El Parlament de Catalunya està avançant en la tramitació del Projecte de Llei de la Ciència que es va iniciar el setembre de 2021 pel tràmit d’urgència. En el Congreso de los Diputados del Parlament Espanyol es va aprovar el projecte de Llei de modificació de la Llei de la Ciència de l’any 2011. Per sorpresa va ser modificat al Senat i probablement el Congrés dels Diputats l’acabarà aprovant. Parlament de Catalunya i Congreso de los Diputados estan discutint legislació sobre els sistemes de recerca de Catalunya i d’Espanya. En els dos textos hi ha propostes interessants, però no deixa de quedar la sensació de que s’està perdent una oportunitat per organitzar la recerca científica de casa nostra d’una forma eficient i coordinada.

La llei que s’està discutint al Parlament de Catalunya té un llarg preàmbul on es fa un recorregut històric ple de bona voluntat per les relacions dels catalans amb la ciència que han estat sovint ben limitades. Es pot suposar que la llei incorpora normes que permetin que la situació millori, però no serà fàcil i caldran reformes i inversions. Un dels objectius del text és endreçar el sistema que s’ha anat creant els darrers anys i reforçar algunes de les accions, sobretot de personal i de gestió de centres que han demostrat funcionar de forma correcta.

Repeteix una il·lusió que està present en la recerca catalana des dels inicis del Govern de la Generalitat que és la creació d’una Comissió Interdepartamental de Ciència i Innovació que és la continuació de la CIRIT creada l’any 1980 per coordinar les accions dels diferents Departaments, una de les primeres activitats en recerca del Govern de la Generalitat, però que no va arribar mai a aconseguir-ho. Des d’aquell temps hi ha una tensió entre les competències sobre recerca que tenen el Govern de la Generalitat i el de l’Estat i que va donar lloc a una sentència del Tribunal Constitucional de l’any 1992 segons la qual cadascuna de les dues administracions té competències en el tema, fet que ha estat anomenat competències concurrents.

L’Estat va aprovar l’any 1986 una Llei per al Foment i la Coordinació de la Investigació que va ser la norma essencial de l’Estat per a la gestió de la ciència des d’aquell moment. Va ser un important pas endavant, en particular perquè creava un Pla Nacional amb un pressupost que doblava la dotació econòmica de l’Estat per a la recerca. Aquella llei es va complir parcialment i amb el temps es va veure la necessitat de renovar-la, això es va fer l’any 2011 amb una nova llei que va ser aprovada gairebé per unanimitat. El cert és que quan el PP va arribar al Govern la llei es va aplicar parcialment. Un exemple destacat és el de la creació d’una Agència (l’Agència Estatal d’Investigación, AEI) que es va acabar aprovant l’any 2014 però amb importants limitacions.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

En la majoria de països europeus (Alemanya, Portugal, França o fins i tot a la Unió Europea) la gestió de la recerca ha estat encomanada a Agències o Fundacions. La Llei sobre el Règim Jurídic del Sector Públic de l’any 2015 elimina les agències. Això va afectar també l’organisme de recerca més important de l’Estat, el CSIC, que havia estat declarat una Agència Estatal segons una llei de l’any 2006.

 

Contractació indefinida d’investigadors

El Parlament Espanyol acabarà aprovant una modificació de la Llei del 2011. Després també d’un llarg preàmbul d’11 pàgines la llei tracta sobretot del règim de contractació sota la pressió del personal becari i contractat que ha esdevingut una part clau del sistema científic espanyol. Una característica d’aquesta modificació és que crea un sistema per contractar indefinidament el personal investigador. Aquest fet no obsta perquè es mantingui el personal funcionari donant lloc a una dualitat que pot crear tensions en el futur si el sistema s’acaba aplicant. L’estatus de funcionari dels investigadors (i dels professors universitaris) ha estat defensat per aquells que el consideren una garantia contra les interferències polítiques, però crea una gran rigidesa en la seva gestió i un bon nombre de contradiccions.

En aquest moment l’Agència Estatal d’Investigació (AEI) és una font essencial de finançament dels grups de recerca, inclosos els catalans.

