Els arquitectes Federico Correa (1924-2020) i Alfonso Milá (1924-2009), socis professionals durant més de seixanta anys, passaran a la història com a paradigma d’una arquitectura moderna, confortable i sofisticada, majoritàriament destinada a una certa burgesia il·lustrada barcelonina. Aquesta afirmació, sumada a la col·lecció de fotografies que els immortalitzen, sempre impecablement vestits, empolainats fins i tot, en podria donar una imatge esbiaixada. Per tant, és convenient subratllar que la seva aportació ha anat més enllà i s’ha materialitzat en diferents terrenys.

L’exposició «Correa & Milá. En perspectiva» que el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC) els va dedicar entre març i juny d’enguany, n’ha estat una bona prova. Aquest títol al·ludeix, d’una banda, a una visió de conjunt de la seva trajectòria, efectuada aquesta vegada per col·legues molt més joves, que no van tenir ocasió d’interactuar amb ells, i passat ja un temps des de la mort de tots dos arquitectes. I al·ludeix, també, a l’esplèndida col·lecció de perspectives còniques dibuixades amb pols ferm i llapis de colors per Correa, seguint el seu atípic mètode projectual, en les quals els interiors i exteriors apareixen molt ben definits i sovint poblats per dones molt suggestives (però molt chics) i homes invariablement elegants. Al costat de mobles, fotos, plànols i maquetes, aquests dibuixos de regust pop eren les peces principals de la mostra, procedents dels arxius donats prèviament pels autors al COAC.

Correa i Milá s’inscriuen en la tradició moderna de l’arquitectura catalana de postguerra. No van pertànyer al pioner Grup R que en els anys 50 va reunir entre altres, a José Antonio Coderch de Sentmenat, Josep Maria Sostres o Antoni de Moragas. No van acreditar la voluntat hegemònica d’Oriol Bohigas, que abans de dominar l’urbanisme barceloní havia participat ja, joveníssim, en l’esmentat Grup R. Ni, per descomptat, van exhibir l’atreviment i la genialitat d’Enric Miralles. Però Correa i Milá sí que es van convertir en una baula insubstituïble de la cadena central que s’inicia amb Coderch, passa per ells i enllaça amb el despatx de Lluís Clotet i Oscar Tusquets: arquitectura d’alta qualitat dibuixada amb freqüència per satisfer les apetències de les classes benestants més despertes, però sempre amb criteri propi.

A més d’uns certs punts de trobada en la seva obra, abona aquesta tesi el fet que Correa i Milá, inseparables d’ençà que es van conèixer, de nens, en els Jesuïtes de Sarrià, ingressessin junts a l’estudi de Coderch, amb l’ànim d’aprendre una mica més del que els ensenyaven en una Escola d’Arquitectura on apreciaven la docència de Ràfols, de Jujol i de molt pocs professors més. I també el fet que, primer, Clotet i, després, Tusquets entressin, sent estudiants, en el despatx de Correa i Milá amb un propòsit similar al d’aquests en integrar-se en el de Coderch. Les baules més joves d’aquesta cadena sempre van considerar mestres les baules de major edat, i els va servir per aprendre molt.

PUBLICITAT

Connexions amb les classes afavorides

Hi ha, certament, en aquests tres despatxos una continuïtat en la connexió amb les classes afavorides. Primer, amb un Coderch de llinatge aristocràtic, que és notori també en el cas de Milá. I, després, amb la connexió d’aquest i de Correa amb la nova aristocràcia de la gauche divine, en la qual, per cert, tots dos van participar, com Clotet i Tusquets, amb provat entusiasme noctàmbul.

Però a diferència, posem per cas, d’Enric Sagnier, que en el primer terç del segle XX va construir centenars de projectes per als prohoms i les institucions barcelonines, insistint regularment en estils historicistes, pretèrits, les tres baules de la cadena esmentada es van distingir per les seves aportacions inscrites en la modernitat i influïdes, fins i tot, per la postmodernitat, com van fer palès Clotet i Tusquets.

En el cas de Correa i Milà aquesta continuïtat es reflecteix en les seves col·laboracions amb Coderch; per exemple, en l’excel·lent Casa de la Marina, en el passeig de Joan de Borbó de la Barceloneta. Ho trobem després en la seva arquitectura per a Cadaqués, en la qual, també en paral·lel a Coderch, inicialment, però amb una major i determinant profusió després, van definir una arquitectura moderna, subsumida en la vernacla, que ha permès una renovació molt estimable de la trama construïda d’aquella localitat, sense parangó en altres de la Costa Brava.

I ho va ser a continuació en obres de diferent destí, com la Diputació de Barcelona, un exercici de modernitat i integració urbana que no ignora la història i incorpora dignament part de la prèvia Casa Serra deguda a Puig i Cadafalch. O en el disseny de l’anella olímpica per als Jocs del 1992, una mostra d’harmonia d’arrels clàssiques, així com en la reforma de l’Estadi Olímpic. O, ja en l’últim tram de la seva carrera, en el Museu Episcopal de Vic, d’expressió formal una mica carrinclona, però fruit de més de 500 hores de reunions amb la direcció d’aquesta institució, que van permetre un desplegament acuradíssim dels fons, en una època en la qual aquest tipus d’equipaments apostaven irresponsablement per la forma i menyspreaven les necessitats del contingut.

Correa es va convertir en un professor mític, reconeixement potser compartit només, en l’ETSAB de la segona meitat del segle XX, per Rafael Moneo.

