Benaurats els humils
perquè heretaran la terra.
Mateu, 5.5
Un dels recursos més emprats pels autors de ciència-ficció és l’anorreament de la humanitat per causes geneticobiològiques, potser intuint que el desfermat afany prometeic del nostre segle no ens portarà enlloc, en qualsevol cas, a cap lloc habitable. El mateix Stephen Hawking, tot i ser una persona intel·ligent, creia que una salvatjada vírica o una guerra nuclear són dos escenaris més que previsibles que inviten a emigrar a altres planetes seguint el model «Arca de Noè». I tan tranquil. Ja va dir Heidegger que «la ciència no pensa».
A la incertesa que generen les amenaces a la integritat mediambiental, que va calant en el nostre inconscient col·lectiu a base de notícies a quina més pessimista, s’hi afegeix l’ansietat de l’home modern per viure eternament, desfici que ha derivat en una societat hipocondríaca i hipermedicalitzada que, a poc a poc, ha anat perdent la resiliència davant dels imprevistos. Tot plegat, una tempesta perfecta per al naufragi de la salut mental. Només cal veure la quantitat de psicòlogues i psiquiatres que darrerament omplen els prime time televisius donant consells que abans donaven pares i mestres i que ara monopolitzen els professionals de la felicitat i el seny.
De poc han servit les advertències de molts pensadors de diferents procedències ideològiques –Heidegger, Arendt, Wittgenstein, Toynbee, Valéry, Marcuse, Bauman, Lévinas, Agamben, i un llarg etc.– que després de Hiroshima, l’Holocaust i l’estalinisme, han reflexionat sobre l’incert camí que ha pres Occident adoptant la tecnociència com a ideologia dominant i forma del poder. I, de sobte, les prediccions més obscures sembla que s’han fet realitat en forma d’una pandèmia que ens ha agafat per sorpresa en plena festa de la globalització, la deslocalització de les empreses, el turisme de masses, la plastificació dels oceans, les xarxes (anti)socials i la sobrealimentació.
Hem hiperreaccionat? Vejam, no i sí. La covid-19 i les successives variants no han estat una broma. Feia més d’un segle que el món no experimentava una pandèmia d’aquesta amplària amb un excés de mortalitat tan significatiu. La concentració dels casos en onades temporals ha posat a prova la resiliència del nostre sistema sanitari i dels seus professionals. Cap dubte. A més, les restriccions a la interacció social han tingut un efecte letal sobre moltes branques del comerç i de l’economia i ha fet minvar la riquesa dels països més afectats.
Però si anem als nombres, potser n’hem fet un gra massa. L’excés de mortalitat durant el pitjor de la pandèmia (2020) no va arribar al 20 %. No és poc, és cert, però no és gaire. Si ho analitzem amb perspectiva demogràfica, prop del 70 % dels morts eren avis de més de 80 anys, és a dir, avis que s’acostaven o havien superat l’esperança de vida que els pertocava, molts d’ells amb malalties cròniques associades. Segons l’INE, aquest increment de mortalitat a la tercera edat s’ha vist «compensat» per una menor mortalitat per patologies cròniques respiratòries (-7 %) com cal esperar pel fet que la covid ha estat especialment greu en pacients que patien ja problemes d’aquest tipus. A molts d’aquests avis, doncs, la mort per la covid els ha estalviat formes molt més doloroses i perllongades de morir com ara l’ictus, l’EPOC o l’Alzheimer.
Morir entre màquines
Malauradament, molts d’aquests ancians van ser duts als hospitals (on s’ha localitzat el 80 % de les defuncions per covid comprovada) i van morir lluny de les famílies, lluny del seu entorn, entre màquines i llum artificial, perquè entre tanta feina i tant consum hem perdut la noció de «mort natural» i ara sembla que cal fer tot el possible per salvar vides, incloses aquelles que arriben a la seva meta.
PUBLICITAT
És cert que les UCI s’han col·lapsat en determinats períodes, però tenint en compte que la mortalitat de la covid-19 a les UCI s’ha situat al voltant del 35 %, ens podem preguntar si els criteris d’ingrés han estat correctes, si no s’han modificat amb l’experiència de la primera onada i si no hi ha hagut acarnissament terapèutic perllongant innecessàriament l’estada i l’agonia de malalts amb poques o nul·les possibilitats de sobreviure. El cost emocional i econòmic d’aquesta estratègia terapèutica extrema, dictada per la ideologia biopolítica de les elits amb poder, ha estat incalculable, cost en el qual cal incloure l’estrès físic i psíquic a què ha estat sotmès el personal sanitari que ha lluitat en primera línia contra les successives onades de la pandèmia.
La mortalitat per covid-19 (2020-22) haurà estat d’uns 1-1,4 morts per cada 100 contagiats. Malgrat això, pel fet que el nombre de contagis per covid ha estat molt més elevat que l’habitual d’una grip estacional, els mitjans de comunicació han manipulat voluntàriament o involuntàriament aquesta xifra de manera que molts ciutadans creuen que han mort fins a 25 pacients de cada cent infectats. La sisena onada –la més «benigna»– ha deslliurat una certa histèria col·lectiva a favor de les revacunacions i la realització massiva de tests que han dut a un sobrediagnòstic de la malaltia asimptomàtica, al col·lapse de l’atenció primària i una gran confusió a les escoles i als llocs de treball.
