Els arquitectes Federico Correa (1924-2020) i Alfonso Milá (1924-2009), socis professionals durant més de seixanta anys, passaran a la història com a paradigma d’una arquitectura moderna, confortable i sofisticada, majoritàriament destinada a una certa burgesia il·lustrada barcelonina. Aquesta afirmació, sumada a la col·lecció de fotografies que els immortalitzen, sempre impecablement vestits, empolainats fins i tot, en podria donar una imatge esbiaixada. Per tant, és convenient subratllar que la seva aportació ha anat més enllà i s’ha materialitzat en diferents terrenys.

L’exposició «Correa & Milá. En perspectiva» que el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC) els va dedicar entre març i juny d’enguany, n’ha estat una bona prova. Aquest títol al·ludeix, d’una banda, a una visió de conjunt de la seva trajectòria, efectuada aquesta vegada per col·legues molt més joves, que no van tenir ocasió d’interactuar amb ells, i passat ja un temps des de la mort de tots dos arquitectes. I al·ludeix, també, a l’esplèndida col·lecció de perspectives còniques dibuixades amb pols ferm i llapis de colors per Correa, seguint el seu atípic mètode projectual, en les quals els interiors i exteriors apareixen molt ben definits i sovint poblats per dones molt suggestives (però molt chics) i homes invariablement elegants. Al costat de mobles, fotos, plànols i maquetes, aquests dibuixos de regust pop eren les peces principals de la mostra, procedents dels arxius donats prèviament pels autors al COAC.

Correa i Milá s’inscriuen en la tradició moderna de l’arquitectura catalana de postguerra. No van pertànyer al pioner Grup R que en els anys 50 va reunir entre altres, a José Antonio Coderch de Sentmenat, Josep Maria Sostres o Antoni de Moragas. No van acreditar la voluntat hegemònica d’Oriol Bohigas, que abans de dominar l’urbanisme barceloní havia participat ja, joveníssim, en l’esmentat Grup R. Ni, per descomptat, van exhibir l’atreviment i la genialitat d’Enric Miralles. Però Correa i Milá sí que es van convertir en una baula insubstituïble de la cadena central que s’inicia amb Coderch, passa per ells i enllaça amb el despatx de Lluís Clotet i Oscar Tusquets: arquitectura d’alta qualitat dibuixada amb freqüència per satisfer les apetències de les classes benestants més despertes, però sempre amb criteri propi.

A més d’uns certs punts de trobada en la seva obra, abona aquesta tesi el fet que Correa i Milá, inseparables d’ençà que es van conèixer, de nens, en els Jesuïtes de Sarrià, ingressessin junts a l’estudi de Coderch, amb l’ànim d’aprendre una mica més del que els ensenyaven en una Escola d’Arquitectura on apreciaven la docència de Ràfols, de Jujol i de molt pocs professors més. I també el fet que, primer, Clotet i, després, Tusquets entressin, sent estudiants, en el despatx de Correa i Milá amb un propòsit similar al d’aquests en integrar-se en el de Coderch. Les baules més joves d’aquesta cadena sempre van considerar mestres les baules de major edat, i els va servir per aprendre molt.

 

Connexions amb les classes afavorides

Hi ha, certament, en aquests tres despatxos una continuïtat en la connexió amb les classes afavorides. Primer, amb un Coderch de llinatge aristocràtic, que és notori també en el cas de Milá. I, després, amb la connexió d’aquest i de Correa amb la nova aristocràcia de la gauche divine, en la qual, per cert, tots dos van participar, com Clotet i Tusquets, amb provat entusiasme noctàmbul.

Però a diferència, posem per cas, d’Enric Sagnier, que en el primer terç del segle XX va construir centenars de projectes per als prohoms i les institucions barcelonines, insistint regularment en estils historicistes, pretèrits, les tres baules de la cadena esmentada es van distingir per les seves aportacions inscrites en la modernitat i influïdes, fins i tot, per la postmodernitat, com van fer palès Clotet i Tusquets.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.