Tot això sense oblidar, és clar, les seves obres prèvies més característiques que van conformar un playground idoni per a la gauche divine, amb restaurants com ara Reno, Il Giardinetto o Flash-Flash i discoteques com Up & Down. O la reforma urbanitzadora de la plaça Reial. O la Torre Atalaia, a Diagonal, el seu edifici de major altura.

Tant Correa com Milá van donar classes a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. El primer ho va fer a més de tal manera que es va convertir en un professor mític, reconeixement potser compartit només, en l’ETSAB de la segona meitat del segle XX, per Rafael Moneo, que el va aconseguir amb un estil docent de to més acadèmic.

PUBLICITAT

Alfonso Milá i Federico Correa al solar de la casa de Pablo Sagnier a Cadaqués, el 1955. Fotografia d’autor desconegut. Fons Correa i Milá Arquitectes. Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

Classes llegendàries

Des del seu ingrés com a professor en l’ETSAB el 1959, i fins que en va ser expulsat el 1966 per la seva sintonia amb les protestes antifranquistes, i després des del seu reingrés i fins a la jubilació el 1990, Correa va ser un far per a successives generacions d’estudiants. Les seves classes, d’escàs component teòric, estaven centrades en els exercicis, d’alè aparentment modest, com dissenyar un banc, un armari, una habitació d’estudiant o el vestíbul d’una residència estudiantil. Malgrat això es van convertir en llegendàries i li van proporcionar un prestigi imperible, els ecos del qual encara ressonen. Amb aquests exercicis, pretenia despertar en els alumnes «una racionalitat autònoma» i un ordre en el seu treball com a projectistes. El primer era considerar l’emplaçament donat o triar el més apropiat. Després, definir necessitats, redactar el programa per a atendre-les i, a continuació, seleccionar materials. La forma havia de ser una conseqüència de tots aquests passos previs, mai un capritx de primera hora. Per desgràcia, aquest corpus docent va quedar escassament documentat: Correa, malgrat la seva extensa cultura, i sense ser àgraf, no era propens a l’escriptura.

El component social d’aquesta aproximació a la labor docent es manifesta també en la concepció que Correa tenia de l’arquitectura, i que a primera vista no casava amb el seu aire de dandi sofisticat, a vegades a un pas del narcisisme. Aquesta aparença peculiar em va portar a qualificar-lo en el llibre La ciutat dels arquitectes, de manera jocosa, però potser imprecisa, de «tieta» de la gran família arquitectònica barcelonina formada i comandada per Oriol Bohigas, a qui el va unir una gran amistat. Però és de justícia subratllar que Correa tenia molt clar que «l’arquitectura és un servei a la societat». Fins al punt d’afegir: «i, si no ho és, resulta menyspreable».

Paraules com aquestes són tota una declaració d’intencions. Unes altres, pronunciades per alguns col·legues, testifiquen que van ser més que això. En el volum d’entrevistes Un mestre d’arquitectes a Barcelona. Converses amb Federico Correa (Editorial Tusquets, 2020), Clotet definia a Correa com una persona generosa, reflexiva, lliure; com un mestre dins i fora de les aules que tractava els seus joves col·laboradors professionals com hauria tractat els seus deixebles un filòsof a la Grècia clàssica. I rematava la descripció amb aquest consell de Correa als seus alumnes: «Cal trobar en un mateix l’arrel de tot el que es fa (en el meu cas la racionalització).»

Milá va tenir un perfil acadèmic més discret que Correa, una presència social menys solar. Però, d’ell, en parlava també amb veneració Correa, que apreciava en gran manera el seu lliurament a la direcció d’obres, i preferia dedicar més temps a les labors projectuals. Correa deia del seu soci: «Alfonso és molt estricte, té un sentiment pràctic agudíssim, exacerbat. No tolera que cap detall, per petit que sigui, falli. Això, en el camp professional. En el personal, ha estat un gran amic i un home que va gaudir i va fer gaudir de la vida a tothom qui va tenir al seu voltant».

Repartiment de funcions

Potser part de l’èxit de Correa i Milá cal buscar-lo en aquesta compenetració, en aquest repartiment de funcions, en una relació que es va iniciar en els primers anys escolars, que es va emmarcar en la pertinença a uns mateixos cercles socials, que es va afermar amb unes línies professionals compartides, i que es va prolongar tota la vida. I encara més enllà: Correa va poder viure una vellesa endreçada –tenia 96 anys en morir en el seu pis de solter del passeig de Gràcia–, gràcies al llegat que li va deixar Alfonso Milá.

Correa va poder viure una vellesa endreçada –tenia 96 anys en morir en el seu pis de solter del passeig de Gràcia–, gràcies al llegat que li va deixar Alfonso Milá.

L’associació Correa-Milá i l’influx que va tenir en l’arquitectura catalana serien potser impensables en la societat actual. Avui no abunden els dandis amb la seva vocació de servei social, ni la burgesia que reconeix i admira l’arquitectura de qualitat. Aquests dèficits, així com l’atenció a les urgències derivades de la crisi climàtica, no semblen aplanar ara el camí a una arquitectura com la de Correa i Milá. Cada temps té les seves prioritats. I el de Correa i Milá, que va començar gris en anys de dictadura, succeïts després per altres de rics en expectatives de tota mena, en progrés i diversions, pertany ja al passat, un passat en el qual perviu nítida i encapsulada la seva arquitectura, convertida en fita d’aquesta disciplina a Catalunya i en referent de pes per a les noves generacions.