Quaranta anys en el món del llibre

Daniel Fernández fa 40 anys que es mou en el sector de l’edició. Presideix la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya, el Centre Espanyol de Drets Reprogràfics i el Patronat de la Biblioteca Nacional d’Espanya. També és el president de les editorials Edhasa i Castalia. Ha estat el màxim dirigent del Gremi d’Editors de Catalunya i de la Cambra del Llibre de Catalunya, director general d’Ediciones Grijalbo, director literari del grup Grijalbo-Mondadori i responsable de les publicacions Saber i L’Avenç. Presideix Infolibre. 

La multitudinària participació en la festa de Sant Jordi és la demostració que els llibres interessen als ciutadans o és una flor que no fa estiu, un miratge? 

Sant Jordi d’entrada és una tradició relativament nova. Això s’oblida. El dia del llibre espanyol és una commemoració que sanciona el rei i que va impulsar Miguel Primo de Rivera quan era dictador. La idea se li atribueix a un editor valencià, Vicente Clavel. El Dia del Libro Español es va instaurar, primer, en la data suposada de naixement de Cervantes. Era setembre, mal temps, no gaire èxit comercial… i llavors, per iniciativa sembla d’algú vinculat a Edhasa, Antoni López Llausàs, amo de Catalònia i mecenes de Pompeu Fabra, es porta a la data de la mort de Cervantes, que és el 23 d’abril. I Catalònia juga comercialment a potenciar el Sant Jordi. 

El primer Sant Jordi important que coincideix amb el patró de Catalunya i la tradició de la rosa, que aquesta sí que existia prèviament, és el del 23 d’abril de 1931. És a dir, això d’alguna manera ve de la República. És obvi que és una jugada comercial per potenciar-ho, però aquesta jugada comercial-institucional inicial s’ha convertit en una festa ciutadana de les més maques que passen a Catalunya. Al comprador habitual de llibres potser és una festa que no li agrada per allò que li envaeixen llibreries que normalment estan no tan concorregudes. Però la festa està molt bé. 

L’any passat la pandèmia havia disminuït, pintava molt bé, però hi va haver condicions meteorològiques adverses. Aquest any queia en diumenge. El divendres a la tarda vaig fer una passejada per llibreries i per la tarda eren plenes. El dissabte eren plenes les llibreries i els carrers. I el diumenge va ser una bogeria de gent per tot arreu, absolutament sorprenent i inusitada. L’èxit és tan brutal que ho podem comparar amb fenòmens no culturals com la tomatina de Bunyol i, com que hi ha la rosa i el llibre pel mig, crec que és millor que la tomatina amb tot el respecte per la tomatina. 

Dona una imatge falsa de l’interès de la gent pels llibres? 

Dona la imatge de dedicar un dia a una cosa que per a molta gent no forma part de la seva quotidianitat. Espanya en moltíssimes coses és un país peculiar i particular. La pandèmia ens ha fet fer un salt en índex de lectura bastant bo i important. A Espanya encara hi ha, a hores d’ara, aproximadament un terç de la població que no llegeix mai ni compra un llibre i em temo que és el mateix terç de persones que també diu, quan respon a enquestes, que no va mai a un museu, que no va mai a una galeria… Hi ha un terç de la població espanyola que viu aliena a la cultura que no sigui la que li arriba per internet o per televisió. D’aquest terç d’espanyols que no trepitgen una llibreria, alguns sí que compren llibres, però són els llibres de text per als seus fills, o llibres en els quals tenen algun tipus d’interès professional. 

«A aquestes alçades, espero que sant Jordi no sigui una manifestació nacionalista, sinó d’identitat.» 

Un dels negocis editorials que continua funcionant és allò que se’n diu autoajuda i tots aquests llibres sobre com millorar l’estratègia de vendes i coses per l’estil. Però al mateix temps hi ha un altre terç de la població que té índexs de lectors i compradors molt comparables a la millor part del pastís lector dels països europeus que sempre tenim per més cultes. El llibre i la lectura a Espanya són un fenomen claríssim de desigualtat. 

Gent que llegeix com a mínim mitja dotzena de llibres l’any n’hi ha molta. I hi havia durant molts anys un tipus de gent que l’únic llibre que comprava era el Premi Planeta quan sortia perquè li semblava que era la novel·la que havia de comprar. Això potser ha disminuït però sí que hi ha un tipus de gent per a la qual Sant Jordi és el dia que compra el llibre, llibre que normalment és per regalar, que algú altre llegirà. 

Són les dues Espanyes de sempre? També hi ha dues Espanyes en el món dels lectors? 

