Veig en una parada de bus un cartell en el qual apareix la silueta perfectament identificable d’un policia (tant se val si mosso d’esquadra o guàrdia urbà), acompanyada d’un text que diu: «Vols ser policia? No ho facis. Vols ajudar a la teva comunitat? Pots ser assistent social, metge, infermera, bomber, guardaboscos, bibliotecària, mestra, forner. Literalment, qualsevol altra cosa, menys ser un fotut policia». Malauradament, aquesta mirada desconfiada i hostil, nascuda del desconeixement de la feina policial i d’un prejudici dogmàtic, no sols ha impregnat el discurs de determinats col·lectius, sinó que ha calat en certs mitjans de comunicació i líders d’opinió, i ha estat també assimilada per algunes formacions polítiques.

Fa temps, massa temps, que el cos de Mossos d’Esquadra està al bell mig del debat polític. Als vaivens del procés, gens menors per al cos policial, s’hi han sumat un seguit de decisions de naturalesa política, particularment en la present legislatura, que han contribuït a perllongar la seva presència en l’arena política i mediàtica. Per altra part, com a policia democràtica, el cos de Mossos tampoc no és aliè als corrents de fons que es donen al nostre entorn europeu, crítics no només amb determinades actuacions policials, particularment relacionades amb l’ordre públic, sinó també amb la institució policial mateixa.

Una mirada retrospectiva al procés ens permet constatar com es va situar el cos de Mossos o, més ben dit, cadascun dels seus membres, davant de la disjuntiva d’haver d’escollir entre el compliment de la legalitat vigent, o l’acatament de les directrius polítiques d’un Govern que podia apartar-se’n. La pregunta «què faran els Mossos davant de previsibles ordres judicials de retirada d’urnes l’1 d’Octubre?», formulada recurrentment abans de l’esdeveniment, no va rebre mai una resposta nítida per part del Govern de la Generalitat de Catalunya. L’exercici responsable del comandament per part de qui aleshores n’era el comissari en cap, el major Josep Lluís Trapero, va aportar al conjunt del cos una seguretat jurídica que no havia estat capaç de garantir el Govern.

N’hi ha prou amb acudir a la sentència absolutòria al seu procés a l’Audiència Nacional per adonar-nos no sols de la qualitat de la feina dels Mossos en aquell context, sinó també de la solidesa d’un model policial basat en la proximitat, modern i, naturalment, democràtic: «La planificación del dispositivo de Mossos d’Esquadra respondía a un modelo de control de las movilizaciones sociales que propiciaba la negociación y el diálogo y situaba el uso de la fuerza en último recurso, modelo diseñado por una Resolución del Parlament que se concretó en la Ley de la Policía Autonómica. En aquel contexto de intenso conflicto político y social, el énfasis en los principios de actuación policial no debe interpretarse necesariamente como una excusa, porque era una apuesta estratégica establecida en su marco normativo.»

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.