Fa tres dies que no cessa de ploure a París. El París hivernal, fred i mercurial, és tot el contrari a la plenitud de llum i la calor dels cirerers pintats per l’artista britànic Damien Hirst que es poden contemplar a la Fundació Cartier per a l’art contemporani. La foscor aquosa de París queda interrompuda per 30 quadres centrats a representar la plenitud d’un cirerer florit al bulevard Raspail, que acull la seu de la Fundació Cartier realitzada per l’arquitecte Jean Nouvel. La pluja i la foscor de París actuen com a metàfora en definir, més enllà de la imatge, el moment pandèmic en què vivim, on l’ànim de molts ciutadans mira la natura buscant retrobar-se, per un instant, amb un ideal de vida al qual s’aspirava i que ara, potser, és el moment de convertir–lo en realitat.
L’exposició de Hirst, Cherry Blossoms, activa també una altra metàfora en suggerir un retorn al bosc, a la bellesa simple, al silenci i a la contemplació com a acte de rebel·lia davant del món que s’està construint. Els 30 quadres exposats, una selecció entre un total de 107 peces, molts dels quals venuts durant la pandèmia, són deutors de Pierre Bonnard, de Paul Cézanne, de la tècnica del puntillisme de Georges-Pierre Seurat, de les obres de Hokusai o Jackson Pollock, que convoquen l’espectador a una mena d’encantament íntim.
L’encanteri visual portarà l’espectador cap a un estat d’antiagitació interior tornant a donar significat a la contemplació. El procés de creació és semblant al que va dur a terme Claude Monet quan va realitzar una sèrie de dues–centes cinquanta obres centrades en els nenúfars al seu jardí/paradís de Giverny. Dues-centes cinquanta peces en les quals la repetició del tema porta a un desbordament del mateix i a deixar suspès l’espectador en un espai encantat i sensible. L’obra monumental de Monet i la de Hirst connecten en què ambdues tenen la intenció de fer–nos meditar. Tots dos artistes realitzen la seva obra en moments de forts conflictes al món. Monet realitza la seva sèrie dos anys després del final de la Primera Guerra Mundial i Hirst, la culmina, en plena guerra contra la pandèmia.
Explosió de colors
La diferència entre tots dos assoliments artístics és que, mentre la primera convoca els visitants a una meditació interior, com una espiral traçada de fora cap a dins, l’obra de Hirst és una meditació que va en sentit contrari, com una espiral que va de dins cap enfora, actuant en el present. L’encantament en què cau l’espectador en contemplar l’explosió de colors de les fulles del cirerer sembla estar pensat, encara que Hirst no tingui la intenció de provocar–ho, perquè prengui consciència de tornar a un temps on la capacitat de l’home per a fabricar natura encara no s’havia desenvolupat plenament.
L’estimulant de la proposta de Hirst és que sorgeix d’un artista emmarcat en l’art conceptual i que en una entrevista realitzada per Ianko López a El País, de manera provocadora, adverteix: «Quan faig una cosa, immediatament després he de fer la contrària. Ara he començat a pintar amb robots, programant-los amb un ordinador. M’encanta quan em diuen “no pintes tu, pinten els teus assistents”, i jo els responc: “Els meus assistents no, pinten els meus robots!”»
Hirst és el membre més famós de la generació d’artistes conceptuals britànics coneguda com els joves artistes britànics. Entre les seves obres més reconegudes hi ha la cèlebre calavera de diamants For the Love of God; la instal·lació d’un tauró de quatre metres suspès en un tanc transparent d’aldehid fòrmic titulada La impossibilitat física de la mort a la ment d’algú viu; Llar, dolça llar, una col·lecció de tasses de cafè mig plenes, cendrers amb restes de burilles de cigarret i ampolles de cervesa buides, entre altres objectes –una obra que va estar a punt de desaparèixer accidentalment de la galeria Mayfair en ser llançada a les escombraries per un encarregat de la neteja que va manifestar: «Quan vaig veure aquell desastre, vaig esbufegar. A mi, no em va semblar gaire cosa. Així que ho vaig ficar en bosses d’escombraries i ho vaig llençar».
Retorn al pigment i al llenç
Ara, en aquesta nova exposició a la Fundació Cartier de París, Hirst ens ofereix un retorn al pigment i al llenç. La pregunta que molts es faran és per què ara es decideix a fer un canvi tan radical en el seu procés i resultat artístic. La resposta la dona el mateix Hirst quan observa: «M’encantaria veure una exposició on posessin aquests quadres al costat del tauró. Casarien molt bé. Els components d’aquests animals són pertorbadors, però també hi ha calma i bellesa. Amb el meu art no he volgut mai allunyar la gent ni generar controvèrsia, sinó dubtes. Vull que dubtis del món on vius i el reconfiguris, i que això canviï la teva manera de viure.»
El que Hirst ofereix a l’espectador és un retorn al sensible, al bosc, com a forma de posicionar-se, dubtant de les certeses. El serè i lluminós cirerer florit pintat per Hirst s’obre davant dels ulls dels qui el contemplen amb la forma d’un manifest on molts arribaran a llegir el desig que la naturalesa torni a actuar sobre totes les coses.
