El discurs amb les conclusions definitives de Xavier Melero, al final del judici del procés en el Suprem aquest 12 de juny, va començar elogiant la publicitat que oferia la seva retransmissió televisiva. Volia subratllar la conveniència de conèixer, per part de la població, què fa la ciència penal, com treballa i quina mena de coneixement engendra per a il·lustració general.

Els vídeos són a la xarxa, i molta gent els va seguir i els pot revisar, però ara hi ha una peça de convicció millor encara que la mateixa transmissió televisiva, sovint feixuga i avorrida. El llibre que acaba de publicar l’advocat Xavier Melero ofereix un relat travat i brillant, persuasiu i civilitzat sense incórrer en les maneres del predicador i posant-se la toga només el just.

La convicció d’haver viscut des de dins un cas únic fa que al llibre llisquin amb humor britànic i hedonisme francès el reguitzell de vicis privats de l’autor, com el tabac, l’alcohol (millor si és un dry martini) i el bon menjar, però també la sensibilitat alerta per la llum, la pintura i el cinema, per l’arquitectura i l’urbanisme, per la literatura alta, baixa i mitjana i, fins i tot, per un esport de risc com és la boxa. Exprem tan bé les hores de gimnàs que cadascun dels capítols porta una sentència (pertinentíssima) d’algun boxejador històric, en afecció compartida per més d’un dels protagonistes del judici, com ara el mateix Marchena (no diu si n’hi ha també, d’aficionats, entre els processats).

En sabíem poc, la majoria d’observadors de la vida pública, d’aquest advocat penalista fill de mecànic nascut a Barcelona el 1958 i saxofonista de jazz frustrat, sense barco i sense casa a la Cerdanya, més afí a Jaume Sisa i Pau Riba que a Lluís Llach, amatent al cinema i al western en particular, a més de nostàlgic sense humitat ploramiques dels temps del Zeleste, del Glaciar i d’amics com «l’incombustible Carles Flavià». Ha format part de l’equip jurídic del nacionalisme català convergent dels últims vint anys, amb casos tan sonats com la defensa d’Oriol Pujol pel cas de les ITV, però també s’ha encarregat de l’acció popular contra Millet en el cas Palau de la Música. No és precisament un nouvingut i, malgrat això, ha mantingut una autonomia de judici —ideològic i polític— que el fa gairebé estrambòtic en molts sentits, i en aquest cas també en el literari.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

En sabíem poc d’aquest penalista fill de mecànic nascut a Barcelona el 1958 i saxofonista frustrat, sense barco ni casa a la Cerdanya.

L’únic heroi possible de la retirada a l’alçada del 2017 era, segons escriu, Jordi Pujol, però des de la confessió del 2014 va callar i ja no quedava ningú més apte per fer-ho: algú havia ficat al cap de Pujol la idea de la declaració (no diu qui). Semblava així esgotada la possibilitat d’atenuar «l’atmosfera onírica de la Barcelona del procés», quan dominava l’«entotsolament narcisista davant de tot el que fos espanyol» i semblava més «perillós retrocedir perquè t’afusellaven els teus», com passava amb l’exèrcit de Stalin.

 

Assemblea de creients

La «determinació implacable» dels polítics cap a la independència els acostava a l’«assemblea de creients» i d’«il·luminats per la seva il·lusió política», sense haver estat capaços, com el seu defensat Joaquim Forn, d’entendre que el «sol poble» del qual parlaven a tort i a dret no era ni tot el poble ni tan sols la meitat de la població de Catalunya. No hi havia al seu horitzó mental res de greu en el que anaven fent i decidint en nom del «poble» català des del 6 de setembre fins al 27 d’octubre, quan «ni tan sols Lluís Llach no va tenir ganes de cantar», tots absorts en la tàctica i desentesos de l’estratègia (i de la resta de catalans no «indepes»), amb estirabots d’«independentisme garibaldí». De fet, fins i tot part del públic de Forn al judici li semblava a Melero «bàsicament una munió de puritans indignats perquè la realitat no estigués a l’altura dels seus ideals».