Ansietat col·lectiva
Un titular de La Vanguardia (15-12-2021) deia: «La tercera dosi redueix 19 vegades el risc de mortalitat». Espectacular, però no del tot cert. En primer lloc, perquè es referia només als més grans de 60 anys. En segon lloc, perquè en la població de menys de 60 anys l’impacte és molt menys evident. Segons The Lancet, la reducció de la mortalitat global és de 19 centèsimes entre els vacunats amb tres dosis respecte als vacunats amb dues dosis: 46 morts / 728.321 vacunats x 2, contra 7 morts / 728.321 vacunats x 3. És a dir, per estalviar cadascuna d’aquestes 39 morts de diferència s’han hagut de revacunar prop de 19.000 ciutadans, i assumir les complicacions i efectes adversos corresponents.
En termes econòmics la despesa per evitar una mort gràcies a la revacunació s’acostaria als 400.000 € (vacunes, fungibles, personal, administració, hores de treball perdudes, baixes per reacció a la vacuna, etc.). Així doncs, la relació cost/benefici – de la qual se n’hauria de parlar molt més– és força dolenta. D’altra banda, els titulars periodístics han popularitzat termes apocalíptics per qualificar l’onada òmicron, com ara «pànic», «explosió» o «tsunami», la qual cosa ha contribuït a incrementar l’ansietat col·lectiva en unes circumstàncies en què la salut mental de la població, i especialment dels adolescents, no està en el seu millor moment.
Els titulars periodístics han popularitzat termes apocalíptics per qualificar l’onada òmicron, com ara «pànic», «explosió» o «tsunami».
Caldrà, en el futur, investigar l’impacte psicològic de l’alarmisme i les inexactituds als mitjans de comunicació, i el perquè s’han marginat dels platós i dels diaris veus moderades, analítiques o discordants. La manca de pluralisme informatiu i l’addicció a les xarxes (anti)socials són algunes de les claus per entendre l’amplitud del moviment antivacunes, tant el d’inspiració feixista com el de tipus llibertari.
En mans d’altres potències
A Espanya, la governança pseudoconfederal de la pandèmia ha posat en relleu els dèficits estructurals (informació, equitat, cooperació) del nostre sistema sanitari, la desorientació de la justícia i, en definitiva, la crisi d’un Estat autonòmic polaritzat de la qual no en sortirem fins que siguem capaços de bastir un nou projecte en comú de país en clau federal (El País, 26-1-2021).
La covid-19 ha plogut sobre mullat. La pandèmia ha pres per sorpresa una societat vulnerable en temes de salut tot i tenir «un dels millors sistemes sanitaris del món». A més, la mort no entra en els plans d’una cultura transhumanista que confia cada cop més en les virtuts redemptores de la tecnologia i el neomaquinisme per allargar la vida a qualsevol preu. Ha plogut sobre mullat, perquè les decisions preses pel capital cap a finals del segle passat, en termes de globalització i deslocalització de les empreses, ens han deixat en mans d’altres potències econòmiques en matèria de productes sanitaris.
Ha plogut sobre mullat, perquè hem bastit un sistema assistencial hospitalocèntric i mercantilitzat on la salut pública i l’atenció primària han estat poc considerades, tant pels responsables polítics com per molts companys de la professió.
La covid-19 plou damunt nostre en un dels moments més crítics per a unes democràcies occidentals en declivi polític, econòmic i moral.
Una millor assistència de primer nivell hauria ajudat a pal·liar l’impacte brutal de la primera onada, quan molts ciutadans es van contagiar en les sales d’espera col·lapsades dels serveis d’urgències. El miratge tecnològic que colonitza la ideologia sanitària dominant no només fa econòmicament insostenible el sistema sanitari, sinó que deshumanitza la medicina en augmentar la distància física i psicològica entre malalts i professionals. Plou sobre mullat, perquè els «nous tipus de família» tenen en comú la institucionalització dels avis, sovint en condicions poc dignes.
Plou sobre mullat, finalment, perquè les principals potències no han reeixit a fer arribar les vacunes als països menys desenvolupats. Ja Tony Judt avisava fa dues dècades dels riscos d’inestabilitat social creats per la creixent desigualtat i, de llavors ençà, les coses només han fet que empitjorar. De fet, les evidències assenyalen que la major part de noves variants del SARS-CoV-2 s’han originat en racons del món on no hi havien arribat les vacunes i, per tant, el virus circulava i es multiplicava amb tota facilitat.
Mediocritat de les elits
La covid-19 plou damunt nostre en un dels moments més crítics per a unes democràcies occidentals en declivi polític, econòmic i moral per la mediocritat de les elits governants, la malaltia consumista d’un demos hipocondríac, el mercantilisme i la corrupció institucional. Aquesta pandèmia i les que previsiblement vindran en el futur no són més que un epifenomen que colpeix allà on ens fa més mal. Com va escriure Arnold Toynbee «les civilitzacions moren per suïcidi, no per assassinat». Espanya necessita un moviment regenerador transversal i una nova llei de Sanitat pensada i acordada en clau federal.
