El títol és deliberadament provocador. Perquè el cert és que estem lluny de la violenta i dramàtica experiència colombiana, malgrat que alguns prolegòmens guardin, salvant distàncies enormes, similituds inquietants. Però cal estar molt atents.

A inicis de l’any 2022, el mapa del cultiu i el trànsit il·legal de marihuana a Catalunya mostra un paisatge cada cop més alarmant. Abasta, entre altres localitats, Barcelona ciutat, l’Hospitalet, Sant Adrià de Besòs, Sant Andreu de la Barca, Badalona, el Prat de Llobregat, Cornellà, Viladecans, Gavà, Sant Feliu de Llobregat, Santa Coloma de Cervelló, Llinars del Vallès, Piera, Corbera de Llobregat, Cerdanyola del Vallès, Sabadell, Riells, Viabrea, Mataró, Castelldefels, Vallirana, Pineda de Mar, Calafell, Centelles, Cabrera de Mar, Lloret de Mar, Santa Coloma de Farners, Sant Esteve de Sesrovires, Flix, Abrera. Una relació que per extensa és, per òbvies raons d’espai, obligatòriament incompleta.

En els darrers cinc anys, com a resultat del creixement d’aquesta activitat delictiva, l’escenari social català ha vist el degoteig imparable de tirotejos, narcoassalts, homicidis; la multiplicació de pisos, finques i naus industrials dedicats al cultiu de droga, i de laboratoris complets per a la transformació de derivats del cànnabis; l’augment de les trames policials dedicades presumptament a proporcionar als narcotraficants locals i seguretat a canvi de diners; el perill creixent d’infiltració a l’administració pública; la confiscació contínua d’armes de foc; el trànsit de cànnabis camuflat en objectes diversos com material decoratiu i esportiu, bales d’alfals per a consum animal, palets de verdura i hortalissa, gominoles, mel o pols ensucrat; la creació d’empreses fictícies, o l’aparició de ciutadans estrangers obligats a treballar en condicions de semiesclavitud i en entorns insalubres. I com a resultat de tot això, l’evidència de pagaments mitjançant criptomonedes i altres formes virtuals i l’obtenció de beneficis milionaris per part de l’economia il·legal.

Cultius, tràfics i modalitats que impliquen, a més, una llarga llista de delictes associats que inclouen des de delictes contra la salut pública, la pertinença a organització criminal i el blanqueig de capitals fins a la prevaricació administrativa, el robatori amb força, la falsedat documental, la revelació de secrets, el suborn, temptativa d’homicidi, detencions il·legals, tortures, lesions i amenaces, l’omissió de l’obligació de perseguir delictes i la defraudació de consum elèctric per valor de centenars de milers d’euros, entre altres.

En resum, un panorama poblat de delinqüents britànics, holandesos, italians, francesos, romanesos, moldaus, lituans, brasilers, argentins, colombians, italians, xinesos, marroquins, serbis, georgians i albanesos, i espanyols, que ens assimila a contextos extrems tristament coneguts i la projecció de futur de tot plegat és motiu de greu preocupació per als experts dels cossos policials presents a Catalunya. Preocupació immensa, reconeixia el conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, pocs mesos abans de destituir, per raons no professionals, el màxim responsable policial de les investigacions sobre el tràfic de drogues, el crim organitzat i la corrupció política al territori. Un mal símptoma.

El context

Com ha estat possible aquesta implosió criminal seria la pregunta obligada. Ceguera o ineficàcia policial? Manca d’interès institucional? Absència d’estratègies preventives? Existència prèvia d’un context favorable?

