Vivim una època curiosa. D’una banda, ens costa imaginar cap futur que no sigui una distopia: una atmosfera irrespirable, països desertitzats, masses de refugiats climàtics, guerres pels recursos més essencials, o bé un planeta dominat per intel·ligències artificials sense cos, on els humans, si és que encara han d’existir, serien una espècie superada, humiliada per les seves pròpies creacions. Darrerament encara hi hem afegit el malson d’un futur en emergència sanitària permanent, amb una por instintiva a les aglomeracions. I després, de tant en tant, resplendeix alguna imatge visionària d’un futur en un altre planeta, en hivernacles per cultivar humans, en una lluita constant entre el poder de la tecnociència i l’hostilitat de l’entorn.

Però, per una altra banda, quan mira enrere, la nostra època també acostuma a veure una altra imatge d’horror: segles sens fi de misèria precapitalista, dominació patriarcal, prejudicis religiosos. El passat com a catàstrofe permanent és un dels instruments més potents que tenim per legitimar les nostres idees i estigmatitzar les dels qui volem combatre. L’adjectiu medieval i el barbarisme decimonònic són més convincents que qualsevol atac raonat. Com és sabut, la Il·lustració sempre ha guanyat més pes per la via de la ridiculització que per cap altra.

Entre aquestes dues imatges queda una cosa fràgil, tremolosa, gairebé digna de pietat: un pobre narcisisme del present, aferrat a aquelles poques coses que no semblen d’abans, una vida que ha de justificar els seus rituals sense repòs, mirant de simular una mica de solidesa entre la buidor que té al davant i la que té al darrere.

 

Les capes d’una paraula

Res no encaixa tan poc amb aquesta visió com la idea de clàssic. En aquesta paraula s’han anat sedimentant capes de sentit, i totes hi vibren encara d’alguna manera, ressonant les unes amb les altres. La primera capa és l’entrada del vocable en la història de la cultura. Al segle II després de Crist, un erudit romà que havia estudiat a Grècia, pensant en l’educació dels seus fills, va donar forma a un seguit de notes sobre llengua i literatura i les va titular Nits àtiques. Era Aulus Gel·li, i és a ell que devem el primer ús del terme en un sentit proper a l’actual. Gel·li sostenia que per aprendre a escriure bon llatí calia imitar un autor classicus, no proletarius.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Hobbes va escriure que la lectura dels grecs i els romans inculcava l’hàbit perillós d’afavorir tumults i controlar els monarques.

Hem de fer un esforç per percebre la sorprenent metàfora social que va posar en joc. Els classici eren la classe més rica i poderosa de Roma, els terratinents que contribuïen a dirigir l’Estat. Gel·li va constatar un transvasament del poder polític al poder literari. En l’origen del terme clàssic s’hi insinuen les idees de superioritat social, de potència econòmica, d’utilitat per a l’Estat (els ciutadans de la primera classe eren els que pagaven més impostos), i també les nocions d’antiguitat i intemporalitat, perquè els clàssics eren autors del passat que continuaven sent vigents i calia imitar. Aquestes idees perviuen d’alguna manera avui: quan diem que una obra és clàssica, li donem poder.

La segona capa es va sedimentar molt més tard, cap al 1800, i sobretot a les terres germàniques. En lloc de referir-se simplement a autors modèlics, l’adjectiu clàssic va passar a designar tota l’antiguitat grecoromana. Així aquell terme modest que sortia de passada en un autor obscur es va referir a tota una civilització, a una manera d’entendre la literatura, l’art, el pensament, fins i tot a una manera de viure. Va passar a evocar un món harmoniós, equilibrat, serè, noble: el món de les estàtues de marbre blanc, una civilització suprema on s’equilibraven la raó i la sensibilitat, la forma i la matèria.

Avui sabem que les estàtues i els temples de Grècia estaven pintats de colors llampants i que la puresa del marbre blanc era una cosa que no interessava gens als antics, però aquella visió imaginària ha influït profundament en l’art i la cultura i ha projectat l’ideal d’una humanitat no escindida, amb el cos i l’esperit finalment reconciliats.

Intemporalitat i penetració històrica, poder simbòlic i visió ideal d’una humanitat plena: els textos que han circulat sota aquest discurs han tingut un efecte determinant sobre l’evolució d’Europa i Occident. En molts moments de la història trobem algú que obre un llibre de Ciceró o de Plutarc o de Plató i reconeix de sobte que el seu present particular s’eleva a un estatus universal. Per això els clàssics han estat la llenya de les fogueres revolucionàries. Hobbes va escriure que la lectura dels grecs i els romans inculcava l’hàbit perillós d’afavorir tumults i controlar els monarques. Robespierre, quan assenyalava els impurs amb el seu dit temible, es nodria de la força de sentir-se ciutadà d’una antiga Roma renascuda.

Amb la seguretat que conferien, els clàssics també van ser armes intel·lectuals de l’imperialisme europeu i dels feixismes. I més enllà de tot això, en un sentit més ampli i profund, no hi ha cap cultura nacional moderna que no se n’hagi servit per desplegar-se i consolidar-se. Sovint s’han presentat com un miratge de quietud i harmonia, però el fet és que els clàssics sempre s’han trobat al centre de tots els conflictes i totes les evolucions.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

És amb aquest llegat i aquest pes que van circular durant l’època fundacional de la cultura catalana contemporània (1868-1939). D’una banda, amb traduccions disperses i una certa presència en les creacions literàries; de l’altra, amb una fascinació per un cert món hel·lènic més o menys fantasiós, fins i tot per una suposada Catalunya grega. L’Asclepi desenterrat a Empúries el 1909 va ser saludat com una marededéu trobada que anunciava una nova època de creixement nacional. I aviat, el 1922, tot allò va cristal·litzar en un dels projectes editorials més impressionants de la nostra història: la Col·lecció dels Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge.

En un país amb una universitat rudimentàr