Des de fa uns anys, les lectures adolescents responen a fenòmens de màrqueting contemporanis com Joana Marcús (Fornalutx, 2000), Alice Kellen (València, 1989) o Rebecca Yarros (Washington, 1981). Enrere han quedat aquelles seleccions de clàssics on dominaven Mark Twain, Jack London o Alexandre Dumas. Els temps canvien i ara mateix triomfen les plomes femenines que exploren amors i misteris generacionals.

Potser cap autor representa millor aquell pòsit literari avui superat com Emilio Salgari (Verona, 1862-Torí, 1911). Amb el permís de Jules Verne, les seves novel·les d’aventures van enriquir el nostre imaginari, la nostra fascinació geogràfica i el panteó dels nostres herois. Dins la seva diversa producció, l’escriptor italià va excel·lir a l’hora de convertir mars llunyans –de l’Indopacífic al Carib, passant per l’Àrtic i les costes dels Estats Units– en escenaris tan magnètics com recognoscibles, on Sandokan o el corsari negre esdevenien figures totèmiques (Adesiara n’ha començat la traducció al català amb la publicació recent d’Els tigres de Mompracem en traducció d’Alba Dedeu).

PUBLICITAT

Qui vulgui reviure aquelles velles i plaents sensacions a l’estil Salgari només necessita submergir-se en el llibre del periodista de ‘The New Yorker’ David Grann.

Segurament condicionats per aquelles lectures adolescents, la immensitat oceànica ha mantingut la seva capacitat d’atracció i seducció. Només cal acostar-se al catàleg de Crítica, per exemple, per confirmar-ho. Així, Luis Gorrochategui (A Coruña, 1960) s’ha especialitzat en la reconstrucció d’episodis bèl·lics, des de la desconeguda segona part del famós episodi de l’Armada Invencible, on es gira la truita –Contra Armada. La mayor victoria de España sobre Inglaterra (2020)–, a les tribulacions d’un vaixell espanyol perdut i naufragat camí de la ruta de les espècies –La carabela San Lesmes. El viaje más épico de la historia (2022)–; mentre, Esteban Mira Caballos (Carmona, 1966), després de les biografies prèvies dedicades a Francisco Pizarro (2018), Hernán Cortés (2021) i als nadius americans traslladats a la força a Europa (2023), presenta un nou i actualitzat retrat de Colón. El converso que cambió el mundo (2025).

Ara bé, qui vulgui reviure aquelles velles i plaents sensacions a l’estil Salgari només necessita submergir-se en Els nàufrags del Wager (Ara Llibres, 2025, traducció d’Àlex Guàrdia Berdiell). Firmat pel periodista de The New Yorker David Grann (Nova York, 1967), el llibre reconstrueix les desventures de la tripulació del britànic HMS Wager, vaixell de guerra enviat a interceptar les riqueses imperials espanyoles, que va naufragar a la Patagònia intentant creuar el perillós cap d’Hornos el 14 de maig de 1741.

A partir d’aquí es desplega una història increïble amb motins, supervivència extrema (d’escorbut a episodis de canibalisme), contactes amb tercers (dels ja desapareguts pobles nadius als enemics espanyols) i, finalment, el dificultós retorn a Londres de dos grups de nàufrags. Aleshores, s’inicia un intercanvi d’acusacions i retrets vehiculat a través del sensacionalisme periodístic i de la publicació de memòries i relats tant interessats com lucratius. Aquesta dimensió pública conviu amb les investigacions oficials i el judici posterior, on es barregen la recerca de la veritat, la voluntat d’evitar escàndols majors i l’intent d’extreure’n aprenentatges de futur. No és per casualitat que es va convertir immediatament en best-seller des de la publicació original l’abril de 2023 (vint-i-quatre setmanes entre els deu més venuts), inclòs per qui va ser president, Barack Obama, entre els seus títols favorits de l’any –sí, hi va haver un temps de líders donats a la lectura–, i adquirits els drets fílmics per Martin Scorsese i Leonardo DiCaprio.

