El bloqueig que pateix el desenvolupament de les fonts d’energia renovables a Catalunya i el tancament programat de les nuclears a mitjà termini (tres centrals han de cessar la seva activitat en territori català) dibuixen un escenari ple d’interrogants per a la transició energètica a Catalunya. La Llei de canvi climàtic preveu que, el 2030, el 50 % de l’electricitat sigui d’origen renovable (ara la proporció és del 19,8 %). No obstant això, la necessària descarbonització de l’economia i l’escàs impuls a les fonts alternatives netes fan vaticinar que Catalunya no podrà cobrir aquests objectius amb recursos autòctons.

Catalunya té ara prou capacitat instal·lada per generar l’electricitat que necessita. Disposa de tres nuclears, tres centrals de gas de cicle combinat i altres tecnologies. Però la necessitat de cobrir la meitat de la demanda elèctrica amb renovables en deu anys i el tancament programat de les nuclears (entre el 2027 i el 2035) marca un repte que capgira tot el puzzle energètic. Per no alterar encara més el clima, no es pot suplir l’electricitat de les nuclears amb energia procedent de les centrals de gas, ja que augmentarien de manera exponencial les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, responsables del canvi climàtic.

Actuar de manera planificada enfront del tancament de les nuclears és una necessitat imperiosa. O se substitueix l’energia nuclear per fonts autòctones, o Catalunya estarà condemnada a ser encara menys sobirana energèticament (un 95 % de l’energia ja s’importa, i només el 9,9 % de l’energia consumida és d’origen renovable). Amb el tancament de les nuclears, Catalunya perdrà més d’un 50 % de la seva capacitat de producció elèctrica in situ. Les renovables només n’aporten, com s’ha dit, el 19,8 %; i l’eòlica i la fotovoltaica representen menys del 7 % de la producció d’electricitat.

Qualsevol solució a aquest dilema exigeix l’impuls de les renovables, com a recurs fonamental per organitzar la transició energètica, en ser un dels principals ariets per combatre el canvi climàtic. Però el problema és que el seu desplegament acumula un gran retard a Catalunya. Els diferents decrets promoguts pels governs catalans per a fomentar les energies renovables no han donat fruits. El desenvolupament de l’energia eòlica, per exemple, ha estat gairebé nul. Ha estat un decenni de col·lapse. L’últim parc inaugurat (fins al 25 d’octubre) data de gener del 2013, a la serra de Vilobí.

Després de la declaració d’emergència climàtica (maig del 2019), el govern català (amb l’impuls del conseller Damià Calvet) va aprovar un nou decret (que va substituir el fallit del 2009) per a afavorir el desplegament de les renovables (eòlica i solar fotovoltaica) i corregir els dèficits històrics acumulats. Tanmateix, l’interès mostrat pels promotors ha tingut efectes contraproduents. El fet que es presentessin unes 600 propostes de parcs eòlics i solars fotovoltaics va ser percebut com «una allau de projectes» per alguns sectors. La realitat és que totes aquestes iniciatives havien de passar un primer filtre d’idoneïtat; només nou parcs solars han aconseguit sortir a informació pública, i cap nou parc eòlic no aconsegueix obrir-se pas en aquest enèsim intent.

 

Èxit de les plataformes

Les plataformes ciutadanes d’oposició «als grans projectes» d’energia renovable (aglutinades en la Xarxa Catalana per a una Transició Energètica Justa), juntament amb la CUP i alguns sectors agraris i rurals, han plantejat una dura batalla, fins a aconseguir, de la mà d’ERC, una modificació dràstica del decret. En l’oposició als parcs eòlics i solars hi conflueixen sensibilitats diferents. Certs sectors invoquen l’impacte paisatgístic dels projectes i la falta d’informació inicial dels amos de les terres i altres grups afectats pels processos de declaració d’utilitat pública i d’expropiació forçosa.

