La formació de govern a Espanya i la creació d’una taula de diàleg entre els executius espanyol i català -la contrapartida a l’abstenció d’ERC que va fer possible la investidura de Pedro Sánchez- és un primer pas per transitar cap a un nou escenari polític que permeti canalitzar el conflicte que existeix a Catalunya per vies estrictament polítiques.

En aquest sentit, l’acord contempla que els catalans puguin votar el resultat final d’una negociació que, ara per ara, es presenta complicada tant per la posició dels interlocutors com pels seus continguts. El president Torra està en una situació precària a l’espera de la sentència del Tribunal Suprem que, molt probablement, acabarà amb la seva inhabilitació, de manera que la mesa de diàleg està en situació de provisionalitat fins que no hi hagi un nou president de la Generalitat, i difícilment podrà reeixir cap avenç si s’agreugen les divergències entre Junts per Catalunya i ERC.

Per part del Govern de Catalunya es planteja un diàleg sense límits, autodeterminació inclosa, a la vegada que reivindica posar fi al front judicial. Per part del nou govern de coalició espanyol hi ha el propòsit de desjudicialitzar el conflicte, i en aquest sentit s’ha interpretat la controvertida decisió de designar l’exministra de Justícia, Dolores Delgado, com a nova Fiscal General de l’Estat. Un nomenament que potser pugui tenir algun impacte en la posició de la Fiscalia en les diferents causes obertes en relació al procés, com ara els judicis a la cúpula dels Mossos a l’Audiència Nacional, als membres de la Sindicatura Electoral o contra diversos alts càrrecs al jutjat número 13 de Barcelona, però que en cap cas no aturarà els processos judicials en curs.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Tanmateix, mentre es mantingui l’excepcional situació amb polítics a la presó, circumstància que consideren injusta molts ciutadans, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, i que abona el manteniment d’un clima altament sentimental, difícilment es podrà avançar. Sobre el paper, i més enllà dels beneficis penitenciaris als quals tots els presos es podran acollir tan bon punt en reuneixin les condicions, hi ha tres alternatives per acabar amb aquesta situació, encara que no totes són igualment viables ni desitjables.

En primer lloc l’amnistia, l’opció preferida pels presos i per l’entorn independentista. L’amnistia suposa eliminar l’il·lícit, el que a la pràctica equival a la derogació d’una normativa penal que deixa de tenir efectes per un període de temps determinat i que és d’aplicació sobre un col·lectiu concret, generalment per raons de naturalesa política. La Constitució prohibeix els indults generals, tot i que la possibilitat d’una amnistia resta oberta, amb limitacions, en casos d’excepcionalitat política.

Ningú no pot negar que el que ha succeït a Catalunya es pot qualificar d’excepcional, però no és gens convenient fer veure que no ha passat res. I més quan els presos no són ciutadans qualssevol sinó que la majoria eren càrrecs polítics que, tot i saber les possibles conseqüències penals dels seus actes, van decidir lliure i reiteradament desafiar l’ordre legal vigent. A banda que una amnistia tindria uns efectes clarament discriminatoris per als polítics condemnats i empresonats en relació als que han marxat per evitar l’acció de la justícia.

La segona possibilitat és l’indult, una via en mans del Govern que suposa, previ reconeixement de la comissió de l’il·lícit, el seu perdó total o parcial i, per tant, l’eliminació o l’atenuació de la condemna. Encara que alguns presos han manifestat que no volen un indult, aquest podria ser sol·licitat per terceres persones. L’indult té diversos avantatges. Pot ser modulable, de manera que la llibertat dels presos no comporti la suspensió de la inhabilitació, obviant així la sensació d’impunitat. I només s’aplicaria a les persones que han estat jutjades, evitant així el greuge respecte dels fugits que encara han de retre comptes amb la justícia. Certament aquesta mesura planteja algunes dificultats institucionals, al mateix temps que provocaria una virulenta reacció del PP, Cs i Vox que contribuiria a polaritzar encara més la política espanyola, com també reticències en sectors del PSOE.

La darrera opció és la modificació dels delictes de sedició i rebel·lió en el marc d’una reforma més general del Codi Penal. Aquesta via possibilitaria, en primer lloc, que els presos s’acollissin als beneficis derivats de la nova tipificació dels delictes. A més, contribuiria a resoldre un dels principals maldecaps de la justícia espanyola com és la manca d’adequació dels tipus penals a les legislacions dels països del nostre entorn que han fet fracassar les euroordres. Certament, la reforma del Codi Penal no estalviaria la ferotge oposició de la dreta i possiblement un cert escarni per part dels partits independentistes, però si el Govern es decanta per aquesta opció no només podrà resoldre la qüestió que més enverina la resolució del conflicte, sinó també superar el segle XIX i adaptar el Codi Penal als desafiaments polítics del XXI. I com més aviat ho faci millor per a tothom.