Amb la pandèmia s’ha notat molt que hem progressat. És curiós. No m’atreveixo a dir que la pandèmia ha tingut efectes positius, però la veritat és que ha fet millorar notablement l’índex mitjà de lectors. Amb la pandèmia, molta gent ha redescobert, s’ha retrobat amb el llibre. El llibre et demana un moment d’introspecció personal. Quan llegeixes, el llibre és la teva veu interior però és una veu interior que li estàs posant als altres i et demana una atenció que no et demana cap pantalla. 

Costa llegir mirant el televisor 

La lectura ja la tenim molt interioritzada. Sant Agustí parla de sant Ambrosi de Milà i diu que era tan intel·ligent que llegia sense parlar, ni tan sols movia els llavis. Això és molt occidental perquè els romans també llegien sense oralitat. El llibre és la pedra angular i el ciment bàsic de tota la cultura occidental. La nostra cultura és una cultura de llibres. Aquest terç d’espanyols que no entren mai en una llibreria, no ho fan perquè els sembla que és una mena de temple sagrat. Això anava millorant per evolució demogràfica perquè, clar, els anys 50 Espanya tenia un percentatge del 30 i escaig llarg de població analfabeta. 

Potser no entren a les llibreries, però compren llibres per internet o a Amazon 

Les llibreries a Espanya continuen sent el principal canal de venda i el principal canal comercial, les llibreries en el sentit més ampli del terme, no només les que en diuen independents, que és un terme que a mi no m’agrada –és a dir, les llibreries petites, literàries o especialitzades–, sinó també les cadenes de llibreries, com ara la Casa del Llibre que té 54 botigues. Són el canal fonamental. 

«Hi ha un terç de la població que té índexs de lectors i compradors molt comparables als de països europeus que sempre tenim per més cultes.»

Amazon va ser molt important durant la pandèmia, evidentment, però també ho va ser el canal de venda online de la Casa del Llibre que va funcionar moltíssim. Amazon, malgrat que sempre ha utilitzat el llibre com una mena de bandera comercial, va estar més atent a vendre altres coses que a vendre llibres durant els primers dies, i fins i tot setmanes, de la pandèmia. 

La sensació que tinc és que sí que hi ha un grup de gent que s’ha acostumat a comprar-ho tot o gairebé tot online, però la majoria dels compradors de llibres a Espanya volen continuar anant a la llibreria perquè la compra del llibre també té un punt d’experiència física, i després hi ha un element fonamental: el comprador habitual de llibres té una relació amb el seu llibreter només comparable a la del malalt o el pacient que quan va a la farmàcia està esperant que li receptin allò que li agradarà. 

PUBLICITAT

La gent, de qui es fia quan va a comprar un llibre? De les ressenyes dels mitjans de comunicació o d’internet? Del llibreter? 

El llibreter és un element fonamental. Tothom té en el seu cercle familiar o d’amics algun lector compulsiu i savi que li explica els seus gustos i li diu quin llibre o quina novel·la li ha agradat i quina no. En l’assaig ho determina una mica l’interès i la temàtica, però per a les novel·les la gent es fia, sobretot, d’un lector reconegut. 

Amazon és un còmplice o un competidor per a la gent del sector? 

Amazon és inevitable a aquestes alçades. El que hem d’entendre és que Amazon és el gran distribuïdor global de tot i, en aquest sentit, és una maquinària logística i comercial tremebunda que, a més, aspira a vendre-ho tot, a entregar-ho tot. Ja deu fer cinc o sis anys que l’amo d’Amazon va fer una demostració a periodistes dels Estats Units amb drons amb el seu logotip i explicant que aviat en tindria repartint les mercaderies, cosa que encara no ha succeït. L’amic Bezos és un rei de la propaganda, no tan boig com Elon Musk, i ha aconseguit que Amazon sigui aquesta mena de botiga global que només és comparable a la xinesa AliExpress. 

El llibre li va servir de gran bandera comercial perquè, en principi, era un lloc per comprar cultura. Després, resulta que a Amazon hi pots comprar el que vulguis. No només és part del paisatge, sinó que és gairebé un ecosistema propi, per dir-ho en els termes de moda. El que passa és que és un ecosistema que aspira a la màxima rendibilitat i això li ha provocat tensions amb tota mena de proveïdors. Les coses estan canviant. Aquest riu amazònic que ens ha envaït ja s’està canalitzant. 

Quan van arribar a Espanya això del preu fix del llibre i la llei del preu fix els semblava que no anava amb ells. Totes les grans tecnològiques han après no només que les lleis van amb ells, sinó que la regulació és necessària perquè també els fa la vida una mica menys anàrquica, no sé si més feliç però, com a mínim, menys anàrquica. Després ens han ajudat bastant les disposicions de la Unió Europea, de Brussel·les i l’actitud de l’Administració Biden, que per primera vegada és molt diferent. l’Administració Biden, per primera vegada, està regulant les grans tecnològiques fins al punt que estic convençut que al final, sobretot si Biden renova mandat, dividirà algunes de les grans tecnològiques. Li dirà a Meta, per exemple: Facebook, per una banda, i Whatsapp, per una altra. No pots estar creuant les dades de tothom i les seves intimitats constantment. 

