Era la tardor de l’any 2003, i feia ja gairebé sis mesos que Bagdad havia caigut en mans de l’Exèrcit dels Estats Units. El règim de Saddam Hussein s’havia fos com un sucre en un got d’aigua així que van irrompre al país els soldats nord-americans, mentre el mateix president George W. Bush, vestit d’aviador, proclamava mission accomplished (missió complerta) a principis de juny sobre la coberta del portaavions USS Abraham Lincoln.
Però, malgrat el triomfant eslògan oficial, els comandaments militars de la Casa Blanca coneixien perfectament que no hi havia raons per a l’optimisme: l’estiu havia estat tòrrid i ple d’atemptats, inclòs un cotxe bomba contra la seu de les Nacions Unides a la capital iraquiana que es va cobrar una vintena de morts. La tensió era palpable, els soldats dels Estats Units es deixaven veure molt poc pels carrers, i el seu lloc semblava que havia estat pres per fornits militars, alguns d’edat avançada i amb cara de tenir molts conflictes armats a l’esquena, que vestien roba de camuflatge i demostraven estar molt familiaritzats amb les armes i les estratègies militars.
Un home anònim d’origen llatinoamericà, que muntava guàrdia a l’entrada de l’esplanada d’accés als hotels Sheraton i Palestina, i que no volia revelar de cap de les maneres la seva identitat, donava consells als periodistes que acabaven d’arribar i volien allotjar-s’hi. «Jo, de vosaltres, no acceptaria una habitació ni en els primers pisos, ni en els pisos superiors». La raó, segons ell, era evident. «En el cas que hi hagi un cotxe bomba, són normalment els primers dos pisos els afectats per l’ona expansiva» de la deflagració, va advertir. Els pisos superiors tampoc no eren segurs perquè entraven dintre del radi d’acció probable d’un tret de morter, «a causa del grau d’inclinació d’aquesta arma», la més utilitzada per la incipient insurgència, va continuar.
Un passeig per l’interior de l’hotel Sheraton permetia adonar-se, al corresponsal tot just aterrat a la capital iraquiana, que, en qüestió de setmanes, des de la seva última visita l’estiu anterior, una atmosfera molt inquietant s’estava apoderant del país ocupat per la coalició militar anglo-nord-americana. Rostres asiàtics, ben equipats i anomenats ninges, anaven pels passadissos de l’edifici. Eren els gurkas, els temuts mercenaris nepalesos, que havien lluitat al costat de l’Exèrcit imperial britànic des de principis del segle XIX, que havien participat en moltes de les guerres que havien sacsejat el Pròxim Orient en els darrers decennis, i que havien estat descrits com a «sanguinaris» i «sense por a la mort» pels soldats argentins que van lluitar contra l’exèrcit britànic a la guerra de les illes Malvines.
La privatització de la guerra
Tot això, en realitat, no era més que l’aperitiu d’una presència paramilitar controvertida que es prolongaria durant anys, d’un fenomen que començava a obrir-se camí en el món amb la segona guerra de l’Iraq, que es va anomenar aleshores la privatització de la guerra i que va començar a causa de la manca de voluntat dels ciutadans de les societats desenvolupades d’anar al front i exposar-se a la mort. I va acabar per obrir un debat, encara obert, per regular les activitats d’aquestes organitzacions d’homes que venen al millor postor les seves habilitats amb les armes.
Wagner és capaç de sotmetre Estats sencers i alinear-los als interessos de la Federació Russa.
L’aparició, en els últims anys, de l’anomenat grup Wagner, una milícia de desenes de milers d’homes al servei dels interessos de l’Estat rus, acusada de greus atrocitats i abusos econòmics en els països on opera, ha evidenciat la necessitat de donar una resposta internacional a aquest fenomen, i a la vegada cal donar-li un enfocament global per establir límits a les seves actuacions i impedir que s’estengui entre els seus integrants un perillós sentiment d’impunitat.
PUBLICITAT
Fem una mica d’història i vegem alguns antecedents. Blackwater, la principal milícia mercenària dels Estats Units que va actuar durant l’ocupació de l’Iraq –coneguda actualment sota el nom d’Academi– és una companyia paramilitar fundada l’any 1997 per Eric Prince, un antic membre dels Navy Seals, les forces especials nord-americanes, de fermes conviccions conservadores i catòliques, donant filantròpic freqüent de projectes vinculats al Partit Republicà i, a més a més, germà de Betsy de Voss, secretària d’Educació durant el mandat de l’expresident Donald Trump.
