Els diaris de captiveri comporten una dosi morbosa de curiositat malsana, compulsiva, per tal de saber de primera mà com ha viscut l’autor la seva terrorífica experiència. Sovint aquests llibres neixen de la plena convicció del pres en la seva innocència i l’abús de poder, o la turpitud judicial, o la mala sort, que l’ha acabat duent a la cel·la (gairebé ja ningú no diu garjola per allò de l’eufonia: engarjolats polítics sonaria una mica massa estrambòtic).

No conec els molts llibres dels presos catalans arran del sabotatge democràtic que varen liderar el 6 i 7 de setembre amb les seves fatídiques conseqüències, entre les quals l’1 d’Octubre i la declaració frívola, temerària i antidemocràtica del 27 d’octubre. Veig els llibres exposats al súper Esclat de Figueres, i me’n faig creus dels molts que n’hi ha, agermanats en rengleres plenes de color groc, lògicament. Però n’hi havia un que destacava molt: la portada és vermella llampant, amb tipografia negra i vistosa en el nom de l’autor, Sandro Rosell.

Si la memòria no m’enganya, un llibre anterior dedicat a la seva etapa d’executiu de Nike, lluïa una impactant portada groga quan encara no era el color de la protesta independentista, tot i que no en diu res aquest volum d’aquell llibre anterior: estranyament, ni tan sols l’esmenta la biografia de l’autor a l’extensa solapa (comprovo a la xarxa que es titulava, amb ironia futurible, Benvingut al món real, i la portada era efectivament groga).

Més que una novel·la policíaca, el terreny que toca és el del terror sense sang, i tampoc no fa cap gràcia de llegir-ho.

L’he volgut rescatar però no el trobo a casa: potser ha caigut en alguna de les ràtzies de llibres que faig de tant en tant. No era dolent i semblava sincer o, si més no, era creïble la passió d’aquest home per l’emprenedoria i l’activació de coses, projectes, plans al voltant de l’esport i, en particular, en l’àmbit del màrqueting i alguns negocis de pocs escrúpols, com ara afavorir el patrocini del FC Barcelona, quan en va ser president anys després, per un país greument subdesenvolupat en termes civils, morals i de drets humans com ara Qatar. Ja ho diu, en aquest Una forta abraçada, que no és precisament humil ni tampoc s’arronsa quan cal bregar o defensar-se del que creu injust o inacceptable.

 

Bitllets numerats correlativament

I això és el que desgrana al llarg de 300 planes: l’exasperant invalidesa al llarg de Sis-cents quaranta-cinc dies i nits (és el subtítol del llibre) de qualsevol dels 13 recursos de llibertat, sota fiança o sense, després d’haver estat detingut per la Guàrdia Civil durant un escorcoll a casa seva el dia 23 de maig del 2017, a primera hora del matí, mentre feia bicicleta estàtica al soterrani i la seva dona rebia a dalt els policies que farien l’escorcoll.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

La primera anècdota del llibre és de llibre tèrbolament policíac: un agent descobreix un sobre amb diners mig amagat a l’abric de la seva dona mentre Rosell nega categòricament que fossin allà una hora abans, nega que siguin de la seva dona o d’ell, i exigeix que consti en el registre que duu la secretària judicial el llistat dels bitllets amb els números de sèrie correlatius perquè són nous, com ha detectat Sandro Rosell d’un cop d’ull. Els advocats seus aconsegueixen que consti així, forçant el canvi de criteri del cap policial (que volia excloure’ls, ara, del llistat).

Jo he vist moltes pelis, evidentment, i he llegit algunes novel·les de lladres i serenos, però això diu que passa al món real: aquí no hi ha un autor que ordeix una ficció inquietant sinó un empresari poderós que detalla una circumstància, com a mínim, intimidatòria. D’acord, jo d’entrada també em poso en guàrdia i també desconfio de la versió de l’imminent pres, tot i que l’episodi està explicat amb pèls i senyals, i hauria de ser objecte d’alguna mena d’investigació, o instrucció o diligències o el que sigui.

