Si bé el resultat de les eleccions generals del 25 de setembre de 2022 va determinar la victòria de Giorgia Meloni i de la coalició de centredreta, també va demostrar com aquesta es podria haver evitat. El centredreta, format per Forza Italia (FI), la Lliga i Germans d’Itàlia (FdI) tant en l’àmbit proporcional com en les circumscripcions uninominals, va guanyar perquè es va enfrontar a tres blocs diferents: la formació de centreesquerra composta pel Partit Democràtic (PD), +Europa, Sinistra Italiana (SI) i els Verds; el Moviment 5 Estrelles (M5S) liderat per l’ex-primer ministre Giuseppe Conte; i el tercer pol, format per Azione de Carlo Calenda i Italia Viva de Matteo Renzi. Per tant, es planteja la qüestió de si aquests tres blocs es podrien haver unit per evitar la victòria de Meloni i els seus aliats.

El resultat de les eleccions municipals del 26 de juny de 2022 havia albirat alguna possibilitat que aquests tres blocs es presentessin units a les eleccions generals en el que es va definir com el «camp ampli». Segons el secretari del PD, Enrico Letta, la prova de l’atractiu electoral del «camp ampli» es trobava en un dels bastions històrics de les forces de centredreta, Verona. De fet, a la ciutat de Romeo i Julieta, un exfutbolista, Damiano Tommasi, que comptava amb la unitat d’aquesta coalició a les urnes, havia derrotat els seus oponents, portant el «camp ampli» al govern de la ciutat. Però qui és Damiano Tommasi? Per què un jugador de futbol ha aconseguit tant consens per convertir-se en l’alcalde d’una de les ciutats més de dretes d’Itàlia? Com va treballar per mantenir un camp ampli, que en l’àmbit nacional, no va durar més que una primavera? El seu exemple era realment repetible en les eleccions generals?

L’«ànima blanca» de les muntanyes

Nascut a Negrar el 1974, Tommasi va passar la infantesa i la primera joventut amb la seva família al petit poble de muntanya de Sant’Anna d’Alfaedo, a la província de Verona. En aquest context, a més de donar puntades de peu a la pilota amb els amics al carrer, el futur jugador de la selecció nacional feia una vida parroquial, enfortint una fe sòlida en els principis de la doctrina catòlica. Aquesta característica, que no ha ocultat mai, l’ha dut a ser anomenat l’«ànima càndida», l’«escolà» del futbol italià, pels aficionats i companys dels equips en què ha jugat.

Objector de consciència quan era vigent el servei militar obligatori, durant la seva carrera com a jugador sempre ha fet activitats de voluntariat.

Objector de consciència en els anys en què encara era vigent el servei militar obligatori a Itàlia, durant la seva carrera com a jugador, Tommasi sempre ha fet activitats de voluntariat, ajudant diverses organitzacions religioses com Càritas, organització per a la qual va fer el servei civil el 1998. Pare de sis fills, està casat des dels 22 anys amb Chiara Pigozzi, amb la qual estava compromès des dels 15. Amb la seva dona no solament ha compartit la vida familiar, sinó també la fundació Bambi&Bimbi, a Pescantina, un altre petit municipi de la província de Verona, de la Don Milani Middle School, una escola bilingüe d’última generació dedicada a nens de 0 a 14 anys, inspirada en la doctrina educativa del pare Don Lorenzo Milani, una de les icones del catolicisme d’esquerres.

Damiano Tommasi sembla, per tant, un polític catòlic progressista clàssic amb l’atenció posada en les dinàmiques educatives i socials. Aquesta orientació no sembla que sigui una coincidència per a un exponent polític procedent del Vènet. Per definició una regió amb forts vincles amb l’Església, el Vènet ha estat un planter de líders polítics catòlics dedicats a qüestions socials i educatives. Pensem en Luigi Gui, de Pàdua, un dels exponents de la Democràcia Cristiana (DC) més pròxims a Aldo Moro que, com a ministre d’Educació, entre 1962 i 1968 va elevar l’escolaritat obligatòria a 14 anys i va introduir el jardí d’infància.

