En el seu llibre Capitalist Realism (2009), Mark Fisher desenvolupava una idea essencial: la cultura de la nostra època no podia escapar d’una gramàtica del poder economicista que impregnava tots els àmbits de la vida humana, fins i tot i especialment els del lleure i l’educació, i aquesta impregnació era tan absoluta que ja no sabíem ni percebre-la. Quedava convertida en un fantasma latent tota la política socialdemòcrata europea de manera que les nostres prioritats sempre eren l’utilitarisme absolut i l’optimització de la producció. Si ens poséssim orteguians, diríem que el sistema de «creences» de la nostra societat és l’emocapitalisme transhumà hegemònic, i que les «idees» que podríem elaborar per a construir una alternativa neohumana encara no les hem sabut localitzar.

Han passat quinze anys i el problema ha anat creixent: la nostra política educativa ha assumit amb total normalitat la neollengua economicista (el pedagogisme competencial, procedent de recomanacions gerencialistes europees) fins al punt que hem oblidat que havíem de parlar de serveis públics, d’Estat del benestar, de finançament directe de plantilles orientades cap a la inclusió i la transmissió de coneixement. Els objectius reals de les institucions acadèmiques han quedat oblidats, cancel·lats, davant del realisme pessimista que ens obliga a produir dades comercialitzables des del jardí d’infància, l’escola, la universitat i l’Administració. Estem permanentment produint dades en lloc de divertir-nos o aprendre, de manera més o menys obligada, si més no sense cap alternativa cultural.

El pedagogisme, un integrisme amb aparença humanitària, seria la cara amable d’aquest macroprocés de privatització. Un procés que ha de liquidar les didàctiques específiques de cada matèria d’estudi per a substituir els sabers estructurats per una polpa populista molt peculiar, mescla de paternalisme emocional, futurisme tecnodigital i falsa inclusió. L’objectiu: escenificar una sèrie de «revolucions» culturals contínues que no comportin en cap cas la inversió en serveis públics; un conjunt de gesticulacions i fraseologies moralitzants que encobreixin eficaçment l’abandó i la degradació programada del sector públic, el pas previ a l’externalització considerada com una opció salvífica. El que està passant amb l’educació catalana no és diferent del que està passant als barris: és ben sabut a les nostres ciutats que la degradació incomprensible d’un barri és el preludi de la seva gentrificació despietada.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.