AVANÇ EDITORIAL

Aquesta és una selecció i avanç de l’entrevista que Francesc Trillas va mantenir per Skype, el proppassat dia 9 de desembre de 2020 i que es publicarà en tota la seva extensió en el número 28 de política&prosa. El fragment que es reprodueix recull bàsicament les preguntes i respostes que fan referència principalment als Estats Units.

Dani Rodrik, professor a la Universitat de Harvard, és particularment conegut pel seu famós trilema entre sobirania nacional, democràcia i hiperglobalització, tres fenòmens dels quals – afirma –  només dos es poden donar al mateix temps. Va rebre el Premi Princesa de Asturias de Ciències Socials de 2020.

 

Començant per les seves darreres contribucions, ahir mateix vostè publicava un article, adreçat a la nova Administració Biden, reclamant un esforç del govern federal dels Estats Units de suport més ambiciós a la creació de bons llocs de treball. Què té aquesta proposta de diferent, en comparació amb coses que s’han fet anteriorment?

El tipus de programes de creació local de llocs de treball als quals em refereixo han estat fins ara de dimensió molt petita, amb poc finançament públic. Els programes de formació sectorial existents que descric són d’escala molt reduïda, i hi ha molt de marge per ampliar-los. Aquests programes són locals, adaptats a les necessitats específiques de les comunitats.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

La promoció de la innovació es fa a nivell federal amb subvencions i incentius fiscals relativament inefectius. El que jo proposo a l’article pretén ser molt més efectiu i precís, i té a veure amb el desenvolupament local. Per tenir bones feines, cal tenir bones empreses, cal abordar tant el costat de l’oferta com el costat de la demanda del problema. Hi ha marge per a una molt millor coordinació, mitjançant programes dirigits per autoritats locals, però amb suport des del govern federal.

El nivell federal ha de redireccionar els programes d’innovació perquè facilitin la creació d’ocupació. La idea ve de l’economista britànic Tony Atkinson al seu llibre On inequality (Sobre la desigualtat), on diu que la direcció del canvi tecnològic no es pot deixar en mans purament del mercat o de les empreses perquè hi ha efectes externs positius derivats de les bones feines, en termes de la salut i la vitalitat de les comunitats locals. En comptes de substituir, cal augmentar el treball amb la tecnologia, cal innovar però fer-ho de forma amistosa per a les persones treballadores. A la innovació cal donar-li una direcció, com ja es fa amb la Defensa, el canvi climàtic i altres terrenys, tenint objectius específics al cap. Hi ha conseqüències socials i ocupacionals del canvi tecnològic, que s’han de tenir en compte.

 

“Democràcia del treball”

Això enllaça amb una idea que vostè i altres acadèmics, com Thomas Piketty, van promoure en un article al maig de 2020, en plena primera onada de la pandèmia de covid-19, demanant posar les persones treballadores en el centre de l’atenció de les polítiques públiques i institucions. En aquell article, parlaven d’una «democràcia del treball».

Sí, i hi ha diferents formes de fer-ho. Als Estats Units la nova administració sembla que anirà en aquesta direcció, serà més amistosa amb els sindicats. Però no crec que els sindicats siguin la solució definitiva. El que cal és repensar el govern de l’empresa en una sèrie de direccions.

Donar veu a les persones treballadores en la governança de l’empresa és desitjable en si mateix, i a més contribueix a aquesta agenda que dèiem de guiar la innovació en una bona direcció. Amb veu treballadora, hi ha més planificació quan s’introdueixen noves tecnologies, perquè es pensa en les persones i en les comunitats.

A Europa, a Alemanya i al nord, on hi ha una pràctica establerta de consultar i de donar veu a les persones treballadores, hi ha més planificació, més formació associada als canvis tecnològics. Però això no ho poden fer les empreses soles.

 

Populisme i globalització

Vostè precisament ha escrit recentment un article molt interessant sobre la relació entre populisme i globalització. Hi planteja distincions interessants, com per exemple entre factors d’oferta política i demanda política que generen populisme; o entre factors econòmics i factors culturals darrere la demanda de populisme; o entre la influència de variables econòmiques expressades en nivells, i canvis en aquestes variables.

Efectivament, per entendre l’augment en especial del populisme de la dreta radical, cal preguntar-se què va canviar. No es pot explicar un canvi en termes d’una constant. Als Estats Units, sempre hi ha hagut xenofòbia i ressentiment racista, es tracta d’una constant. Una constant que és molt important, però sempre hi ha estat. El canvi que es va produir era la disrupció econòmica i social, les pèrdues de llocs de treball, els canvis al mercat laboral, que van facilitar que partits d’extrema dreta capitalitzessin el ressentiment i l’ansietat econòmica, i el focalitzessin contra agents percebuts com a externs, com els immigrants o altres bocs expiatoris. Els temes culturals són activats pels canvis econòmics i laborals. Per això calen polítiques que redrecin els canvis i la polarització en el mercat laboral.

 

En el seu article cita un llibre molt interessant, Let them eat tweets, que planteja el concepte de «populisme plutocràtic», i que suggereix que els factors d’oferta política darrere del populisme no només afecten a l’extrema dreta, sinó també a partits convencionals de dreta, com el Partit Republicà dels Estats Units.

L’acadèmic Thomas Frank va ser crec el primer a parlar d’això en un llibre titulat What’s the matter with Kansas: How Conservatives Won the Heart of America, on parlava precisament d’aquestes coses. I jo mateix, amb un col·lega, Sharun Mukand, en un article teòric, vam plantejar que quan hi ha un shock que genera més desigualtat, i el votant típic que decideix les eleccions s’allunya més de la política preferida del partit de la dreta, aquest partit troba més atractiu invertir i apel·lar a polítiques d’identitat on poden amagar el seu paquet economicosocial al darrere de la defensa d’una identitat. Aquest és l’argument de Hacker i Pierson (els autors del llibre que vostè esmenta) sobre el Partit Republicà. Tot i així, encara hi ha la paradoxa, que aquests autors no aborden, de per què quan la dreta fa això estratègicament, el centreesquerra no respon, per què no fa coses que abordin directament els problemes subjacents.

 

Però alguna cosa deuen fer bé, perquè al final han guanyat als Estats Units…

Sí, tot i que amb algun retard. El centreesquerra, els Demòcrates als Estats Units, els Socialdemòcrates a Europa i els Laboristes al Regne Unit, eren els impulsors  de la hiperglobalització, amb el Tractat de Lliure Comerç de Nord-amèrica, amb Blair i Schroeder a Europa.

Han trigat a trobar la seva identitat. Ara, finalment, el programa econòmic de Joe Biden, tot i que ell nominalment és considerat un centrista, està molt a l’esquerra del programa econòmic de Hillary Clinton de fa quatre anys, reflectint la influència de persones com Elizabeth Warren i Bernie Sanders en el Partit Demòcrata. Caldrà veure si Biden pot desenvolupar estratègies que responguin prou als problemes, però amb cert retard l’esquerra sí que està desenvolupant una identitat adequada.