¿Caldrà agrair algun dia al ministre José Manuel Rodríguez Uribes la relliscada que va cometre al cap de poc de declarar-se la pandèmia, quan es va enredar en una cita d’Orson Welles sobre la cultura i la vida que tenia un alt potencial explosiu? Al titular de Cultura, com no podia ser de cap altra manera, li van esclatar les seves pròpies paraules al rostre. El sector cultural, que començava a intuir la magnitud del desastre que s’acostava, va saltar-li a sobre i en qüestió d’hores va organitzar una insòlita vaga virtual que va encendre totes les alarmes del Govern.

Gràcies a aquesta mobilització i a la consegüent desautorització del ministre, el món de la cultura va poder negociar cara a cara, per primera vegada en molts anys, amb la persona que de veritat té les solucions (o almenys en té algunes) als seus problemes: la ministra d’Hisenda. La mediació d’aquesta i la rectificació de Rodríguez Uribes van fer possible un acord que es va plasmar en un reial decret de primers auxilis.

Un decret que donava per al que donava. Mentre incorporava ajuts directes sense precedents al sector del llibre o al de les arts escèniques, en deixava desemparats altres com l’art contemporani, els grans festivals d’estiu o a aquell col·lectiu de treballadors «no artístics» sense l’aportació del qual en el muntatge i desmuntatge d’esdeveniments culturals no es podrien organitzar concerts o representacions en directe. Les mesures van tenir d’entrada una bona acollida, però amb el pas de les setmanes s’ha anat comprovant el seu efecte limitat. El que es va posar en marxa era una maquinària que requereix que contínuament s’injecti nou combustible.

No és la primera vegada que els professionals de la cultura s’associen i pacten estratègies de mobilització per aconseguir un millor tracte per part de les administracions. A Catalunya, una insòlita protesta coordinada de tots els sectors culturals, sota el paraigua de la reivindicació Cultura 2 % (s’exigia elevar fins aquest percentatge la inversió cultural), va forçar a començaments d’any el Govern català a acceptar un augment substancial de la partida per als propers exercicis. Un acord, per cert, que caldrà veure ara fins a quin punt segueix vigent.

 

La utilitat de l’inútil

Però amb la revolta de la cultura contra el missatge que va llençar Rodríguez Uribes es va iniciar un camí que potser no té retorn. Malgrat que en aquell moment a Espanya es registraven gairebé 1.000 morts diàries, malgrat l’espiral de contagis i la sensació de vertigen que s’anava apoderant del país, els professionals del teatre, del cinema, de la música, dels llibres, de l’òpera, de la dansa o del circ van aixecar la veu exigint que la cultura sigui valorada com un servei tan essencial com la sanitat o l’educació.

El sector no s’havia expressat mai de forma tan contundent i desinhibida. No havia assumit mai tant risc. Mai la utilitat de l’inútil (amb permís de Nuccio Ordine) no havia estat reivindicada a Espanya amb tanta propietat. No en va, els artistes ja feia dies que entretenien a través de les pantalles o dels balcons la societat confinada, la majoria de les vegades a canvi de res.

La consideració que per accedir als béns de cultura no s’ha de passar abans per la taquilla s’ha consolidat encara una mica més.

Servirà d’alguna cosa aquesta mobilització? D’entrada, cal veure quina és l’evolució de la pandèmia. Sobretot, si a la tardor es produeix aquell rebrot que temen els epidemiòlegs. Una tornada forçosa als confinaments, encara que siguin parcials i de menys durada, pot ser letal per als programadors que s’aventurin a planificar una temporada més o menys normal a partir de setembre.

Es dirà (i s’escriurà) que no queda cap altra alternativa que gestionar la incertesa, encara que això, que pot sonar molt enginyós en les paraules d’un filòsof entrevistat a propòsit de la nova era pandèmica, sigui en canvi una equació impossible de resoldre per part dels responsables de les institucions culturals públiques i privades.

Com es pot demanar als professionals de la cultura que adaptin les seves estructures i les seves línies de treball a la imprevisibilitat d’un virus les característiques del qual ni tan sols els experts de la ciència i de la medicina no han estat capaços de determinar?

En les indústries culturals es comença a treballar ja en un futur que combinarà el pla presencial amb el pla virtual, l’emoció del directe amb la comoditat de la sala de casa. La pandèmia haurà accelerat uns anys un procés de digitalització que era, d’altra banda, inevitable. És un pas d’adaptació a la nova realitat que han de fer totes les empreses i, en un àmbit més general, fins i tot les ciutats mateix, amb tendència a tenir cada vegada més habitants deslocalitzats però alhora connectats als seus centres de treball.

