Va haver de venir la mezzosoprano Cecilia Bartoli amb un CD sota el braç, al capdavant d’un camió convertit en una ambulant sala d’exposicions, a explicar-nos qui era Maria Malibrán. Ara és l’historiador britànic Orlando Figes qui ens explica el personatge de la germana, la també cantant i en aquest cas, compositora, Pauline Viardot. Ho fa en el seu assaig Los europeos. Tres vidas y el nacimiento de la cultura cosmopolita (Taurus). Una de les tres vides és la d’ella. Les altres dues són la del seu marit, Louis Viardot, i la del seu amant temporal i enamorat etern, Ivan Turguénev.

Figes, però, no fa una biografia d’aquests personatges. El seu objectiu, ben reeixit, és fer servir de guia el recorregut vital dels tres per explicar-nos Europa com un espai de transferències culturals, un lloc d’intercanvis a través de les fronteres nacionals, del qual sorgiria una cultura europea. És a dir, la creació d’un cànon europeu que va fer que cap al 1900, «a tot el continent s’estiguessin llegint els mateixos llibres, es fessin reproduccions dels mateixos quadres, es toqués la mateixa música a casa o a sales de concert, s’interpretessin les mateixes òperes a tots els teatres més importants», diu l’autor.

Louis Viardot (1800-1883), era un home de cultura. Era periodista, traductor, gestor teatral i marxant i crític d’art. Coneixia molt bé la cultura espanyola, des de la pintura fins a la literatura i la geografia. Políticament era un activista republicà. I era el marit i mànager de Pauline Viardot-García.

La senyora Viardot (1821-1910), era filla del tenor sevillà Manuel García, una de les figures més rellevants de la història de l’òpera per les seves interpretacions, per les obres que componia, pel seu mestratge i per haver estat l’origen d’una nissaga de músics. Pauline va agafar el lloc de gran diva que havia deixat la seva germana Maria, morta en un accident quan només tenia 28 anys en el moment del seu màxim esplendor interpretatiu. La germana petita va seguir les seves passes. Va triomfar arreu on va anar. Amb una llarga vida (va morir a 88 anys), en faltar-li la veu es va dedicar a compondre i a formar cantants.

Ivan Turguénev (1818-1883), quan encara no era prou conegut com a escriptor, va conèixer els Viardot i es va enamorar bojament de Pauline. Els dos van mantenir una relació que primer, tot i ser molt intensa, va ser platònica. Després ho seria menys, de platònica. Formaven un trio ben avingut i, de fet, Turguénev va viure llargues temporades a casa dels Viardot o molt a prop d’ells. Va ser el primer escriptor rus conegut i llegit a bastament a Europa, i també va ser qui va fer conèixer altres escriptors russos com Gógol o Dostoievski.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

 

El súmmum

Les relacions, en alguns casos molt estretes, que freqüentaven la casa dels Viardot a París o a Courtavenel, eren ni més ni menys personatges com Gioacchino Rossini, Charles Gounod, Héctor Berlioz, Franz Liszt, Giacomo Meyerbeer, Clara Schumann, Frédéric Chopin, Camille Saint-Saëns, Jules Massenet, George Sand, Gustave Flaubert, Eugène Delacroix i, fins i tot, Charles Dickens i Richard Wagner si queien per París. El súmmum. Però la xarxa cultural que als salons dels Viardot es teixia no hauria estat possible sense la tecnologia.

El ferrocarril, que havia connectat ciutats europees, va ser un instrument de transformació econòmica i de difusió cultural.

Hugh Macdonald, en el seu curiós llibre Música en 1853 (Acantilado), on fa la biografia d’aquell any, ja posava de manifest el paper capital que va tenir el ferrocarril (també el sistema postal) en els intensíssims intercanvis musicals d’aquell moment. El tren, que en molt poc temps havia connectat grans i no tan grans ciutats europees travessant fronteres de nord a sud i d’est a oest, va ser un instrument de transformació econòmica, però també de difusió cultural, d’obres i d’idees.

El ferrocarril, diu Figes, va ser considerat una força democratitzadora i va servir per impulsar, a tot el continent, la circulació internacional de la música. Músics i públic es podien desplaçar amb facilitat i fins i tot es creaven punts de trobada com eren els festivals. La revolució que es va desencadenar en el mercat cultural també va fer possible la difusió de la premsa diària i la distribució arreu del fulletó literari, fórmula comercial en la qual publicaven les seves novel·les des de Dickens, a Dumas, Flaubert o Manzoni. I després vindrien les traduccions. I la legislació per regular drets com els d’autor o els royalties. I la lluita contra la pirateria.

Però aquesta revolució no la va fer només el ferrocarril. S’hi van afegir altres novetats tecnològiques. En el cas de la música van ser fonamentals les millores que van introduir els fabricants de pianos, o les noves formes d’impressió que facilitaven la difusió de partitures als teatres o adaptades per a les cases particulars. Van aparèixer noves eines de reproducció d’obres d’art, i també la fotografia. I coses aparentment petites, com els tubs d’estany que permetien conservar la pintura sense que s’assequés i així poder pintar a l’aire lliure, fet que facilità l’aparició de l’impressionisme.

El grand tour del segle XVIII que portava els plançons dels llinatges aristocràtics anglesos a visitar els bressols de la cultura, fos la grega, la romana o la del Renaixement, va ser substituït per viatges que seguien aquelles mateixes passes, organitzats per agències com la de Thomas Cook, per a un públic burgès disposat a patir la síndrome de Stendhal a qualsevol cantonada.

 

De civilització a cultura

Diu Figes que els tres protagonistes de l’assaig van trobar que la «civilització europea» era casa seva, però cap a finals de segle ja es parlava de «cultura europea» com una «síntesi d’estils artístics i obres de tot el continent basada en uns valors i unes idees comunes». Però també diu que a partir del 1870 aquell cosmopolitisme que representaven els Viardot i Turguénev va començar a patir una forta oposició que va alimentar el creixement del nacionalisme polític.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

L’obertura dels països als corrents internacionals, va anar acompanyada, a la majoria, de moviments de nacionalisme reaccionari en les arts i la política, és a dir, d’un retorn al provincianisme empobridor. En el cas de França, aquesta reacció va tenir una primera manifestació en l’afer Dreyfuss. I d’aquí, a la Primera Guerra Mundial. I no prou curats de nacionalisme, vindria la Segona.

A la majoria dels països, l’obertura als corrents internacionals va anar acompanyada de moviments de nacionalisme reaccionari.

Llegint el llibre de Figes i mirant al voltant, es té la sensació que aquell cosmopolitisme que es va crear a l’Europa del segle XIX a remolc de les grans novetats tecnològiques, que, fins i tot, aquella manera de ser europeu que li feia dir a Edmund Burke, allò que cap europeu pot sentir-se exiliat a cap part d’Europa, ja no és ben bé així. Al mateix Figes, londinenc de naixement, la perillosa ximpleria del Brexit l’ha portat a nacionalitzar-se com a ciutadà alemany. I la ignorància entre nosaltres d’una nissaga andalusa, la dels García, que va ser cabdal en l’execució operística al segle XIX i en la transmissió posterior del coneixement musical, retrata la nostra misèria provinciana.

 

Los europeos. Tres vidas y el nacimiento de la cultura cosmopolita d’Orlando Figes.
Orlando Figes. Los europeos, Taurus, 2020