El Tribunal Suprem ha confirmat, amb data del 30 d’abril, la sentència sobre l’anomenat cas Palau. La resolució, de caràcter definitiu, ratifica a grans trets la primera sentència que va dictar l’Audiència de Barcelona el 15 de gener del 2018. El Suprem ha confirmat així la condemna que acredita el finançament irregular de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) almenys al llarg d’una dècada (1999-2009) i considera provat que aquest partit va cobrar 6,6 milions d’euros en comissions il·legals de Ferrovial a canvi de l’adjudicació d’obra pública.

La sentència, a més, manté les penes de presó per als saquejadors confessos del Palau de la Música (Fèlix Millet i Jordi Montull) i rebaixa lleugerament la imposada a l’extresorer de CDC Daniel Osàcar. Millet i Montull hauran de tornar 23 milions d’euros a les estructures del Palau (Consorci, Fundació i Associació) que van desviar en benefici propi i de les seves famílies. Comptat i debatut, es tanca així el cas del saqueig del Palau, que es va destapar l’estiu del 2009, i que afecta de ple tant els últims anys de Jordi Pujol a la Presidència de la Generalitat com l’etapa d’Artur Mas com a cap de l’oposició. En total, vuit anys i mig d’instrucció del cas.

Fins aquí, de manera succinta, el resum judicial d’un afer que té un doble vessant: l’enriquiment personal dels dos principals condemnats i el finançament il·legal d’una força política. Val a dir que es tracta d’un binomi que es repeteix en els casos de corrupció política d’aquesta naturalesa. El factor diferencial del cas Palau és que toca de ple el moll de l’os de la política i de la cultura catalanes -el partit que va governar el país durant més de dues dècades i una institució de referència- i que ho fa, a més, amb sordina. El dispositiu que serveix per a disminuir la sonoritat en els instruments s’ha utilitzat, en aquest cas, per esmorteir-ne l’abast polític i social.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Ha passat amb la sentència definitiva dictada pel Tribunal Suprem i va passar també al seu dia en la llarga instrucció del cas. Es podria dir que, a hores d’ara, amb l’impacte de la pandèmia del covid-19, la devastació en la salut pública i en l’economia del país ha deixat en segon pla la resolució sobre el cas del Palau de la Música. Prou se n’han cuidat alguns mitjans de comunicació, sobretot la ràdio i la televisió de competència de la Generalitat, que han passat de puntetes sobre l’afer mentre feien mans i mànigues per alimentar el relat d’«Espanya ens mata».

Val a recordar, tanmateix, que el cas Millet es va destapar arran d’una actuació de l’Agència Tributària espanyola. Fèlix Millet feia i desfeia al Palau de la Música mentre les administracions públiques del país, de la Generalitat a l’Ajuntament de Barcelona, li reien les gràcies; fins i tot el Govern de José María Aznar i la fundació FAES hi varen mantenir una estreta col·laboració. Ningú -ni l’anomenada societat civil ni la burgesia catalana- no va gosar dir que el rei Millet anava despullat… Ho va fer, quan va estellar el cas, un dels seus germans, Xavier Millet, que va confessar que es duia les mans al cap en veure les distincions i reconeixements que rebia i que va arribar a pensar que «s’havien tornat bojos».

«Ell buscava acontentar el seu ego. Pensava que podia fer el que li donava la gana», va explicar Xavier Millet. Sí, només el sentiment d’impunitat, arrelat amb sòlids suports polítics, socials i econòmics, pot explicar l’abast de l’operació de saqueig del Palau de la Música. Fèlix Millet i els seus col·laboradors gaudien de la complicitat de CDC, la primera força política del país, que va trobar en el Palau de la Música un dels instruments per al seu finançament il·legal, és a dir, una de les trames del que el president Maragall va anomenar «el 3%» en una històrica sessió del Parlament el 2005.

Cal recordar que la constructora Ferrovial, associada en aquest cas al pagament de comissions per a la línia 9 del metro i la Ciutat de la Justícia, es va veure afavorida, una dècada abans, per l’adjudicació de l’autopista Terrassa-Manresa. Aquella operació de Ferrovial, aleshores participada pel banc Hispano Americano, va tenir el vistiplau del president Pujol i va servir per difuminar el deute deixat per la fallida Operació Reformista, impulsada per Miquel Roca a les eleccions generals de 1986. La confusió de gèneres entre fer país i fer política, amb un capteniment patriòtic com a pretès motor, ha estat una constant del llarg periple del pujolisme.

El president Tarradellas, en una nota personal sobre una reunió amb Jordi Pujol a Narbona, escrivia el 6 de maig del 1970, és a dir, set anys abans del seu retorn de l’exili: «Voldria que el temps no em donés la raó en tot el que dic, però avui sóc francament pessimista per Catalunya». Entre les seves preocupacions, Tarradellas citava «el trio Montserrat, Òmnium Cultural i Banca Catalana». Es va deixar d’afegir el Palau de la Música de Fèlix Millet: un cas com un cabàs per alimentar la caixa B del partit pujolista i la cara oculta de la política de «peix al cove» que ens ha portat on som. El relat processista és subsidiari d’aquell sistema.