 

No passar per la taquilla

Però, per molt que s’innovi, el panorama no és esperançador. Que hagi augmentat exponencialment el consum de cultura durant les setmanes de confinament i de desescalada no implica que la ciutadania estigui més predisposada que abans a pagar pels productes culturals que circulen per la xarxa. Al contrari, la consideració que per accedir als béns de cultura no s’ha de passar abans per la taquilla s’ha consolidat encara una mica més. En el moment en què circulen llibres per WhatsApp o Telegram sense que en els mitjans de comunicació hi aparegui la foto del responsable d’aquest delicte retent comptes a la justícia, no hi ha pedagogia que valgui.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

La tolerància social amb el robatori de productes intel·lectuals continuarà mentre ho fan altres tendències que llasten l’activitat de les institucions, les empreses i els professionals de la cultura. El sector, de fet, no havia recuperat encara abans del confinament els nivells d’inversió previs a la crisi del 2008. A Catalunya, els pressupostos de cultura s’han reduït a la meitat des del 2010. Ara representen només el 0,6 % del total. Museus sense pressupost per a grans exposicions, absència gairebé total de teatre internacional, precarietat en la música… són només algunes de penúries que la cultura vivia abans de la irrupció de la covid-19.

S’ha d’adoptar de forma permanent una actitud més bel·ligerant, que desbordi el marc reivindicatiu de la gala dels Goya.

A quina normalitat caldria aspirar a tornar aleshores quan remeti la pandèmia i es pugui recuperar certa activitat cultural? A la de fa una dècada o a la que consistia a assistir a l’arranada de les inversions en cultura cada vegada que es negociava un pressupost? El Govern central, després de la relliscada de Rodríguez Uribes, va reaccionar amb diligència i amb un decret que en un primer moment va merèixer l’aprovació del sector. També és cert que el president, Pedro Sánchez, s’ha referit amb freqüència a la cultura en els seus discursos dels caps de setmana de pandèmia.

Però després de la desescalada s’acosta una tardor tenebrosa, qui sap si amb nous brots del coronavirus. Atès que tothom està d’acord que no es pot retallar la despesa sanitària i, com que serà inevitable invertir més en educació per adequar el sistema a la nova realitat, la temptació de retallar la partida de cultura serà molt forta, tant a Madrid com en el costat muntanya de la plaça de Sant Jaume.

Què pot succeir que eviti que aquest sector torni a ser el sacrificat per poder atendre necessitats més peremptòries, igual que ha passat en crisis anteriors?

Tornem a l’inici, a la reacció espontània d’un sector que va aixecar la veu per dir-li al Govern que aquesta vegada no estava disposat a tolerar en silenci que se’l relegués. Tindrà continuïtat aquest esperit de revolta? Potser ha arribat el moment que s’adopti de forma permanent una actitud més bel·ligerant, més desinhibida, que desbordi el marc reivindicatiu habitual de la gala dels Goya i que segueixi el camí marcat a Catalunya per la plataforma Cultura 2 %. Els negociadors dels pròxims pressupostos haurien de sentir la pressió del món de la cultura tal com senten la d’altres sectors econòmics igualment subvencionats.

De vegades, cal recórrer als missatges terrenals per fer-se respectar. Estem parlant d’un sector que a Espanya ocupa 690.000 persones i que aporta un 3,2 % del PIB. Malgrat això, segons dades del mateix ministeri, la cultura va obtenir un finançament públic del 0,06 % per part de l’Estat; del 0,10 per part de l’administració autonòmica i del 0,28 % per part de l’administració local, sempre en termes de PIB.

Les administracions farien bé d’aliar-se amb la iniciativa privada per configurar entre tots un únic circuit cultural divers i dinàmic.

Per tot això, el cultural s’ha de fer valer com un sector econòmic que hauria de ser cridat a tenir un paper clau en el reinici de l’economia. L’equació és simple: no té sentit recuperar un turisme de masses desprestigiat pel seu efecte depredador i la seva dependència del sol i de la festa, i l’únic vector que pot articular un nou model turístic és el cultural. Per tant, tindria tot el sentit invertir-hi si el que es pretengués fos un replantejament per aconseguir una economia més diversificada i, per tant, més sana…

 

Normatives massa estrictes

El nou tarannà hauria de ser el d’un sector que es resisteixi a seguir encasellat per unes normatives massa estrictes i que no afavoreixen ni el negoci ni l’expressió cultural: des de la impossibilitat de servir menjar i beguda a molts equipaments fins a, en el cas de Barcelona, una política de protecció del descans veïnal tan rigorosa que amenaça la supervivència d’algunes empreses culturals. Impulsar la presència de la cultura al carrer podria ser un remei d’urgència mentre durin les polítiques de distància social.

Però hi ha massa condicionals. En un context econòmic en el qual la caiguda del PIB pot acostar-se als dos dígits, l’assenyat és preparar-se per a l’escenari més negatiu. Que és en el que està immers ara un sector cultural que al llarg de la història ha sobreviscut a guerres i pandèmies molt pitjors que aquesta.

Si durant la crisi del 2008, per als meritoris o els professionals de la cultura existia l’alternativa d’emigrar a països menys afectats, en la de la covid-19 aquella opció no és ara sobre la taula, almenys a curt termini. La vocació i l’esperit de resistència d’unes generacions que van patir aquell daltabaix quan provaven d’incorporar-se al mercat laboral són els factors que han de servir de motor per a la recuperació. I les administracions, a més de garantir l’accés universal a la cultura i de sostenir aquells àmbits que queden fora de la capacitat del mercat, farien bé d’aliar-se amb la iniciativa privada per configurar entre tots un únic circuit cultural divers i dinàmic.