Els imperis i les històries

A Els nàufrags del Wager hi ha molta aventura, però pràcticament cap dona. Són mons molt masculinitzats on, en obres com Wollstonecraft. El principi és sempre avui (Mai Més, 2025), es troben poc acompanyades: el nou llibre de Ricard Ruiz Garzón (Barcelona, 1973) reconstrueix de forma novel·lesca el viatge real per Escandinàvia de l’escriptora britànica i pionera del feminisme Mary Wollstonecraft. En canvi, no es pot fer cap retret a Grann respecte de l’esforç per substanciar documentalment una narració de no-ficció modèlica, on trobem reflexions tan pertinents com aquesta: «Els imperis preserven el poder gràcies a les històries que decideixen explicar, però les històries que no expliquen són igual de transcendentals. Imposen silencis obscurs i estripen pàgines senceres».

Manuel Burón (Madrid, 1982), professor de la Universitat Autònoma de Madrid, sembla compartir aquesta apreciació del periodista estatunidenc en la seva contribució a la col·lecció La Quinta Historia del segell Ladera Norte. Cada títol recull mitja desena d’episodis que, en aquest cas, s’apleguen sota el títol Cinco crónicas americanas (2025). Així, acompanyem l’historiador madrileny en la seva relectura de les cartes trameses pels primers emigrants espanyols instal·lats al Nou Món, coneixem com era possible perdre un tresor inca de forma absurda, aprenem com l’habilitat politicoadministrativa d’Hernán Cortés va determinar el futur de la conquesta, retornem a terres patagòniques a la recerca dels gegants que suposadament hi habitaven i els donaven nom i, finalment, el mateix Cristòfol Colom obre el volum arran de la seva recerca del Paradís. Cap capítol hi és sobrer. «Y en los ojos de los cronistas americanos viajaron imágenes y creencias con los que interpretaron la realidad […] América sería el territorio donde lo extraordinario se volvería costumbre».

Més enllà de la qualitat literària de cada narració –habilitat mai prou reconeguda– i de la perícia en la tria de cadascun dels relats, sobresurt la perspicàcia de Burón per obrir nous angles interpretatius a fets coneguts, per localitzar l’anècdota precisa capaç de meravellar el lector i, sobretot, per facilitar –sense forçar-ho– el joc de miralls amb el present. Si només l’erudició acompanyada d’interpretació i mètode transcendeix com a història, només quan, a més, hi injectem intel·ligència i criteri convertim les nostres anàlisis en quelcom rellevant i útil per a la societat.

PUBLICITAT

David Grann Blanco Els nàufrags del Wager Traducció d’Àlex Guàrdia Berdiell Barcelona: Ara Llibres, 2025 | 336 pàg.

Les quatre barres per tots els mars

Sens dubte, David Abulafia (Twickenham, 1949) és el màxim exponent d’historiador de mars i oceans. Catedràtic a Cambridge, el 2020 va rebre el Premi Wolfson pel seu Un mar sin límites. Una historia humana de los océanos (Crítica, 2021, traduït per Tomás Fernández Aúz) que completava el ja monumental, publicat originalment el 2011, El gran mar. Una historia humana del Mediterráneo (2019, Crítica, traduït per Rosa Maria Salleras Puig). Mentre no arriba el seu anunciat següent llibre –Seven Seas–, el segell català Veles i Vents ha recuperat el seu clàssic de 1997, fins ara inèdit, La lluita pel domini de la Mediterrània. La gran expansió catalana del 1200 al 1500 (2025, traducció d’Oriol Ràfols Grifell).

Abulafia reconstrueix els anys en què aquella boutade de l’almirall Roger de Llúria va semblar ser certa: «Mes no crec que cap peix s’atreveixi a alçar-se sobre el mar si no porta a la cua l’escut amb el senyal del rei d’Aragó, per mostrar guiatge del senyor rei d’Aragó». De fet, el llibre dona continuïtat al seu estudi de 1994 titulat A Mediterranean Emporium: The Catalan Kingdom of Majorca (Cambridge UP, 1994) on, entre altres coses, descobrim com l’estratègia britànica de controlar colls d’ampolla marítims ja va ser iniciada per l’efímera Casa de Mallorca. Així, els homes de Jaume III haurien ocupat breument les Illes Canàries a mitjan segle XIV. L’expedició hauria intentat convertir al cristianisme els indígenes i crear una base comercial expansiva. La missió, però, no va perdurar. A banda d’esclavitzar bona part dels nadius, els ocupants només hi deixaren algunes restes (monedes i pintades avui redescobertes pels arqueòlegs) i alguns cans de bou antecessors de l’actual dogo canario.