Influeixen també els qui advoquen per un model més democràtic i descentralitzat, combinant tot això amb una forta criminalització de les empreses promotores, a les quals s’acusa alhora d’haver-se oposat a les renovables i de buscar ara només beneficis econòmics. Tot això amalgama un fort malestar social en algunes comarques sense que el Govern mostri capacitat pedagògica per a informar sobre el repte de la transició energètica i sembla deixar-se portar pel tsunami del malestar, escenari més còmode d’una batalla territorial soterrada entre ERC i Junts en la rebotiga territorial.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Un altre gir, l’enèsim

El decret modificat incorpora noves restriccions i condicionants per a la implantació de les renovables. La consellera d’Acció Climàtica, Teresa Jordà, assenyala que la reforma busca donar prioritat a les petites instal·lacions, a les que comptin amb participació ciutadana, local o social, i a l’autoconsum, «per ser coherents amb un model de transició energètica distribuïda i democràtica». El resultat és que els parcs eòlics i les plantes fotovoltaiques amb una potència a partir de 5 MW estaran supeditats al consens i l’acceptació social i territorial.

Abans d’iniciar els tràmits, els promotors hauran de demostrar que han ofert la possibilitat de participació en el món local perquè aquest assumeixi almenys el 20 % de la propietat del projecte o del seu finançament. Per sol·licitar la declaració d’utilitat pública i iniciar el procés d’expropiació, el promotor «ha d’acreditar que compta amb el suport d’almenys el 85 % de la superfície ocupada». La Generalitat demanarà un informe de l’ajuntament o els ajuntaments on es pretengui implantar la instal·lació renovable. A més, es manté el veto a les renovables en espais naturals i s’imposen restriccions estrictes en zones agrícoles.

 

La bateria verda d’Aragó

El decret es presenta com una punta de llança d’un «nou model energètic» que ha de prendre carta de naturalesa en el pla territorial sectorial, a través del qual es persegueix que les comarques fixin criteris d’autosuficiència. «Estem davant d’una moratòria encoberta. Amb aquesta situació, els promotors es retiraran», vaticina Josep Puig, vicepresident d’Eurosolar i promotor de l’únic parc eòlic creat a Catalunya en deu anys, i exdiputat de Junts. «És absurd que en la participació econòmica dels projectes (del 20 %) no hi puguin ser els barcelonins, per exemple», afegeix.

Silvia Paneque, diputada del PSC, va indicar que el seu partit està lluny d’aquest plantejament. «La transició ecològica és un repte de tot Catalunya; no es pot plantejar en termes d’autosuficiència d’algunes comarques», diu. «I fins que no s’hagi enllestit aquesta planificació passaran dos anys; no veiem un enfocament de país. Un plantejament comarcal no permet aconseguir els objectius», afegeix.

Atès el procés creixent d’electrificació, i si no se salda internament la bretxa que s’obre en l’horitzó entre oferta i demanda a Catalunya, tot indica que el sistema elèctric espanyol hauria de ser l’encarregat de garantir aquest aprovisionament de la demanda que es quedaria sense cobrir a Catalunya (donant entrada a les energies renovables procedents de la resta de l’Estat). En aquest tauler complex, hi apareix com a protagonista principal l’empresa Forestalia, que ha posat en marxa un pla ambiciós per atendre les necessitats de Catalunya subministrant energia principalment procedent de fonts renovables establertes a Aragó.

Es manté el veto a les renovables en espais naturals i s’imposen restriccions estrictes en zones agrícoles.

Els promotors de Forestalia parteixen de la consideració inicial que Catalunya ha iniciat un compte enrere dramàtic per afrontar les mancances previsibles de subministrament elèctric i que el bloqueig a les energies renovables en aquesta comunitat obliga a accelerar el desenvolupament de projectes amb subministrament des d’Aragó (fins i tot considerant que en el futur tal vegada s’hagi de prorrogar la vida de les nuclears).

