La de l’Argentina és una societat molt polaritzada, i un dels pols l’ocupa Cristina Fernández de Kirchner, la política que genera més enfrontaments passionals des de la mort, el 1974, del general i tres vegades president Juan Domingo Perón. A l’Argentina o ets kirchnerista o ets antikirchnerista. Cristina Fernández de Kirchner (CFK, com li diuen a l’Argentina) va néixer el 1953 a la ciutat de La Plata (quan es deia Ciutat Eva Perón), capital de la província de Buenos Aires. Va estudiar Dret a la Universitat Nacional de La Plata, on va conèixer qui seria des del 1975 el seu marit, Néstor Kirchner, a qui va succeir a la presidència de la República el 2007.

Els Kirchner sempre van anar junts, fins a la mort sobtada de Néstor el 27 d’octubre de 2010, però Cristina va tenir des del principi una carrera política pròpia. Militant de la Joventut Peronista i del Partit Justicialista (peronista) des de la dècada de 1970, CFK va ostentar el primer càrrec electiu el 1989, diputada provincial de Santa Cruz, regió on els Kirchner vivien des del 1974 i on van fundar un despatx jurídic. El 1995 va ser elegida senadora nacional i dos anys més tard diputada. Va tornar al Senat el 2001 fins que, el 2007, es va convertir en la primera dona escollida per al càrrec de presidenta de la nació.

Reelegida el 2011 amb el 54,11 % dels vots, el percentatge més alt des de 1983 i el quart més gran de la història argentina, va governar fins al 2015, any en què la revista Forbes la va incloure en la llista de les «Cent dones més poderoses del món». El 2017 va tornar a la política per renovar el kirchnerisme amb la coalició Unitat Ciutadana, va ser elegida senadora i dos anys més tard la candidatura integrada per ella com a vicepresidenta i el seu antic primer ministre Alberto Fernández com a president va guanyar les eleccions presidencials.

 

Peronisme i kirchnerisme

Què és el kirchnerisme? En una entrevista al Canal América de la televisió argentina (5-10-2013), CFK el va definir com un moviment que és «una construcció molt forta que s’abeura en el peronisme, però que també incorpora sectors que no ho són ni ho seran, tot i que se senten identificats amb un model i una cosmovisió de país». En declaracions a El País (26-7- 2007), va exposar la seva concepció de la política: «Jo faig política si puc transformar la realitat. Si jo no canvio aquesta realitat que no m’agrada no estic fent política, estic fent ideologia, però sense portar-la a la pràctica.» Amb tot, quan se li pregunta si és kirchnerista, respon que és peronista, la mateixa resposta que quan se li demana si és d’esquerres.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Admiradora de Hillary Clinton i de «l’Evita del puny crispat», la dels «descamisats», va explicar a la model Naomi Campbell, que la va entrevistar per a la revista britànica GQ (9-8-2008), la seva opinió sobre la dona de Perón: «No puc comparar-me amb Eva Perón, encara que puc dir-li que Evita va influir en tota una generació, la meva […] Va ser la imatge del compromís i de la lluita. Va ser la imatge d’un país diferent. Eva Perón va tenir l’honor i la valentia d’enfrontar-se a l’establishment de tota una era.»

La seva popularitat i la gran quantitat de vots aconseguits en les dues eleccions presidencials no van evitar els conflictes. En el seu primer mandat, CFK va viure una aturada de la patronal agrícola i ramadera que va durar 129 dies i va incloure talls de carreteres. A més, va mantenir un llarg conflicte amb el grup propietari del diari Clarín, en la seva relació sempre difícil amb els mitjans de comunicació. La llei de mitjans de comunicació, aprovada el 2009, va ser durament criticada per la Societat Interamericana de Premsa (patronal del continent), que va comparar l’Argentina amb Cuba, Veneçuela i l’Equador. En el segon mandat, les protestes van ser provocades per la corrupció, la inflació, la inseguretat i els conflictes amb la justícia.

Preguntada a l’esmentada entrevista amb El País (26-7-2007) sobre les relacions que mantindria amb la Veneçuela d’Hugo Chávez, amb qui el seu marit s’havia entès, també va defensar-lo: «Les últimes eleccions a Veneçuela, que va guanyar àmpliament Chávez, van ser supervisades per organismes internacionals. Una altra cosa, la qüestió energètica llatinoamericana no es tanca sense la presència de Veneçuela i Bolívia. L’Amèrica Llatina necessita a Chávez com Europa a [Vladímir] Putin». El president rus, per cert, va telefonar el 25 de març de 2014 a la presidenta argentina per agrair-li la seva posició davant de l’annexió de Crimea. CFK va criticar les sancions a Rússia i la «doble vara de mesurar» aplicada pels Estats Units i el Regne Unit al referèndum celebrat a Crimea per adherir-se a Rússia (en contra) i al de les illes Malvines reivindicades per l’Argentina (a favor).

Va mantenir un llarg conflicte amb el grup propietari del diari ‘Clarín’, en la seva relació sempre difícil amb els mitjans de comunicació.

Un altre conflicte en política exterior va enfrontar CFK amb el Govern espanyol del PP quan l’Argentina va expropiar el 51 % de les accions de Repsol-YPF el 17 d’abril de 2012, després de mesos de prendre mesures i llançar amenaces contra l’empresa filial de la petroliera espanyola. Ho va justificar per raons de «sobirania» energètica nacional i perquè l’empresa espanyola no invertia prou a l’Argentina. La decisió va provocar un conflicte diplomàtic amb Espanya.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Un patrimoni sospitós

La fortuna de la família Kirchner ha aixecat moltes sospites de corrupció. Quan Néstor Kirchner va prendre possessió com a president el 2003, el matrimoni tenia 1,3 milions d’euros que, set anys després, s’havien multiplicat per deu. El 2011, CFK era la segona cap d’Estat més rica de l’Amèrica Llatina, només superada pel xilè Sebastián Piñera, multimilionari abans de dedicar-se a la política. Llavors tenia dues cases