A finals del segle passat, l’organització va obrir el seu primer centre d’entrenament en uns terrenys propers a un pantà a la frontera entre els estats de Virgínia i Carolina del Nord, i disposa avui d’uns 40.000 homes. Per problemes d’imatge, el grup ha hagut de canviar de nom diverses vegades en un intent de rentar la seva imatge. Malgrat els qüestionaments, en els últims anys ha guanyat centenars de milions de dòlars en contractes amb el Govern de Washington o institucions d’intel·ligència com la CIA. El 2010, Prince va vendre l’empresa a un grup d’inversors, i en l’actualitat resideix als Emirats Àrabs Units.
La matança de la plaça Nisur
Acusada durant els anys posteriors a la caiguda de Saddam Hussein de controvertides actuacions amb víctimes civils, la pressió sobre la companyia es va incrementar de forma substancial a partir de l’any 2007, quan uns dels seus integrants van protagonitzar un dels episodis més polèmics de l’ocupació de l’Iraq: la matança de la plaça Nisur a Bagdad. Un total de 17 civils van morir i una vintena van resultar greument ferits durant un tiroteig que va tenir lloc en aquest cèntric punt de la capital iraquiana el 17 de setembre d’aquell any i en el qual van participar els guardaespatlles d’un comboi de l’ambaixada dels Estats Units. L’incident va provocar investigacions parlamentàries, inculpacions i condemnes, a més a més de la retirada del permís concedit a Blackwater pel Govern iraquià per actuar al seu territori.
Blackwater ha guanyat centenars de milions de dòlars en contractes amb el Govern de Washington o institucions d’intel·ligència com la CIA.
El tiroteig es va iniciar quan els mercenaris nord-americans es van posicionar a l’escenari dels fets i van identificar un cotxe que s’apropava, prenent-lo de seguida com una amenaça, van obrir foc contra el conductor que va morir a l’acte. El vehicle va continuar marxant, i van continuar els trets, en aquesta ocasió contra l’acompanyant, la mare del conductor. Finalment, es va llençar una granada contra l’automòbil, de la marca KIA, que va esclatar allà mateix. Durant l’intercanvi de trets, un policia iraquià va resultar mort, fet que va provocar la intervenció de companys seus que van obrir foc contra els mercenaris de Blackwater. Poques setmanes després de la massacre, un militar va assegurar a The Washington Post, sota la condició d’anonimat, que les persones abatudes «no tenien armes per respondre».
Gairebé vuit anys després dels fets, la justícia dels Estats Units va imposar dures penes de presó contra Nicholas Slatten, Paul Slough, Evan Liberty i Dustin Heard, quatre dels mercenaris involucrats en el tiroteig, entre les penes, una cadena perpètua contra el primer, l’autor dels primers trets sense justificació. Poc abans de deixar la presidència del país, el magnat nord-americà Donald Trump va indultar els encausats, una decisió que va provocar dures crítiques per la proximitat de l’aleshores líder de la Casa Blanca amb familiars del fundador de la companyia.
La controvertida actuació dels mercenaris nord-americans en l’ocupació de l’Iraq va motivar l’establiment d’un grup de treball a l’Alt Comissionat de l’ONU per als Drets Humans, el mandat del qual es va renovar per última vegada l’any passat, comissió que ha produït documents i resolucions sobre temes com incrementar el grau de responsabilitat d’aquestes companyies davant els civils, o frenar el reclutament abusiu entre les poblacions locals, entre altres.
«L’ús de contractistes privats ha minvat, més que incrementat, els esforços dels Estats Units contra insurgents a l’Iraq», va escriure Peter Singer, especialista en temes militars, investigador sènior a New America, un laboratori d’idees sobre defensa, i un dels analistes més influents en el seu camp als Estats Units. En un article amb el títol «La negra veritat darrere Blackwater» Singer va denunciar l’addicció del país a les companyies privades de contractistes. «Si jutgem pel que ha passat a l’Iraq… podem dir que els Estats Units s’han tancat en un cercle viciós pel que respecta a la seva seguretat: no pot guanyar (les guerres) amb ells, però no pot anar a les guerres sense ells».
