La polèmica sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat ens proporciona un condensat de bona part de les contradiccions que afecten la Catalunya d’avui. Algunes d’aquestes contradiccions, tot sigui dit, no són específiques del nostre país, sinó ben similars a les d’altres societats avançades quan s’ha de decidir sobre projectes de grans infraestructures. Uns projectes que es presenten com a necessaris i imprescindibles per vitalitzar el progrés econòmic i racionalitzar els usos del territori, però que tenen serioses repercussions mediambientals, socials i territorials.
La complexitat d’aquest tipus de projectes desaconsella aproximar-s’hi amb posicions simplistes i tancades a favor o en contra, atesa la dificultat de fer compatibles objectius desitjables per si mateixos, però que generen externalitats indesitjables. En el cas de l’aeroport es pot presumir que hi ha un consens força ampli a tenir un país amb millors connexions intercontinentals, que preservi alhora el medi ambient, que disposi d’una economia orientada a la transició energètica i amb uns sectors productius equilibrats. Si més no és el que es dedueix de les enquestes publicades: un 66 % dels enquestats és favorable a l’ampliació amb el menor impacte mediambiental possible, mentre que un 27,4 % opina que cal evitar-la sigui com sigui. Més ajustada és l’opinió sobre la paralització de projectes d’infraestructures per protegir l’entorn encara que suposi aturar el creixement econòmic, amb un 50,5 % en contra de la paralització i un 37,4 % favorable (GAD3/La Vanguardia, 27-09-21).
Res que no sabéssim: la creixent consciència mediambiental de la població es manifesta en un suport majoritari, però amb condicions, al desenvolupament de noves infraestructures, al costat d’una oposició minoritària però d’envergadura considerable. En definitiva, es manifesta la tensió entre dos pols definits de diverses maneres i amb diferents èmfasis pels actors polítics i socials: recuperació econòmica vs. protecció mediambiental; creixement vs. decreixement; prosperitat vs. empobriment; progrés vs. decadència.
En l’agitat debat d’aquests dies hi trobem mostres d’aquesta tensió polaritzada. Així, Enric Juliana (La Vanguardia, 11-9- 21) identifica les dues idees fortes contraposades arran de l’ampliació de l’aeroport: «A Catalunya avui es contraposen dues idees fortes, gairebé tel·lúriques. La imperiosa necessitat de recuperar l’economia i assegurar la capacitat de competició internacional de Barcelona, després d’haver assistit en directe als funerals de la ciutat durant aquests últims divuit mesos, a conseqüència de la paralització imposada per l’epidèmia. I enfront, l’auge quasi religiós de l’ecologisme en una societat de classes mitjanes políticament i culturalment proclius a les grans causes redemptores. A Barcelona, hi ha sectors de l’esquerra que ja advoquen obertament pel decreixement.»
El cas de l’aeroport del Prat pot ser la pedra de toc dels conflictes que estan per venir en el procés de transició energètica.
I Miquel Molina, també a La Vanguardia (12-9-21) planteja una qüestió pertinent que en l’actual context pot semblar impertinent: «Barcelona ha de decidir com vol guanyar-se la vida», per afegir que «el rebuig de BComú al pla és coherent amb el seu escàs entusiasme cap a altres polítiques que també són importants per al desenvolupament de Barcelona –com la promoció de la ciutat turística o de negocis– sense que s’ofereixi una alternativa sòlida a la desindustrialització, a la sortida d’empreses o la caiguda dels ingressos per turisme. El partit de l’alcaldessa té un model urbanístic de ciutat ben definit –agradi o no agradi–, però no ofereix respostes a la magnitud del problema econòmic.»
Més enllà de Barcelona i Catalunya, Esteban Hernández a El Confidencial (10-9-21) planteja la mateixa qüestió a escala espanyola: «…caldrà contestar la pregunta de fons: si no es vol el model del Prat, cosa que és plenament acceptable, què? I ni uns partits ni els altres han sabut donar resposta a aquesta pregunta sobre quin model de país i quin model d’activitat econòmica es podria dur a terme de manera realista per activar una Espanya, començant per Catalunya, que necessita molt més del que té, i que no deixa d’estar en crisi, per més que les xifres comencin a acompanyar.»