PUBLICITAT

Pensem en Carlo Fracanzani, conegut com el «comte roig» per la seva ascendència aristocràtica i la seva pertinença a l’ala esquerra del mateix partit. No oblidem tampoc l’avi d’aquest últim, Carlo Fracanzani (sènior), que, juntament amb un altre vènet, Giuseppe Toniolo, va crear en la segona meitat del segle XIX l’Opera dei Congressi, una organització amb seu a Venècia, de la qual van sorgir els embrions del sindicalisme catòlic. Encara que Tommasi no s’hi va referir mai en els seus discursos i les seves entrevistes, sembla legítim pensar que aquesta tradició va influir en la seva formació política. Aquest últim, de fet, a més d’ocupar-se de l’educació, es va centrar en l’àmbit sindical, amb un fort enfocament en la qüestió social.

Un migcampista atípic

La de Tommasi i el futbol és una gran història d’amor. D’una banda, hi ha un fort component de diversió: l’any passat, als 48 anys, continuava trepitjant els camps amb l’equip amateur de Sant’Anna d’Alfaedo; de l’altra, la idea que el futbol podria donar exemples positius als joves, lluny de la desviació social, la violència i el racisme. Com a jugador, Fabio Capello el va descriure com un migcampista atípic que podia fer qualsevol funció al centre del camp. Com a professional, va jugar al Verona (1993-1996), a la Roma (1996-2006), al Queens Park Rangers (2008-2009) i a l’equip xinès Tianjin Teda. També va estar dos anys a Espanya (2006-2008), al Llevant, amb el qual va jugar 44 partits i va marcar un gol.

Va vestir la samarreta de la selecció italiana en 25 ocasions i va marcar el gol que va permetre als ‘azzurri’ vèncer el Marroc en un amistós.

Va guanyar molt poques coses, si és que es pot dir poc l’Scudetto (2000-2001) i la Supercopa (2001) amb la Roma, ja que és molt difícil que un equip del centre sud d’Itàlia guanyi un campionat, en comparació amb els equips més rics del nord (Juventus, Milà i Inter). Va vestir la samarreta de la selecció italiana en 25 ocasions, i va marcar un gol, que va permetre als azzurri vèncer el Marroc per 1-0 en un amistós el 5 de setembre de 2001. Si aquesta va ser la seva digna carrera com a jugador, Tommasi ostenta una carrera encara més important com a sindicalista de futbolistes.

Del 2011 al 2020, l’«escolà» va ser president de l’Associació Italiana de Futbolistes (AIC). En aquest context, va fer campanya sobre el valor educatiu del futbol, contra la violència als estadis i especialment contra el racisme. Com sovint va voler subratllar Tommasi, que el 2018 es va convertir també en conseller de la Federació Italiana de Futbol (FGCI), la seva experiència com a jugador l’havia portat a conviure amb altres esportistes d’arreu del món, d’una banda, i a viure ell mateix a l’estranger, a Espanya, Anglaterra, però sobretot a la Xina (primer entre els italians), de l’altra.

Una de les seves campanyes més importants va ser «Calciatori sotto tiro», l’observatori, manllevat de la més coneguda «Administradors sota el foc», destinat a fer un seguiment de les intimidacions, la violència i les amenaces que pateixen habitualment els futbolistes i que des del principi ha demostrat que les principals amenaces que reben els esportistes tenen una motivació racial. La seva participació en l’AIC el va portar a involucrar-se en la Fédération Internationale des Associations de Footballeurs Professionnels (FIFPRO), el sindicat mundial de futbolistes reconegut per la FIFA, la qual cosa va determinar el seu suport a la campanya per abolir el concepte de propietat dels jugadors per part dels clubs.