A propòsit de la metàfora de la línia de la palmera creada per Leonardo Sciascia a Il giorno della civetta per il·lustrar l’avenç imparable de les màfies del sud italià cap al centre i nord de la península, Rocco Sciarrone, un dels més destacats acadèmics italians especialitzats en sociologia de la criminalitat, sosté que si llegim de manera textual allò que escriu Sciascia veurem que la idea és més refinada. Sciascia, diu, es referia al clima que propicia la vegetació de la palmera. El clima que canvia a Gènova, Torí, Milà, convertint-se en element propici per al seu creixement. En termes sociològics estaríem parlant del canvi de les condicions de context que afavoreixen el naixement i el creixement d’aquesta planta en el trànsit al nord, en suma, de la implantació de les màfies. Condicions sòlidament consolidades al centre i nord italià, però fàcilment recognoscibles avui a la majoria de països europeus, a Àsia, Àfrica i Amèrica.

PUBLICITAT

En resum, parlem d’ecosistemes disposats al contagi criminal. És el cas de Catalunya? Hem propiciat les condicions de context per convertir–nos en un territori medul·lar com a productor i distribuïdor de droga per a tota Europa?

Siguem sincers: a Catalunya, el problema de la criminalitat organitzada i les seves activitats no interessa socialment. Sotmesa a l’angoixa per l’addició creixent de crisis de tota mena –climàtica, violència de gènere, pandèmies presents i futures, i d’altres nombroses incerteses que planen en el futur, entre les quals una crisi econòmica sempre latent–, la qüestió criminal en les seves diferents expressions no apareix entre les inquietuds i les urgències de la societat catalana. Tampoc de la seva classe política i de les institucions, siguin econòmiques i financeres, culturals, socials o acadèmiques.

Desafiaments i conflictes globals, recordem, davant els quals la societat expressa quotidianament la seva preocupació, i en molts casos fins i tot el seu rebuig, i en què, paradoxalment, la criminalitat exerceix un protagonisme destacat. Cas, per exemple, de la violència de gènere, l’explotació i la pèrdua de drets, on la prostitució n’és un exemple extrem; de la sanitat pública, afectada pel consum i el tràfic de drogues; de la crisi mediambiental, en què la gestió il·legal i el tràfic de residus juga un paper important, o de la seguretat en les seves múltiples expressions, des dels robatoris amb violència o sense, la falsificació de béns i productes o la cibercriminalitat, que creix exponencialment.

Aquesta mena d’indiferència col·lectiva no és una exclusiva local. Reprodueix els processos seguits a la majoria de països de la Unió Europea –amb especial rellevància a Itàlia durant dècades, però també a Alemanya, França, Holanda, Albània, Malta i els països de l’est europeu–, on la inacció política, la corrupció i la manca de consciència col·lectiva han derivat en la consolidació d’un problema estructural, avui de molt difícil resolució. La unanimitat dels governs a silenciar la dimensió i la gravetat del fenomen criminal i el de la il·legalitat que du associada ha sigut –i continua sent– gairebé absoluta, malgrat els episodis de violència, la creixent expansió, els casos de corrupció i les sentències judicials que els desmenteixen.

Les causes

Les causes del boom imparable de la marihuana a Catalunya són multifactorials: raons geogràfiques, logístiques –comunicacions, infraestructures–, inacció i negligència política, notable permeabilitat del sistema social i econòmic a la il·legalitat, herències d’un passat de descoordinació entre els cossos policials, la sempre postergada reforma d’una justícia infradotada, perennement per sota de les exigències de la complexitat social i econòmica del nostre temps, crisi econòmica, baixa penalitat en la legislació actual, arrelament d’estructures de crim organitzat al territori, absència de regulació específica de les associacions cannàbiques que ha permès que algunes s’hagin trobat amb un marc d’actuació favorable al cultiu i el tràfic de marihuana…

En resum, la tempesta perfecta favorable a un efecte crida irresistible per a una indústria criminal diversificada, expansiva, internacional, sempre atenta a l’explotació de noves oportunitats de negoci, que ha sabut trobar un territori propici als seus interessos i als seus projectes d’expansió.

