La Unió Europea, un quasi sinònim d’Europa, avança en la construcció material i en l’imaginari col·lectiu. Sense ser un Estat atreu l’atenció crítica que reben els estats membres de la Unió i els seus polítics, i sovint és el boc expiatori  perfecte. Se la pot culpar de tots els errors propis, perquè la Unió ho aguanta tot, no es defensa i pocs són els que ho fan per ella.

Una de les crítiques més freqüents és l’afirmació que «una altra Europa és possible», que equival a un rebuig de la Unió Europea existent. Una refutació que fan explícitament o implícita des dels extrems de la dreta i de l’esquerra.

És una afirmació abstracta que no va acompanyada d’una exposició sobre què entenen per possible ni com es construiria l’altra Europa —des de baix o des de dalt—, qui en seria, en definitiva, el constructor.  I tampoc no hi ha una explicació de què faria l’altra Europa, en què consistiria doncs la «possibilitat».

Cal reconèixer que no és gens fàcil formular i descriure un projecte alternatiu de construcció europea, que vagi més enllà d’afirmar que «una altra Europa és possible». Però abans d’enderrocar el que tenim caldria conèixer-lo.

Europa és un espai continental que arrossega una feixuga càrrega històrica, reflectida en una gran diversitat cultural i idiomàtica —no la més diversa del món, com sosté algun exagerat, el subcontinent indi ho és més—, amb sistemes jurídics i construccions polítiques diferents, Estats centralitzats o Estats descentralitzats i cadascuna de les modalitats   amb variants; no és el mateix el model de centralització de Finlàndia que el de Portugal, ni el de descentralització d’Espanya que el d’Alemanya.

I, no obstant això, els països i els Estats europeus també tenen similituds i coincidències importants. La gent de l’Alt Empordà tal vegada no se sentirà massa estranya al Graubünden suís. Les ciutats europees s’assemblen molt, encara que no ho sembla si només ens fixem en els patrimonis arquitectònics distints, com és el cas de Barcelona i Múnic.

La crítica a l’Europa en construcció consisteix en unes afirmacions de rebuig genèriques, abstractes i cridaneres, que tindran una bona recepció en sectors d’opinió ideològicament preparats per entomar-les.

Després de 1945 i 1989, la democràcia i les constitucions que la formalitzen han unificat Europa en un sentit jurídic i polític, posant les bases per a una unió política, que és l’objectiu últim de la construcció europea.  La democràcia no té gaires interpretacions ni implementacions possibles. Com assenyala Giovanni Sartori «de democràcia no n’hi ha més que una»: una combinació de llibertats públiques, respecte i garantia dels drets fonamentals, separació i independència dels poders i representació ciutadana universal. Aquesta base és compartida per tots els estats membres de la Unió Europea.

Els europeus podem viure en qualsevol Estat de la Unió sense sentir-nos-hi estranys en l’esfera pública, tant és així que podem votar a les eleccions locals del lloc on hàgim fixat la residència i figurem inscrits al cens. I també podem votar a les eleccions al Parlament Europeu.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Per tot plegat i unes quantes coses més, es comprèn que els adversaris de la construcció europea en marxa tinguin dificultats per bastir, ni que sigui sols embastada, la descripció de la seva «altra Europa possible».

En canvi, resulta fàcil la crítica a l’Europa en construcció, d’una banda, perquè algunes de les seves indefinicions, mancances o retards la faciliten i, d’altra banda, perquè la crítica consisteix en unes afirmacions de rebuig genèriques, abstractes i cridaneres, que tindran una bona recepció en sectors d’opinió ideològicament preparats per entomar-les.

Unes asseveracions de desqualificació major dels pilars de la construcció europea,      reproduïdes com a tòpics ideològics, que l’emissor no cal que demostri ni cal pensar-les quan s’escolten i s’assumeixen com a veritats. Només cal recordar la campanya dels partidaris del Brexit.

 

Des de l’extrema esquerra

Des de l’extrema esquerra es desqualifica la Unió pel broc gros, se l’acusa de neoliberal, «el gran pecat» comès per tota l’economia mundial, se li critica «la primacia del lliure mercat», el de les quatre llibertats: la circulació de mercaderies, persones, serveis i capitals. Si precisen la crítica una mica, llavors afegeixen el capitalisme, el productivisme i la competència.

Són afirmacions crítiques que els sectors de la població que pateixen més la duresa del funcionament del mercat, que desborda amb freqüència la concepció de l’economia social de mercat i la regulació comunitària,   acolliran de bon grat, i que podrien ser compartides en part per la socialdemocràcia i per les formacions liberals.

