Malgrat que van tenir ben distreta l’actualitat d’aquest país i van aconseguir cobrir amb un núvol d’invisibilitat mediàtica la desolació postelectoral catalana, les eleccions a l’Assemblea de Madrid ja queden lluny. Però els dos processos electorals –el que va portar a les eleccions del dia de Sant Valentí a Catalunya i a les del 4 de maig a Madrid– presenten, amb símptomes diferents, un mateix mal: el bloquisme entès com a derivada dolenta de la crisi del bipartidisme.

Si fem memòria, recordarem els anys duríssims de l’oposició del PSOE a un Suárez declinant, o del PP de José María Aznar a un González també terminal. O el ressentiment sense escrúpols del PP després de perdre les eleccions generals del 14 de març de 2004. Són moltes les coses que provenen de l’embrutiment d’aquells anys, amb el Pacte del Tinell a Catalunya per acabar-ho d’adobar. Però sí: es pot dir que les impaciències del turnismo bipartidista generaven una crispació semblant a la que percebem en el bloquisme.

I, tanmateix, el bipartidisme no portava ni a un bloqueig postelectoral –què va trigar González a trucar a Aznar la nit del 3 de març de 1996 per felicitar-lo per la seva pírrica victòria?– ni a una radicalització política dels partits considerats «de govern», la funció estabilitzadora dels quals era tan innegable com, en situacions greus de crisi, decebedora i frustrant. El «no ens representen», no ho oblidem, era el crit decisiu del moviment 15-M el 2011. Podria ser que el que va desencadenar la crisi que esclata el 2008 ho restableixi ara la crisi de la pandèmia. És a dir: podria ser que estiguem assistint al retorn del bipartidisme, que passaria – lògicament– per una victòria del PP i una crisi de reconstrucció interna del PSOE.

Però la persistència del drama d’una joventut i de dues generacions seguides molt castigades per dues crisis gairebé consecutives –2010 i 2020 en xifres rodones– fa pensar que les coses no seran tan fàcils. És una joventut emprenyada, radicalitzada, desorientada i deprimida. I, qui podria retreure-li que, sense ni tan sols entonar de nou el «no ens representen», no estigui instal·lada en una crisi de representació molt més profunda fins i tot que la del 2011? Quan els veiem celebrar els seus botellones i riure’s de la pandèmia o menystenir els riscos de contagi, no puc deixar de pensar en aquella vella fórmula de Marx: «Ho fan, però no ho saben.» Però nosaltres –els grans, ai–, sí que hauríem de saber-ho. O almenys pensar-hi.

 

Un bàndol enemic

El bloquisme assumit per una ciutadania adulta (en termes estrictament d’edat!), probablement amb la vida personal i material resolta –o no: arraconada i maltractada per les centrifugadores postfordistes; pares aturats o prejubilats amb fills precaritzats–, no deixa de ser un preàmbul inquietant per tot el que podria venir després. És terreny fèrtil per al populisme i la seva expressió més clara: el vot bloquejat i identificat amb blocs, el vot excitat pel rebuig, per la ràbia i per una reactivitat emocional –i no diré que injustificada– que fa inimaginable votar «els altres», els de l’altre bloc vist com un bàndol enemic.

Que els blocs ja no responen a la vella lògica del bipartidisme ho demostra el que hem vist a Madrid: el transvasament de vot tradicional socialista al bloc de la dreta. Amb tot, i malgrat això, a Madrid els blocs funcionaven encara en clau esquerra/dreta, mentre que a Catalunya la lògica ja era «nacional» i identitària: independentisme versus antiindependentisme. A Madrid, però, l’eix clàssic també estava afectat per pulsions «anti» –antisanchismo, antipablismo, antigobierno– que expliquen aquest pas de vot socialista a la dreta, mentre que a Catalunya l’eix identitari estava també entretallat pels romanents, probablement embogits o aparents, de la lògica dreta/esquerra. Per això vam haver de viure aquí l’aberració de sotmetre a un «cordó sanitari» tot un partit socialdemòcrata.