Si és mentida aquesta història del sobre amb bitllets numerats correlativament, ho imputarem a l’afany d’autodefensa de l’imputat. Però si és veritat que els va posar un policia, fa tremolar i posa la pell de gallina, no només pel fet d’actuar com la màfia o els polis de pelis noir, sinó per la impunitat en què resta aquest comportament, almenys a hores d’ara, i després d’haver estat confirmada per l’Audiència Nacional l’absolució de tots els càrrecs. Sandro Rosell diu a l’epíleg haver interposat diverses «accions judicials» contra l’Estat, de les quals ho ignoro tot i no en dóna cap detall al llibre.

 

Denúncia de la justícia

Jo no vaig poder deixar de llegir-lo com el que és: un malson que sembla que no s’acaba fins que canvia el tribunal presidit per la jutgessa Carmen Lamela, s’acaba la instrucció, comença el judici i es decreta la llibertat —Lamela havia denegat, de forma sembla que rutinària (un cop equivoca el nom del pres en el document que denega la llibertat), els 13 recursos de llibertat provisional que reclamaven els seus advocats. Res no surt bé, tot és frustrant, els documents i les proves i els indicis i les declaracions dels implicats semblen un cop i un altre desmentir les hipòtesis de la fiscalia i afavorir la llibertat del pres o fins i tot el sobreseïment del cas, però res no surt mai a favor dels seus interessos.

És veritat que els errors judicials no tenen cap conseqüència per a jutges, fiscals, Guàrdia Civil? No ho sé, però voldria saber-ho.

Ni jutjo ni prejutjo, òbviament, perquè no en sé un borrall de res d’això, però la lectura del llibre deixa unes quantes pistes sobre les raons de fons que l’animen a publicar-lo. Escriure’l és una altra guerra: només una eina de supervivència òbvia. Però publicar-lo respon a la voluntat d’acusar l’Estat obertament d’endegar un cas polític contra un expresident del Barça; reputar la democràcia espanyola només de teòrica —perquè posa en presó preventiva sense indicis delictius suficients durant gairebé dos anys innocents que han de provar la seva innocència—; la voluntat de difondre una conjura hipotètica i poc versemblant que naixeria de la confabulació entre el poder del Govern del PP, Soraya Sáenz de Santamaría, i l’empresari i competidor de Rosell, Jaume Roures, que aquí passa per ser la «mà negra» que mou els fils secrets, i encara una última intenció: la denúncia de la potinera, maldestre i impune conducta dels aparells més alts de la justícia espanyola.

De fet, una última intenció és generar articles, com aquest mateix, de gent de bona fe que vegi posat en dubte el funcionament de la justícia, o d’alguns sectors de la justícia, a la vista dels errors aparentment comesos o els abusos d’instruments legals com ara la presó preventiva (per raó de risc de fuga i destrucció de proves).

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

El pare Paulino

Per això el llibre es demana un cop i un altre per què la deficient instrucció d’un cas que acaba amb l’absolució de l’acusat no té cap mena de conseqüència per als jutges instructors o per als fiscals, cap mena d’avaluació institucional, o de judici del jutge, si és que això és així en el sistema legal espanyol. És veritat que els errors judicials no tenen cap conseqüència per a jutges, fiscals, instructors, Guàrdia Civil? No ho sé, però voldria saber-ho.

Mentrestant, l’autèntica llaminadura d’aquest llibre rau en la minuciosa, detallista i precisa narració de la quotidianitat d’un pres ric i popular, primer a Soto del Real, després a Can Brians (on se sent tractat pitjor), amb descripcions poc afalagadores de l’estat de les instal·lacions, la brutícia, les avaries continuades dels (importantíssims) telèfons, la precarietat mateixa de les condicions de vida, malgrat personatges tan addictius com el pare Paulino. Més que una novel·la policíaca, el terreny que toca aquí és ja el del terror sense sang, i tampoc no fa cap gràcia de llegir-ho.

 

Una forta abraçada. Sis-cents quaranta-cinc dies i nits
Sandro Rosell. Una forta abraçada. Sis-cents quaranta-cinc dies i nits. Barcelona: Rosa dels Vents, 2020. 304 pàgs.