La implosió de la marihuana va coincidir, d’altra banda, amb el procés, és a dir, amb el pitjor període de les relacions entre el Govern espanyol i el Govern català, el Ministeri de l’Interior i el Departament d’Interior i, de retruc, com és obvi, entre els Mossos d’Esquadra i els cossos policials nacionals assentats a Catalunya. El procés va provocar un prolongat període d’enfrontaments polítics, turbulències, recels i ocultacions mútues que van dinamitar la col·laboració entre els respectius organismes de seguretat, afavorint una fase de desconnexió en aspectes clau de la intel·ligència i la coordinació i propiciant més facilitats per al procés en curs d’implantació i desenvolupament de la marihuana com a nova estrella del mercat de la droga.

Restringit ja prèviament en les relacions directes amb els organismes policials europeus i internacionals, i aïllats més tard en el si dels organismes de seguretat espanyols en matèries de neta naturalesa transnacional com el tràfic de drogues i el crim organitzat, el cos de Mossos va ser víctima d’una conjuntura extremament adversa per mantenir els seus nivells d’atenció i control davant del procés d’expansió d’aquest mercat.

Un escenari que, per sort, ha canviat aquests últims anys, sens dubte forçat pels nivells de producció i consum intern, així com per les problemàtiques que el fenomen de la marihuana representa a tot Espanya i les elevades exportacions a tot Europa, que fan inviable la competència entre cossos o la vella pràctica de l’ocultació d’informació entre els uns i els altres. L’encara recent entrada efectiva del cos de Mossos al CITCO ha permès una coordinació i col·laboració policial molt rellevant, especialment en les unitats policials d’investigació operativa.

El factor econòmic

Fèiem referència a la crisi econòmica com a factor coincident amb el problema de la implosió de la marihuana a Catalunya. Fins a quin punt pot haver influït la recessió és difícil d’avaluar, si bé és evident que l’atur existent ha facilitat molta mà d’obra a grups i organitzacions, ja sigui com a treballadors contractats a molt baix preu o com a propietaris de plantacions, i que l’acceptació social del treball «en negre» ha afavorit la disponibilitat de persones que han vist en l’àmbit del cultiu i el tràfic de cànnabis una oportunitat laboral i econòmica.

Vigilants de les plantacions, jardiners, tècnics electricistes dedicats a la defraudació de fluid elèctric, instal·ladors especialitzats en aires condicionats, filtres i llums, transportistes i empresaris, detinguts per formar part de l’entramat laboral del negoci de la marihuana sense antecedents policials ni judicials i no involucrats anteriorment en la delinqüència organitzada. En altres paraules, també aquí, igual que en altres realitats europees, ha arribat, fruit de la crisi i de la desigualtat sistèmica, el recurs social a la il·legalitat com a forma de subsistència.

Una via, per altra banda, de fàcil accés per l’increment d’establiments anomenats Growshop, dedicats a la venda de matèries primeres (llavors, fertilitzants, terra, etc.) i aparells per al cultiu (extractors, llums i sistemes de reg) que, juntament amb les fires comercials dedicades a aquest àmbit –com la coneguda Spannabis, la fira més gran d’Europa sobre el cànnabis, celebrada a Cornellà de Llobregat– i els coneixements que es poden obtenir a internet, han fet possible que qualsevol persona pugui dedicar-se al cultiu de la marihuana en grans quantitats amb una moderada inversió inicial i una escassa experiència.

Una inversió, a més, de ràpida recuperació i guanys econòmics importants, com és el cas de la marihuana indoor, on cada plantació pot ser recollida en un termini de tres mesos aproximadament, és a dir, quatre collites l’any. Raons suficients perquè persones que no s’haurien plantejat mai dedicar–se a aquesta activitat hagin arribat a veure–la com una possible sortida a la crisi econòmica.

Els beneficis de la droga no són mai innocus. El problema criminal suposa un desafiament prioritari, que cal considerar com una qüestió política i no un mer problema d’ordre públic i que, com a tal, necessita l’atenció i el debat públic. De moment, però, fer pedagogia sobre els riscos de la criminalitat ara i aquí és com cultivar blat en el sòl de ciment d’un pàrquing subterrani.