Però, quina és l’alternativa?, més enllà de maldar perquè la integració econòmica i la unió política es facin respectant els principis «constitucionalitzats» a l’article 3 del Tractat de la Unió Europea (TUE), que haurien de ser àmpliament divulgats, incorporats als programes docents i coneguts, car no hi ha cap projecte polític supraestatal   que tingui un horitzó tan elevat com el que es desprèn d’aquells principis. Per això val la pena fer-ne una (re)lectura de tant en tant per (re)connectar amb el projecte europeu.

El mercat interior, el de l’espai sense fronteres interiors, ha estat l’eix de la construcció europea d’ençà la constitució de les Comunitats del carbó i l’acer. Va ser una decisió arriscada a la dècada dels anys cinquanta, perquè representava una novetat política, una normativa inèdita en l’esfera internacional i un primer trencament del tabú de la sobirania absoluta i irrenunciable de l’Estat.

El mercat interior ha estat, certament i en primer lloc, un èxit econòmic, però també ho ha estat polític i social en fer possible que el creixement econòmic que se’n derivava tingués una traducció en Estat de benestar per a amples capes de les poblacions europees. Aquest sistema és avui un dels senyals d’identitat europea més genuïns per més socials, mentre que els poderosos Estats Units, la comunista Xina i l’agressiva (però pobra) Rússia no tenen res de comparable.

Quin és el desenvolupament econòmic que proposa l’esquerra voluntarista? La supressió del mercat interior? El restabliment de les duanes a fi que no circulin els capitals, però tampoc no circularien les persones, els serveis, les mercaderies? El reforçament d’ajuts i subvencions afavoridors de distorsions del mercat i de clientelisme? L’enderroc del mercat interior ofegaria als qui aquesta esquerra diu que vol protegir.

 

Des de la ultradreta

Encara que als uns i als altres no els agrada que se’ls compari, la ultraesquerra i la ultradreta tenen punts en comú, si més no pel que fa al rebuig de la Unió Europea. La ultradreta denuncia, i pretén revertir-les, les cessions de sobirania de l’Estat a la Unió. En efecte, el mercat interior requereix la posada en comú, cedint-ne la gestió a les institucions comunitàries, de competències que els Estats havien exercit plenament. La moneda única és la cessió de sobirania —la monetària— més impactant. També la més comprensible per la gent del comú dels 21 països que formen part de l’eurozona, que no volen renunciar a tenir un símbol d’Europa a la butxaca.

Quina és l’«altra Europa possible» de la ultradreta? La de la pesseta, el franc, el marc, la lira, el florí, vells símbols nacionals? La del tancament de fronteres interiors i exteriors? La d’una neoautarquia impossible a l’era de la interdependència global?  Algunes ultradretes s’aventuren a proposar l’«Europa de les Nacions», que significaria sortir de l’Europa supranacional per tornar al passat nefast de l’Europa dels nacionalismes enfrontats dels segles XIX i XX. Els nacionalismes per definició no poden tenir un projecte comú, es repelen mútuament.

Les ultradretes diuen patir per la suposada pèrdua de sobirania de l’Estat a favor de la Unió, sobirania que els Tractats, negociats pels Estats, garanteixen amb constants remissions respecte a les competències de l’Estat i als límits de l’acció de la Unió. Per si no fos prou, i fins i tot massa, l’article 4-2 del TUE explicita de manera indubtable la salvaguarda de la sobirania de l’Estat i constitueix un fre als avenços de la Unió en una direcció federal.

 

I ara la campanya electoral

La campanya de les eleccions europees del juny serà dura, aflorarà molta oposició a la Unió Europea des dels extrems, amb molta desinformació organitzada i alimentada, que sorgirà a dins, més la que vindrà de fora, principalment de Rússia. Hi haurà molt de joc brut, perquè la Unió Europea malgrat els seus defectes, insuficiències i pesantor burocràtica en la presa de decisions molesta a molts, a dins i a fora. Afeblir la Unió és un objectiu estratègic de primer rang per a la Rússia de Putin.

Confirmen l’èxit de la Unió tant els assoliments concrets com el nombre d’adversaris i enemics poderosos que li surten com els bolets a la tardor.  Alguna cosa bona deu tenir la construcció europea quan tants són els qui la volen demolir. I no deu ser massa esbiaixada quan la denigren alhora d’un extrem i de l’altre.