Realitats colpidores
Les investigacions parlamentàries arran de l’incident a la plaça Nisur de Bagdad van exposar realitats colpidores i inassumibles per a la presència i la continuïtat dels Estats Units al país àrab. Mentre un contractista de Blackwater podia guanyar 1.200 dòlars al dia, un sergent de l’exèrcit sense càrregues familiars en guanyava 85 al dia, i un suboficial del mateix rang casat rebia 170 dòlars diaris. El mateix David Petraeus, comandant de les forces nord-americanes a l’Iraq, guanyava 180.000 dòlars l’any, és a dir, uns 480 dòlars al dia. Si el cas de Blackwater a l’Iraq va posar al descobert l’existència d’un enorme forat sense regular en un país on se suposa que existeix l’Estat de dret com els Estats Units, l’aparició de Wagner revesteix un desafiament global per a tota la comunitat internacional, a causa de la seva capacitat de sotmetre Estats sencers i alinear-los als interessos de la Federació Russa, a més del seu estil de gestió, més propi del crim organitzat que d’una milícia paramilitar.
«L’ús de contractistes privats ha minvat els esforços dels Estats Units contra insurgents a l’Iraq», escriu Peter Singer, especialista en temes militars.
El fet que el seu fundador fos Ievgueni Prigojin, un criminal convicte per la justícia russa que va passar nou anys a la presó per càrrecs com robatori, frau i participació d’adolescents en delictes, ha introduït en el negoci dels grups paramilitars mundials models de negoci i gestió propis de les màfies i les bandes de gàngsters, on la traïció o l’evasió es paguen fins i tot amb la vida. Les esgarrifoses execucions de fugitius a cops de martell o salvatgement torturats en són una bona prova.
El país on fa més temps que funciona aquest model depredador és la República Centreafricana. Fa uns cinc anys, Faustin-Archange Touadéra, president d’aquest país sacsejat durant els últims anys per guerres i milicians insurgents, va rebre una oferta de part de Rússia via Wagner: «una alternativa de suport diplomàtic que es va convertir en una campanya de terror», denuncia l’organització The Sentry, especialitzada en grups depredadors transnacionals, en una investigació amb el títol «Arquitectes del Terror».
Per crear un estat d’opinió favorable a la presència russa en els grans nuclis urbans, Wagner va finançar manifestacions encapçalades per homes propers al president, als quals pagava la suma de 25.000 dòlars per convocar una protesta d’un miler de persones, un moviment que fa recordar les protestes vistes a Niamey, la capital del Níger, després del cop d’Estat d’aquest estiu, constata en una entrevista amb política&prosa Natalia Dukhan, investigadora sènior de The Sentry. Més enllà de Bangui, la capital de la República Centreafricana, Wagner explota mines d’or i diamants sense cap mena de control o inspecció de l’Estat. Amb les poblacions locals que gosen oposar-s’hi no hi ha pietat. «Fan desaparèixer 20 persones per aquí, 30 per allà en operacions molt semblants a les temudes zachistka (neteja) a Txetxènia, i, el pitjor de tot, creen unes condicions de vida que impossibiliten la supervivència», continua Dukhan.
Convenció oblidada en un calaix
Per garantir-se la fidelitat del govern Touadéra, també entrenen els reclutes de les forces de seguretat sense passar pels filtres i condicionants de l’ONU, creant per al cap de l’Estat una mena de guàrdia pretoriana paral·lela totalment lleial i als interessos de Rússia. En aquestes sessions, els futurs soldats i agents són entrenats en tècniques de tortura per extreure confessions, com «l’amputació de mans, dits o cames, l’extracció d’ungles, la utilització de ganivets per tallar carn humana, o la cremació d’éssers humans vius», assegura l’informe de The Sentry.
Prigojin ha introduït models de negoci i gestió propis de les màfies i les bandes de gàngsters, on la traïció o l’evasió es paguen fins i tot amb la vida.
Academi, abans coneguda com a Blackwater, i Wagner, han adquirit gran notorietat per les polèmiques que han protagonitzat i les mediatitzades guerres en què han participat. D’acord amb la pàgina web Study IQ, existeixen en aquests moments al voltant de 150 companyies militars privades (PMC) desplegades en una cinquantena de països en conflicte. La manca d’interès internacional de posar fi a les seves activitats queda molt ben reflectida en la Convenció contra el Reclutament, Ús, Finançament i Entrenament de Mercenaris aprovada per l’ONU el 2001. Fa dècades que està oblidada en un calaix i, el 2021, només havia estat signada i/o ratificada per una quarantena de països.