 

Acaparament d’accés a la xarxa

En aquest context, Forestalia ha anat configurant una estratègia que persegueix convertir Aragó en la gran bateria verda per a la transició energètica a Catalunya. L’anomenat projecte Sputnik preveu una inversió de 7.000 milions d’euros fins al 2026 i consisteix en la construcció d’un centenar de parcs eòlics i fotovoltaics a Aragó (7.300 MW de potència), ara en tramitació, amb la mirada posada en el subministrament a Catalunya –per a això s’estan promovent tres nous corredors de línies d’alta tensió (220 i 400 kV)– i sobretot en el subministrament a la regió de Barcelona.

El 90 % de la potència que promou Forestalia se situa en instal·lacions d’Aragó; i també el 90 % d’aquesta electricitat correspondria a l’eòlica (i la resta, a la fotovoltaica).

L’anomenada línia d’Isona (25 parcs, amb 1.099,25 MW, 174 km) connectaria els centres de producció de Saragossa i Osca amb les comarques lleidatanes del Pirineu. La línia central, per Pierola-Rubí i Can Jardí (3.660,34 MW, 355 km), donaria subministrament des de Saragossa i Terol a la regió de Barcelona. I el corredor principal, a través de l’itinerari Begues-Garraf-Castellet i el Penedès (54 parcs, amb 2.537,03 MW de potència al llarg de 475 km), enllaçaria les de Saragossa i Terol també amb la zona central de Catalunya.

No obstant això, aquesta iniciativa està ensopegant amb l’oposició, tant de molts dels afectats com de la Generalitat. El Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural ha presentat al·legacions davant del Ministeri per a la Transició Ecològica contra la línia d’alta tensió entre Valmuel (Terol) i Begues (Barcelona), de més de 180 quilòmetres dins del corredor principal d’aquest projecte, i que va sortir a informació pública el 28 de juliol. Acció Climàtica considera «inacceptable» el que descriu com «una estratègia d’acaparament dels drets» d’accés a la xarxa de transport desenvolupada per Forestalia.

Fins ara, el normal era col·locar els grans parcs eòlics a poca distància del punt de la xarxa de transport d’electricitat (que gestiona Red Eléctrica de España), cap a on ha de connectar-se l’energia neta produïda. No obstant això, la línia de Forestalia serà privada, considerada una línia d’evacuació, i no de transport, malgrat els seus 180 quilòmetres de longitud, amb tot el que això comporta.

 

Inacció durant anys

Per a la Generalitat, hi ha almenys tres efectes no desitjats. Assumpta Farran, directora general d’Energia, denúncia que «projectes més petits i propers gestats a Catalunya ja no es podran connectar» a la xarxa de transport en quedar saturada. En segon lloc, en ser una línia privada, s’escaparà a la capacitat d’intervenció de la Generalitat i de les possibilitats de planificació en col·laboració amb Red Eléctrica, sense que quedi opció perquè indústries o activitats catalanes situades en aquest recorregut es puguin plantejar connectar-se o impulsar nous desenvolupaments aprofitant el pas d’aquestes línies. «Ja que són una hipoteca per al territori, almenys haurien de servir per a un desenvolupament industrial…», es lamenta Farran.

«Tot això és conseqüència de la inacció durant anys de la Generalitat i de l’escàs desenvolupament de les renovables a Catalunya. Si les renovables s’haguessin desplegat ja com a la resta d’Espanya, ara no ens trobaríem en aquesta situació i s’estaria parlant d’ampliar les subestacions», assenyala Jaume Morrón, consultor en matèria d’energia.

Els responsables de l’Institut Català d’Energia admeten que si Catalunya vol continuar sent un país industrial, l’autoconsum i el proveïment de proximitat no seran suficients. «També necessitem grans instal·lacions de generació que doten el subministrament de la seguretat i la qualitat necessàries», assenyalen.