Per exemple, l’Estat no garanteix que es donin als funcionaris del sistema de recerca els mitjans per dur a terme la seva funció. Sembla difícil d’imaginar que funcionaris de presons o bombers s’hagin de buscar en concursos públics els mitjans per fer la seva feina. Doncs això és el que passa amb els investigadors que s’han de buscar els recursos per treballar en convocatòries competitives. Quan només un percentatge de les peticions de fons per recerca s’aproven, no hi ha manera d’exigir als funcionaris que facin la seva feina. La nova llei fa alguns ajustaments al sistema d’oposicions, però en manté els trets essencials. En el sistema català s’ha avançat en la contractació d’investigadors, però representen un percentatge limitat del personal de recerca.

 

Un pas enrere

La llei catalana tracta de blindar aquells elements del sistema que han estat desenvolupats durant els darrers anys i que han demostrat funcionar encara que sigui de manera parcial, com són el programa de contractació ICREA i el conjunt de centres CERCA que tenen una gestió autònoma. Però tot aquest sistema depèn del finançament que els grups de recerca han d’anar a buscar principalment a l’Estat, a Europa i a empreses. Aquest és un tema que la Llei catalana no planteja i que la Llei de l’Estat deixa a l’aire. En aquest moment l’AEI és una font essencial de finançament dels grups de recerca, inclosos els catalans, i es troba en una situació complexa pel fet que la llei del 2015 ha anul·lat l’existència d’agències i la seva gestió és com la de qualsevol negociat ministerial. Buscar solucions per a una gestió dels fons públics adaptada a les necessitats de la recerca és crucial i així ha estat fet en altres països. A Espanya s’ha fet un pas enrere i no sembla que es vulgui corregir.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

El mateix passa amb la gestió dels centres de recerca de l’Estat. En aquest cas està centrada essencialment en el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Darrerament s’hi han integrat altres Organismes de recerca de l’Estat sense modificar els mecanismes de gestió interna que ha esdevingut encara més complexa. El pressupost del Ministeri de Ciència i Innovació té dues grans partides amb quantitats semblants: 1.400 milions per a l’AEI i 1.100 milions per al CSIC. Les dues institucions tenen greus problemes de gestió i no hi ha cap acció prevista en la nova reforma legal. La pregunta seria per què no es fa res quan la necessitat de reformes profundes ha estat repetida.

Possiblement les dificultats apareixen quan alguns, sobretot els qui creuen ser els guardians de les estructures de l’Estat, consideren que el finançament públic de la recerca per part de l’Estat s’ha de fer en el marc de les normes administratives existents, com qualsevol altra despesa. És comprensible que els funcionaris considerin que és el seu deure gestionar els fons públics, però arreu del món les decisions polítiques permeten modular aquesta influència buscant maneres de gestió adaptades a la recerca. En aquest sentit, les dificultats del sistema de ciència a casa nostra per no quedar atrapat en l’embolic de la xarxa administrativa estatal pot ser una demostració més de la feblesa del nostre sistema polític.

Tenim, per tant, dos projectes de llei que cadascun va a la seva, en continuïtat amb el que ha succeït, almenys, des de 1980. La Llei de la Ciència catalana tracta de consolidar el sistema que ha estat posat en marxa els darrers anys, però sembla oblidar que l’activitat dels grups de recerca catalans depèn del finançament de l’Estat i d’Europa. El funcionament de l’AEI i el CSIC, present a Catalunya amb un nombre d’investigadors comparable al del sistema ICREA, té efectes importants en la recerca que es fa a Catalunya i d’això no se’n parla. La reforma de la llei de l’Estat s’ocupa d’aspectes interessants del personal i de la gestió dels projectes, però s’oblida de l’AEI i el CSIC, els organismes que gestionen les seves accions més importants.

I deixa la coordinació amb les accions de les comunitats autònomes en un Consell de Política Científica, Tecnològica i d’Innovació semblant al que hi havia fins ara i que no ha funcionat mai. D’aquest Consell en depèn també un Comitè Espanyol d’Ètica de la Investigació. En la llei del 2011 ja hi era i no ha estat mai constituït. En la Llei Catalana apareix un Comitè per a la Integritat de la Recerca que ja és funcional. Totes aquestes són