Política i Verona

Pel seu compromís amb l’AIC i la FIFPRO, Tommasi va ser cortejat tant pel Partit Democràtic com pel Moviment 5 Estrelles per ocupar un càrrec a les institucions. Sempre va declinar aquestes propostes fins que, el 2022, amb el suport de totes dues formacions polítiques, va decidir presentar-se a l’alcaldia de Verona. Semblava una elecció arriscada, atesa també la difícil paràbola dels exfutbolistes italians que l’havien precedit en el món de la política. Van ser pocs els que van emprendre aquest camí, i menys encara els elegits: entre els més il·lustres hi havia l’exjugador de l’AC Milan Gianni Rivera i els exjugadors de la Juventus Giampiero Boniperti i Massimo Mauro.

Tommasi va reiterar sempre la seva condició d’exponent cívic allunyat de les divisions ideològiques i partidistes.

Tanmateix, Tommasi va aconseguir imposar-se i es va convertir en alcalde d’una de les ciutats més importants i riques del nord d’Itàlia, que havia estat en mans de la dreta durant 15 anys. Del 2007 al 2017, la ciutat va ser governada per Flavio Tosi, exponent de la Lliga Nord, amb el suport de Forza Itàlia i Aliança Nacional, mentre que del 2017 al 2022 va ser governada per Federico Sboarina, un polític independent que després es va unir a Germans d’Itàlia, el partit de Giorgia Meloni.

Va ser precisament la divisió entre Tosi i Sboarina el que va consolidar la victòria de Tommasi. En les eleccions del juny de 2022, de fet, tots dos es van presentar de nou a la direcció de la ciutat. El primer va obtenir el suport de Forza Italia, algunes llistes cíviques i Itàlia Viva, mentre que el segon rebia el suport de Germans d’Itàlia i la Lliga. En la impossibilitat d’arribar a un acord entre les forces que, en l’àmbit nacional, conformen ara la formació de centredreta sembla haver pesat el desig de revenja de Tosi contra Salvini, que el 2018 l’havia expulsat de la Lliga Nord perquè volia disputar-li el lideratge del centredreta a través d’unes eleccions primàries amb vista a les generals d’aquest any. Per això, Tommasi es va introduir en les esquerdes del centredreta i va muntar una campanya electoral de perfil baix que deixés el terreny mediàtic als altres dos contendents, cosa que va portar a col·lació amb tota la seva força les divisions de la dreta.

Victòria en la segona volta

Per part seva, l’exjugador va aconseguir unir l’electorat dels partits de centreesquerra amb els del Moviment 5 Estrelles, aleshores aliats del govern, mitjançant una postura suprapartidista. En les entrevistes i discursos públics, Tommasi va reiterar sempre la seva condició d’exponent cívic allunyat de les divisions ideològiques i partidistes. Així, en la primera volta va aconseguir el 39,40 % de les preferències enfront del 23,86 % de Tosi i el 32,69 % de Sboarina. Tot i que semblava que aquest últim encara es podria imposar en la segona volta, les dificultats amb la coalició que havia fet costat a Tosi van donar la victòria final a Tommasi: l’exjugador va guanyar la segona volta amb el 53,40 %. Això va alegrar especialment Enrico Letta, qui va veure en el «camp ampli» veronès (al M5S i al PD se’ls havia unit també Itàlia Viva en la segona volta), un possible model per guanyar les eleccions generals, en aquell moment encara previstes per a la primavera del 2023.

En realitat, el secretari del PD havia subestimat el fet que la victòria de Verona fos generada per les divisions locals del centredreta i per la connexió cultural de Tommasi amb la seva terra. Si el futbol li va donar notorietat, i la presidència de l’Associació Italiana de Futbolistes li va proporcionar la seva primera experiència política, va ser el seu origen social catòlic el que el va connectar amb una terra i una població amarades d’aquesta cultura des de finals del segle XIX. En la construcció i consolidació del «camp ampli», va ser la seva presentació com a polític suprapartidista la que va resultar guanyadora, una cosa molt més complexa de repetir en les eleccions generals del 25 de setembre, on els líders d’Itàlia Viva, el Partit Democràtic, l’M5S i altres forces d’esquerra no han volgut cedir espai de lideratge a terceres figures.