Daniel Fernández a la seu d’Edhasa, abril de 2023. Fotografia de Xavier Jubierre.

Barcelona, Catalunya, continuen sent capdavanteres en l’edició de llibres en castellà? 

Si parlem per a llibreria, sí. Madrid sempre ha tingut grans editorials de llibre de text i encara les té –Anaya, Santillana SM… Tenen un enorme volum, però és llibre de text, que és un altre tema. Com a llibre per a llibreries, el grup de Madrid ha crescut però Barcelona manté la capitalitat. No només perquè té el grup Planeta, sinó perquè Penguin Random House, que és el segon grup més important d’edició per a llibreries, també el tenim aquí. I després pots sumar-hi tots els mitjans, els editors de mida mitjana i editors petits… Hi ha hagut un procés de concentració important. Tusquets la tenim a Planeta, Salamandra ara està a Penguin, La Campana també està a Penguin. El procés de concentració continua succeint, però Barcelona encara és la capital espanyola del llibre, malgrat el que ha passat en els últims temps. 

Si Planeta hagués marxat… 

Planeta no ha marxat. No sé si té la seu fiscal a Madrid, però la seu operativa és aquí, els llibres els fa aquí. 

Com va la relació entre el llibre en català i en castellà? 

Jo vaig entrar en aquest món via la direcció de Saber i de L’Avenç i tota la vida he signat drets d’autor per als traductors. Quan vaig entrar a Grijalbo, que l’havia comprat Mondadori, això no era ni de lluny habitual; i abans encara menys. De la mateixa manera sempre, si no anava a editar un llibre en català –que ha estat la major part de les vegades, perquè vaig editar primer en català, però, després, la major part de la meva vida professional l’he fet en l’edició en castellà– no he retingut mai els drets catalans. Al contrari, sempre he volgut trobar complicitats amb editors catalans, secundàriament amb algun de gallec i algun de basc, perquè em sembla que, efectivament, és bo que siguem capaços de compartir les despeses d’un autor que ens visita i que s’edita en les dues llengües. 

Què ha passat amb el llibre en català en els darrers anys? Que el procés de concentració que hi ha hagut va ser enorme, molt més exagerat que el que va passar amb el món de l’edició en castellà. En el llibre en català cal reconèixer la realitat. Va tenir un moment de relativa eufòria els anys 80, que tenia a veure amb la modernitat catalana. A Madrid estaven en la movida, però nosaltres teníem la modernitat catalana. A més, el llibre en català va tenir el famós «suport genèric» amb algunes de les perversions que això suposa i, ara, l’edició en català continua tenint suport institucional i ha trobat una part de lectors no petita, significativa, però hem de reconèixer que el mercat català és clarament més reduït que el castellà. 

Han aparegut experiències també molt interessants. Periscopi o Adesiara, aquesta editorial de clàssics, estan funcionant comercialment molt bé en català i han estat capaços de trobar un públic. Les relacions entre l’edició en català i l’edició en castellà, probablement, són les més normalitzades en molt de temps perquè de vegades semblava no que editaven en llengües diferents, sinó que vivien en mons separats i diferents, però ara bona part dels editors catalans són o a Planeta o a Penguin Random House; és a dir, estan vinculats a grups que també editen en castellà i, al final, hauríem d’aplicar el principi que les llengües serveixen per comunicar-se, no per barallar-se. 

Per què té èxit Periscopi? 

Periscopi ha construït un catàleg molt assenyat i li passa una mica el mateix que a Blackie Books: han aconseguit trobar un grup de lectors fidels. En això els editors hem de ser molt més modestos del que normalment som. El primer motiu per comprar un llibre, normalment, és l’autor. Els compradors de llibreria coneixen l’autor i van a buscar-lo. El segon, és directament la coberta. El tercer, és que ja porten la recomanació d’un amic o parent lector o del mateix llibreter. I, després, probablement estem parlant del preu. L’editorial que el publica queda bastant lluny. Hi ha editors que ens pensem o creiem que tenim una editorial de bandera i que la gent coneix els llibres d’Edhasa, d’Anagrama o Tusquets de manera molt clara, però jo quasi diria que el segell editorial és per als muy cafeteros. 