No sembla doncs exactament simpatitzant de la causa, malgrat la distància ja estratosfèrica de l’actual Ciudadanos (amb qui va simpatitzar a l’origen). També es va sentir impelit a participar a la manifestació del 8 d’octubre del 2017, inclosa l’angúnia inocultable que li causava bona part de la companyia. Potser alguns entrarien al capítol de «la legió de dements que ens han dut fins aquí», i que no rauen només a la plaça de Sant Jaume ni a Waterloo.

L’autèntic luxe d’aquest llibre és escoltar com rumia aquest senyor culte i fi a l’hora d’argumentar jurídicament i a l’hora de sondejar la seva pròpia vivència com a ciutadà i pacient d’un procés que el duu a acceptar com a advocat penalista la de fensa de Meritxell Borràs i de Joaquim Forn, entre d’altres. Ni calla ni disfressa la seva discrepància amb els objectius del procés, com no amaga tampoc les reticències actives amb part dels advocats de la defensa i la seva estratègia, més ideològica que tècnica, sigui Andreu Van Den Eynde o sigui un Jordi Pina invassiu, incontinent i una mica fatxenda, que «no desaprofitava cap ocasió de fer país» durant el judici, com si assumís un «plus patriòtic a les seves minutes».

 

Xavier Melero El encargo / l’encàrrec. Barcelona: Ariel / Columna, traducció de Jordi Boixadós i Pau Joan Hernàndez, 2019
Xavier Melero El encargo / l’encàrrec. Barcelona: Ariel / Columna, traducció de Jordi Boixadós i Pau Joan Hernàndez, 2019

Franquisme català

El llibre no inclou la seva opinió sobre la sentència però sí el desencís matisat per no haver estat capaç de moure un milímetre la posició de la fiscalia en les seves peticions finals. A la premsa, però, hem sabut que Melero té la sentència per «molt desafortunada», «bastant decepcionant» i finalment «injusta», sense amagar tampoc –segons declarava a eldiario.es— que «se fue llevando la partida demasiado lejos», en al·lusió al 27 de octubre.

No disfressa la seva discrepància amb els objectius del ‘procés’, ni amaga les reticències amb part dels advocats de la defensa.

És el mateix autor qui lamenta, en conversa amb Arcadi Espada, que a les seves columnes «havia jutjat i condemnat» els processats abans d’hora (contra l’equanimitat de gent més assenyada, com Xavier Vidal-Folch o Ernesto Ekaizer). Melero aspirava, com a exemplar il·lustrat postmodern, «al triomf del mal menor abans que al del bé absolut», i reconeix els errors comesos en l’interrogatori de Pérez de los Cobos o es permet fins i tot cometre el sacrilegi de recordar –en un dels capbussaments meditatius del llibre— l’existència del franquisme català amb noms i cognoms (des de Miquel Mateu fins a Valls i Taberner).

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Potser per tot plegat sovint repeteix que els quatre mesos passats al Suprem es podrien haver enllestit, a la vista de les proves aportades, en un judici ràpid: es tractava bàsicament d’avaluar fets públics i retransmesos incansablement i de taxar la intensitat de la violència exercida pels procesats, descartada a la sentència malgrat la beligerància de la fiscalia.

De fet, el seu discurs de conclusions va inspirar-se en un clàssic del cinema espanyol, Amanece que no es poco, de José Luis Cuerda, per tal d’incloure un «toc d’humor suau» i una «mica de bona voluntat» amb la intenció (potser il·lusa però irrenunciable) d’assenyalar que «ens estàvem prenent a nosaltres mateixos massa seriosament». I potser per això els seus retrats són sovint valents i irònics, bé perquè el discurs del rei del 3 d’octubre li sembla «inoportú», bé perquè Santi Vila podria semblar «el nostre Lord Jim, malgrat ell», o el periodista Guillem Martínez un «personatge de Richard Crumb». El regal central del llibre no és jurídic ni ideològic ni polític: és exemplarment civilitzat.