I per això en lloc d’un govern d’esquerres, amb una majoria al Parlament matemàticament possible, hem assistit a la confecció d’una criatura frankensteiniana al servei d’una causa que a aquestes altures ja m’abstindré de qualificar, però que només consideraria «progressista» si la paraula valgués, com de fet ja val, com a comodí per dir qualsevol cosa.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

El remei del bloquisme, si prescindim de fantasies del tot irrealitzables –com les que farien possible que la ciutadania es despertés un bon matí convertida en una societat de gent sàvia i amb les necessitats més raonables perfectament ateses–, passa per una reflexió sobre allò que més directament determina la manera de fer política: sobre com són elegits els polítics. Els politòlegs i experts en procediments electorals coneixen bé el que ara exposaré molt succintament. Em refereixo a l’anomenat «mètode Condorcet» de votació, molt semblant al que en anglès es coneix com a ranked choice voting. Consisteix en el fet que els votants no poden donar el seu vot a un únic candidat, sinó que d’entre la llista de candidats que es presenten a unes eleccions han de triar-ne més d’un. La lògica del mètode exigeix l’esforç de sortir tant del nínxol mental de la militància com del cementiri del vot útil.

A Catalunya vam haver de viure l’aberració de sotmetre a un «cordó sanitari» tot un partit socialdemòcrata.

L’objectiu és liquar el gel dels blocs, perquè en aquest sistema no guanya el candidat el nom del qual surt al tros de pastís més gran –de vegades només uns mil·límetres més gran–, sinó aquell el nom del qual apareix en la suma major de tots els trossos del pastís, encara que no sigui la primera opció en cap. Direu: és el que fa l’elecció parlamentària: sumar trossos del pastís. Sí: però amb aquest sistema el sentit de la suma ja ve indicat per la voluntat popular.

 

El mal menor compartit

Si per exemple els candidats que es presenten són cinc, l’obligació de votar-ne com a mínim tres –o quatre si són sis–, donant-los naturalment un rang de preferència en la papereta de vot, farà possible que un candidat no preferit mai en primer lloc, però present sempre com a segona opció, sigui el vencedor de les eleccions. Aquest mètode premia la moderació i obliga a entendre que el mal menor compartit pot ser preferible per a una gran majoria a l’entusiasme que el votant particular sent pel «seu» candidat.

L’objectiu d’aquest mètode, o d’altres de semblants com l’instant-runoff voting o segona volta instantània, és triple: produir majories de govern fortes amb un suport ampli de vots, desbloquejar la tendència als antagonismes extrems i irreconciliables –que sovint no reflecteixen, però sí que provoquen, la polarització de la societat–, i evitar pactes parlamentaris massa inesperats o directament indesitjats pels votants. Dit d’una altra manera: aquests mètodes eviten l’atomització, laminen els extrems i produeixen consensos des del vot mateix.

Diem que Díaz Ayuso «va arrasar» a Madrid, que va obtenir una victòria «inapel·lable». Però la divisió social que va reflectir la campanya madrilenya obliga a reflexionar. Un altre tipus de votació obligaria a fer un altre tipus de política, i no diré aquí que el resultat hauria estat diferent. Aquests procediments no castiguen les majories, però conviden a aconseguir-les amb discursos menys incendiaris o simplistes. Amb més contrast de gestió –per a entendre’ns– i menys xoc d’eslògans.

 

País més habitable

I, què hauria succeït si els electors a Catalunya el dia de Sant Valentí s’haguessin vist obligats a votar trencant la lògica de blocs? Els hauria sortit fum pel cap, però això no és dolent. Pensar va bé. Ara, també és cert: aquests mètodes semblen de mal aplicar en eleccions a parlaments on es voten llistes, no candidats. Però no és impossible, encara que sembli complicat, sobretot perquè aquí de fet escollim candidats dels quals penja una llista. La política seria una altra, tornaria a ser política, no patètiques o grotesques declaracions de principis irrenunciables. I tot i que probablement no ens despertaríem sent més savis –o sí, qui sap–, el país seria, decididament, més habitable.