Les darreres eleccions colombianes han fet córrer molta tinta. La possible victòria d’un candidat d’esquerres per primera vegada a la història (amb permís dels governs del Partit Liberal colombià, formació que va ser mig socialdemòcrata i estava adscrita a la Internacional Socialista) i el fet que passés a la segona volta un candidat reaccionari, populista i estrambòtic, van generar molta expectativa mediàtica.

El candidat d’esquerres era Gustavo Petro, un polític foguejat i amb experiència que, després d’una joventut d’activista dins de la guerrilla M-19 (una formació politicomilitar urbana i extremament singular pels seus cops d’efecte performatius), va ser parlamentari i alcalde de Bogotà entre 2012 i 2015. Petro, que es va presentar per tercera vegada a la presidència liderant una plataforma electoral anomenada Pacto Histórico, va fer tàndem amb la popular dirigent ecologista, feminista i advocada afrocolombiana Francia Márquez.

El candidat estrambòtic que va passar –contra pronòstic– a la segona volta era Rodofo Hernández, que es va presentar amb una plataforma política anomenada Liga de Gobernantes Anticorrupción. Hernández, empresari de la construcció que va ser alcalde de Bucaramanga, i sobre qui pesen acusacions de corrupció, es va presentar com el candidat per lluitar contra «la mentida», i va titllar de rates els (altres) polítics. Hernández, que va fer campanya exclusivament a través de les xarxes (sobretot per Tik Tok), va mostrar un discurs antipolítica de caràcter masclista, classista i reaccionari.

En aquesta línia, va adquirir una notable popularitat entre sectors de classes populars i mitjanes dient que no tenia cap programa ni pla de govern més enllà de lluitar contra la delinqüència, i que podia governar el país com si fos una de les seves empreses. També va dir que –en el cas que guanyés– continuaria vivint a casa seva a Bucaramanga i que convertiria el palau presidencial (la Casa de Nariño) en un museu, a la vegada que tancaria més de la meitat de les ambaixades, titllant els ambaixadors de vividors.

A la primera volta de les eleccions presidencials, que es van celebrar el diumenge 29 de maig, Petro va obtenir el 40,3 % dels vots i Hernández el 28,2 %. Per la seva banda, Federico Gutiérrez Fico, el candidat de la dreta tradicional, hereu polític dels presidents Duque i Uribe, es va fer amb el 23,9 % dels vots i va quedar descartat.

 

Voluntat de canvi

Amb aquests resultats es va mostrar el rebuig de la ciutadania colombiana cap als partits tradicionals (liberals, conservadors i uribistes) i una explícita voluntat de canvi. Però el canvi que oferia cada un dels candidats era totalment oposat. Mentre Gustavo Petro apel·lava a una transformació amb justícia social, inclusió i respecte a la Constitució de 1991 i als Acords de Pau de 2016, Hernández proposava un canvi reaccionari i populista molt semblant al de Bolsonaro al Brasil, Trump als Estats Units o Bukele al Salvador.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Petro apel·lava a una transformació amb justícia social, inclusió i respecte a la Constitució de 1991 i als Acords de Pau de 2016.

Però més enllà de les propostes, l’endemà de la primera volta electoral, molts simpatitzants de Petro van quedar glaçats. L’emergència d’un candidat inesperat, que entusiasmava tant les elits tradicionals com sectors més humils del país, van fer pensar –una vegada més– que l’esquerra es quedaria a les portes d’aconseguir el poder. En una societat històricament conservadora i tradicionalment polaritzada, molts seguidors de Petro van témer que l’esquerra no podria superar el sostre electoral del 40 % del vot. Per contra, molta gent creia que Rodolfo Hernández podria aglutinar fàcilment els vots de la resta dels candidats descartats a la primera volta per bloquejar l’arribada de l’esquerra a la presidència de la república.

Així, el pessimisme va posseir bona part dels simpatitzants de Petro. Uns, perquè pensaven que l’onada (el tsunami) Hernández era imparable, i d’altres, perquè creien que l’statu quo no podria acceptar mai una victòria de l’esquerra. Aquesta atmosfera la vaig constatar quan amics colombians majoritàriament «petristes» m’exposaven que no creien possible una victòria del seu candidat.

 

Anàlisis conspiranoics

A més, els meus amics assenyalaven que l’empat tècnic que pronosticaven les enquestes era una maniobra del poder per robar les eleccions. Un amic, professor de filosofia d’una Universitat de l’eje cafetero, em va exposar, literalment, el següent:

«Jo no crec en l’empat tècnic. Sospito que des del poder ja han arreglat els resultats. No confio en el Consejo Nacional Electoral ni en la judicatura. Els mitjans de comunicació han fet una campanya massiva a favor d’Hernández i han desprestigiat Petro. La Registradoría Electoral no ha deixat verificar el programa per processar la informació dels resultats perquè és d’una empresa privada. Hernández tampoc no ha anat a cap debat, tal com ho exigia el poder electoral, i se n’ha sortit. Crec que Hernández té demència senil, però és un excel·lent candidat que, poc després de la victòria, serà inhabilitat i tornarà al poder l’uribisme. Tot el que passa a Colòmbia és surrealista i crec que hem arribat al deliri. Tot sigui per barrar el pas a l’esquerra».

