Vivim una època curiosa. D’una banda, ens costa imaginar cap futur que no sigui una distopia: una atmosfera irrespirable, països desertitzats, masses de refugiats climàtics, guerres pels recursos més essencials, o bé un planeta dominat per intel·ligències artificials sense cos, on els humans, si és que encara han d’existir, serien una espècie superada, humiliada per les seves pròpies creacions. Darrerament encara hi hem afegit el malson d’un futur en emergència sanitària permanent, amb una por instintiva a les aglomeracions. I després, de tant en tant, resplendeix alguna imatge visionària d’un futur en un altre planeta, en hivernacles per cultivar humans, en una lluita constant entre el poder de la tecnociència i l’hostilitat de l’entorn.

Però, per una altra banda, quan mira enrere, la nostra època també acostuma a veure una altra imatge d’horror: segles sens fi de misèria precapitalista, dominació patriarcal, prejudicis religiosos. El passat com a catàstrofe permanent és un dels instruments més potents que tenim per legitimar les nostres idees i estigmatitzar les dels qui volem combatre. L’adjectiu medieval i el barbarisme decimonònic són més convincents que qualsevol atac raonat. Com és sabut, la Il·lustració sempre ha guanyat més pes per la via de la ridiculització que per cap altra.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

Entre aquestes dues imatges queda una cosa fràgil, tremolosa, gairebé digna de pietat: un pobre narcisisme del present, aferrat a aquelles poques coses que no semblen d’abans, una vida que ha de justificar els seus rituals sense repòs, mirant de simular una mica de solidesa entre la buidor que té al davant i la que té al darrere.

PUBLICITAT
Correos Market

 

Les capes d’una paraula

Res no encaixa tan poc amb aquesta visió com la idea de clàssic. En aquesta paraula s’han anat sedimentant capes de sentit, i totes hi vibren encara d’alguna manera, ressonant les unes amb les altres. La primera capa és l’entrada del vocable en la història de la cultura. Al segle II després de Crist, un erudit romà que havia estudiat a Grècia, pensant en l’educació dels seus fills, va donar forma a un seguit de notes sobre llengua i literatura i les va titular Nits àtiques. Era Aulus Gel·li, i és a ell que devem el primer ús del terme en un sentit proper a l’actual. Gel·li sostenia que per aprendre a escriure bon llatí calia imitar un autor classicus, no proletarius.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.