Al novembre publicàvem un dossier sobre la CCMA on alertàvem que les emissions de TV3 havien trepitjat la línia vermella, sobretot pel que fa al respecte del pluralisme i a la resta de missions de servei públic que té encomanades. La TVC segueix essent la gran prescriptora –la pantalla  del ‘procés’–, també en aquesta campanya electoral. En reproduïm l’editorial.

 

Les eleccions al Parlament de Catalunya poden tenir la virtualitat de posar fi a una etapa desacordada de l’autogovern de Catalunya, de la qual la XII legislatura hauria de ser el trist colofó.

Deixem enrere una legislatura erma, marcada des del seu origen per una convocatòria electoral excepcional de la mà de l’article 155 de la Constitució i caracteritzada per una sensació de provisionalitat, personalitzada en un president de la Generalitat tutelat per l’ombra allargada de l’anterior president fugit a Brussel·les. Instal·lats en la dualitat entre unes institucions d’autogovern realment existents i efectives i unes institucions virtuals, l’acció de govern s’ha hagut de desplegar sense unes referències polítiques sòlides quan s’ha qüestionat des de la màxima autoritat de la Generalitat la legitimitat de la institució que presidia.

D’aquesta manera, la gestió de les polítiques que competeixen a la Generalitat ha estat viscuda més com una servitud enutjosa que com el deure democràtic sorgit del mandat electoral, com una nosa pertorbadora del principal i primer objectiu del president i del Govern de coalició independentista que no ha estat un altre que reivindicar els fets de setembre i octubre del 2017 i, com a conseqüència, donar suport als líders encausats per la Justícia.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

Aquesta prioritat ha comportat una desconnexió encara més gran del Govern de la realitat social i econòmica del país, deixant de costat la meitat de la ciutadania, alhora que se situava en un improductiu fora de joc institucional, donant l’esquena a l’entorn polític espanyol i europeu. No sobta, doncs, que manqués l’esma i l’energia per dedicar-se a la gestió, a la prosa de la política. La manca de lideratge institucional i d’acció política orientada a les coses ha accentuat la sensació de declivi econòmic del país i de pèrdua de dinamisme del seu principal motor, la metròpoli de Barcelona.

L’impacte de la pandèmia i de les seves derivades de tota mena ha sorprès el Govern amb la guàrdia baixa, habituat a la confrontació, però incapacitat per a la cooperació institucional indispensable per afrontar una situació d’emergència com la que ens ha tocat viure.

D’aquesta experiència governamental —valorada negativament de forma gairebé unànime— en sorgeix una demanda social inqüestionable: Catalunya necessita tornar a ser governada. Aquesta és la gran qüestió que es dirimeix a les eleccions. La ciutadania ha de saber quines forces polítiques estan disposades a assumir el repte de recuperar la institucionalitat perduda per posar-se a governar des del primer dia amb tota la potència del nostre autogovern. Amb el propòsit d’impulsar el redreçament del país, amb la voluntat de comptar amb tothom que estigui disposat a dialogar, acordar i construir.

Com en altres moments crítics de la nostra història, malgrat el soroll i la confusió, les prioritats són clares i evidents: la recuperació sanitària, social, econòmica i emocional postcovid; les reformes ajornades massa temps que facin possible avançar amb determinació cap a les transicions digital i energètica. Certament, són propòsits de gran dificultat i complexitat, però tenim la fortuna de pertànyer a la Unió Europea que està actuant com la xarxa protectora que impedeix caure en l’abisme i que, més enllà, ha traçat les línies mestres de la política a seguir la dècada vinent, així com instruments i recursos que caldrà saber aprofitar.

Precisament, l’exigència ciutadana demana als governs la màxima eficàcia en la utilització dels recursos. Es tracta d’adaptar a la nostra realitat concreta els objectius del gran programa europeu i de posar en marxa els instruments institucionals que els optimitzin. I, per tant, la resposta no pot ser una altra que l’aprofundiment de la cooperació entre tots els nivells de govern i entre els sectors públic, social i privat.

Això és el que cal esperar i exigir de les opcions polítiques que es presentin a les eleccions amb l’ànim de passar pàgina, de no perdre més el temps, de mirar de cara el futur col·lectiu del país sencer. No calen rectificacions explícites, l’important és l’ànim i la determinació de superar una etapa estèril, de recuperar les energies perdudes, de convocar a una causa comuna.

PUBLICITAT
Correos Market

El principal enemic d’aquest propòsit desitjable és la resignació. La resignació d’aquells que no creuen en la política real i transformadora i prefereixen seguir vivint i alimentant la bombolla de la fantasia política. La resignació d’aquells que no es veuen amb prou força per redreçar el rumb pel temor a què diran els puristes de la seva causa. La resignació dels que no veuen possible trencar la divisió en blocs, malgrat estar convençuts de la necessitat de tornar a fer operatives les nostres institucions. La resignació dels que no creuen que pagui la pena participar en unes eleccions que —segons les enquestes— no alteraran l’actual situació. El resultat d’aquesta suma de resignacions seria la condemna a la impotència, a la renúncia al redreçament, a admetre passivament el declivi, a certificar la nostra «estranya desfeta».

La nostra revista va néixer amb el propòsit de lluitar contra la resignació col·lectiva a viure en una societat esquinçada, convençuts que val la pena treballar per reconstruir la confiança social que ens permeti compartir una esperança de futur. Pensem que la democràcia no consisteix en la negació dels conflictes, sinó en la forma civilitzada de resoldre’ls per mor de l’interès general. Representa l’antítesi de la política dicotòmica que, tant a Madrid com a Barcelona, s’ha apoderat de l’espai públic. Des d’aquesta òptica, rebutgem la nova aposta plebiscitària, també dicotòmica, que empobreix el debat i resta pluralitat a la campanya, del tot allunyada de la lògica d’una democràcia parlamentària. Per això, davant la cita electoral, apostem per les forces polítiques determinades a tornar a governar Catalunya amb la voluntat de reconciliació de la societat catalana.