El més greu, però, és la incapacitat mostrada per les institucions responsables –unes amb més culpa que d’altres– per afrontar la complexitat d’aquest debat i les conseqüències d’una decisió, com denunciava Rocío Martínez-Sampere a La Vanguardia (15-9-21): «El no a l’ampliació del Prat. És un no amb conseqüències. Qui les explica? Qui les assumeix? Qui proposa una alternativa? És un exemple clar del fet que continuem instal·lats en els peròs més que en els plans, en els monosíl·labs més que en les frases, en l’abstracció dels costos de les nostres decisions i en la banalitat que es pot governar sense contradiccions.»
PUBLICITAT
Tornar a la realitat
El cas de l’aeroport del Prat pot ser la pedra de toc dels conflictes que estan per venir en el procés de transició energètica, que no es pot pretendre que serà un procés sense costos i friccions, tot i els progressos tecnològics, i que es veurà contaminat –segons José Juan Ruiz (El País, 19-9-21)– per «guerres culturals i utopies regressives que pretenen xuclar i bufar al mateix temps: millorar la distribució amb menys creixement, preservar les llibertats i assolir l’harmonia universal.»
Per això és més pertinent que mai trobar la manera de fer possibles polítiques públiques més enllà dels clixés ideologitzats. José Juan Ruiz pensa que és moment de tornar a la realitat: «A mesurar, a informar la societat amb transparència i claredat del que hi ha en joc, dels costos que comporten les decisions possibles i, després, actuar. En això, i no tan sols en substituir paradigmes, consisteix fer bones polítiques públiques en temps d’incertesa.»
Oriol Nel·lo, amb una llarga experiència en l’anàlisi i la gestió de conflictes territorials, recomana que davant d’un projecte d’aquesta envergadura són necessàries tres coses per tal de no extraviar-se: temps, rigor i prudència. És a dir, dotar-se de perspectiva per mesurar els efectes mediambientals, així com els impactes de l’experiència pandèmica en els hàbits de mobilitat, per avaluar l’estat de les grans infraestructures d’accessibilitat exterior i de mobilitat i, en definitiva, per situar aquest projecte en la jerarquia de les prioritats en matèria d’infraestructures (El Periódico, 11-8-21).
En el mateix sentit es pronuncia Alfredo Pastor quan recomana no exagerar els beneficis del projecte, ni oblidar-ne els costos: «L’ampliació de l’aeroport no passa de ser una anècdota, però és un mal senyal, perquè suggereix que considerem l’últim any i mig com un malson, una cosa que passarà, i no reconeixem que això pot no ser així; perseguim el mateix de sempre, adaptant-nos a les circumstàncies, en comptes d’admetre la possibilitat que empitjorin. Els últims anys indiquen que va sent el moment de mirar aquestes coses de cara. Si no ara, quan?» (La Vanguardia, 2-9-21).
Deixar passar oportunitats
Però hi ha una condició imprescindible per afrontar qualsevol projecte de futur i que ara com ara no es compleix a Catalunya: superar la política de curta volada que defuig els problemes, ens condemna al bloqueig i a deixar passar oportunitats. Com diu Toni Aira (La Vanguardia, 11- 9-21): «…a Catalunya, mentre comuns i CUP se senten còmodes amb la política (i el país) del no, ERC, que lidera el Govern, juga al sí però no. I això és un problema, a curt termini, per a aquest partit. A mitjà termini, per al Govern i la seva credibilitat. Sempre, per al país.»
O com afirma Xavier Bru de Sala (El Periódico, 9-9-21): «En comptes de propiciar un debat serè sobre pros i contres de l’ampliació i sospesar amb deteniment els avantatges i els inconvenients vam entrar en l’atzucac de les línies vermelles. I Madrid ha retirat l’oferta. En comptes de mirar pel que ens convé, busquem enemics a tort i a dret.» O, per si no queda prou clar: «Fa temps que Catalunya sencera és políticament un nen assegut a la taula dels grans» (Josep Martí Blanch a La Vanguardia, 11-9-21).