Tanmateix, més enllà de totes les pors, prejudicis i anàlisis «conspiranoiques» dels meus amics, avui sabem que la jornada electoral del dia 19 de juny va ser modèlica i la victòria de la candidatura esquerrana va vèncer amb un 50,44 % dels sufragis versus el 47,31 % que va obtenir Hernández. Amb aquesta victòria es va esvair la incredulitat de molts votants progressistes. Una incredulitat, cal dir-ho, fonamentada en l’experiència, arran dels centenars de polítics d’esquerra assassinats, dels múltiples fraus i de les infinites compres de voluntats al llarg de la història. Malgrat tot, la nit del 19 de juny de 2022 va canviar la història del país i Gustavo Petro va celebrar amb un bany de masses la seva victòria a les urnes, juntament amb Francia Márquez.

Hernández proposava un canvi reaccionari i populista, com Bolsonaro al Brasil, Trump als Estats Units o Bukele al Salvador.

Arribats a aquest punt cal preguntar-se: Què ha passat a Colòmbia perquè l’esquerra hagi arribat al poder? Què ha permès la victòria de Petro? La resposta passa per assenyalar que l’arribada d’un home d’esquerres a la presidència només es podia fer realitat després de la desmobilització de totes (o gairebé totes) les guerrilles presents al país (perquè encara hi ha actiu l’Ejército de Liberación Nacional, ELN, i molts grupuscles paramilitars). Només després de la signatura dels Acords de Pau de 2016 era possible que la majoria del país hagi vist amb bons ulls la possibilitat de mobilitzar políticament amplis sectors populars per abanderar i construir un projecte de canvi.

 

Un país dividit

L’absència de guerra –que no de violència– juntament amb la percepció que el model econòmic neoliberal impulsat durant dècades no ha portat desenvolupament, creixement ni equitat, han suposat un suport social majoritari a Petro. Però no només això, també Petro ha hagut de moure’s per construir una coalició prou ampla per no despertar recels dins del país –entre sectors de classe mitjana– ni fora, prometent estabilitat econòmica a les grans empreses transnacionals i garanties geopolítiques als Estats Units. La firma de l’equip de Petro amb l’administració dels Estats Units que, en cas d’arribar al poder, Washington continuaria sent un soci estratègic i preferencial, en són una mostra clara.

La jornada electoral del dia 19 de juny va ser modèlica i la candidatura esquerrana va vèncer amb un 50,44 % dels sufragis.

Amb tot, també cal assenyalar que les urnes han deixat un país dividit. Si mirem la distribució electoral, la votació de Rodolfo Hernández coincideix amb el vot del «No» als Acords de Pau de 2016. És un mapa producte de l’adhesió del que queda de l’uribisme i de l’activació de les maquinàries electorals de la dreta tradicional. Així, Hernández va aconseguir mantenir mobilitzada a favor seu la regió central i andina, i va poder incorporar vots de la dreta tradicional colombiana en diverses ciutats. Amb tot, no va aconseguir aplegar tots els sufragis potencials en les grans urbs, com les de Bogotà, Cali, Barranquilla, Cartagena o Tunja.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

En canvi, el vot a Petro va provenir de molts sectors residents a les grans ciutats (amb l’excepció de Medellín) que ja havien votat l’any 2016 a favor dels Acords de Pau. Són els mateixos sectors que s’oposen al fracking, aproven l’avortament legal i el matrimoni igualitari. A més, el fet que Petro hagués confeccionat un tàndem amb una dona afrocolombiana, també va impulsar la seva candidatura per sobre del perfil habitual del vot esquerrà clàssic, obtenint el vot afrocolombià –que generalment s’absté–, sobretot, a les costes del Carib i del Pacífic.

 

Mandat molt complicat

Però si l’arribada de l’esquerra al poder ha suposat una heroica inversió en temps i esforç, és fàcil pronosticar que la implementació de les polítiques promeses pel president electe no serà tampoc gens fàcil. L’existència d’un Congrés i un Senat molt fraccionats, on l’executiu no té suports estables, pronostiquen un mandat molt complicat.

El dia 7 de setembre serà clau perquè els partits decideixin si són favorables al govern, si fan d’oposició o si es declaren independents. Fins aleshores no hi haurà claredat sobre quina serà la relació de l’executiu de Petro amb el legislatiu, i és possible que aquesta relació depengui dels pactes, mesures i discursos que el president electe faci durant aquestes setmanes, poc després de la victòria a les urnes.