Sí que és veritat que hi ha editorials que aconsegueixen un tipus de lector comprador que sempre va a mirar què han publicat. Blackie Books, per exemple, ha aconseguit una mena de sensació entre un públic jove, publica coses modernes i ben fetes, com els llibres de Gloria Fuertes, i l’ha convertit en nou fenomen de poesia. Periscopi és com una barreja de literatura i modernitat. Salamandra –Harry Potter al marge, que evidentment és el que marca la diferència– havia publicat Los puentes de Madison County o la biografia de Lady Di d’Andrew Morton i hi va haver un moment que va començar a publicar literatura com Cometas en el cielo, aquest tipus de llibre entre exòtic i literari, que no és alta literatura i no és difícil de llegir i a la gent li anava. Si et passa això, aprofita-ho mentre duri. 

Els 10-12 anys que portem de procés independentista han afectat el món editorial d’alguna manera? 

Han afectat el món editorial sens dubte. 

Aquest Sant Jordi ja no s’han venut llibres del procés 

En quedaven molt pocs. Ha estat una febrada, per dir-ho d’alguna manera. No vull rebaixar-ne el nivell perquè ha estat el que ha estat. En la tradició de l’antiga separació entre el seny i la rauxa ha estat un moment de rauxa. S’ha muntat una bullanga, que també hi ha tradició catalana de fer-ne. Van sortir cinc toros, tots cinc van sortir dolents i això va ser causa de cremar els convents. Som el que som i és curiós. És aquesta Barcelona rosa de foc i aquesta Catalunya inflamada que s’inflama amb les carlinades. Crec que el pitjor de la febrada era que, en la meva opinió personal, es va manifestar com profundament antidemocràtica. 

En Sant Jordis anteriors es venien molts llibres de Junqueras, Forcadell, Romeva o Rull. Aquest any s’ha venut una Enciclopèdia del Barça 

Sí. Fins i tot hi va haver Sant Jordis on una part petita de la societat, incloent-hi llibreters, editors, escriptors i lectors, els van convertir també en una festa nacionalista més. Això, probablement, ha passat. Tots els que hem viscut el Sant Jordi des de fa molts anys continuem fent el mateix. A la paradeta d’Edhasa continuem col·locant la senyera igual que l’hem col·locada tota la vida. És una manifestació nacionalista? Espero que no, espero que a aquestes alçades sigui una manifestació d’identitat. 

Quan l’estelada va substituir la senyera es va produir una divisió real de la societat i encara bo que totes les institucions del llibre no només han resistit i han aguantat, sinó que han entès que l’important era la defensa del llibre i que amb la llibertat de lectura i la llibertat d’impressió, per no dir llibertat de premsa, cadascú que faci el que vulgui, que la defensi com vulgui. L’única cosa que sí que ens va passar és que hi va haver un moment en què alguns compradors llatinoamericans de llibres que venien al Liber, aquesta fira que es fa entre Madrid i Barcelona, de forma rotativa, cada any, van sortir espantats dels discursos oficials que els asseguraven que no s’havien de preocupar perquè quan fóssim independents continuarien estimant la llengua espanyola i que ells podrien continuar venint i comprant llibres en castellà. 

Parli’m del preu dels llibres. La majoria de la gent considera que un llibre és car si costa més de 20 euros 

Els preus dels llibres es marquen per barreres psicològiques i n’hi ha algunes que són molt evidents. A partir dels 12 euros hi ha un tipus de gent que li costa, potser perquè recorda que eren les antigues dues mil pessetes. 

No n’hi deu haver gaires de 12 euros 

Hi ha llibres de butxaca que valen 12 euros. Probablement la barrera psicològica més evident són, efectivament, els 20 euros. L’evolució del preu del llibre no té res a veure amb la resta d’elements d’oci de la societat. El llibre, en comparació amb el que vulguis, em sembla una inversió, no una despesa, barata. Et compres el llibre i te’l quedes per bastants anys o per tota la vida. La gent 20 euros se’ls gasta amb una facilitat sorprenent en dues canyes i dues tapes. 

Amb el cost de les entrades d’un concert de Bruce Springsteen es poden comprar entre 5 i 15 llibres 

Honestament, crec que el preu dels llibres és assequible i qui vol exercir la lectura té moltes possibilitats, des del préstec entre amics fins al bibliotecari. La xarxa de biblioteques espanyola ha millorat d’una manera notabilíssima i la xarxa de biblioteques de Barcelona, de l’Ajuntament i la Diputació, és probablement la millor de l’Estat. 

Qui no llegeix és perquè no vol? 

Qui no llegeix és perquè no vol. 

Als estudiants d’ara els animen a la lectura? Llegeixen? 

Amb això tenim un problema. Hi ha estudis de neuròlegs i de neuropsicòlegs que diuen que perdre l’habilitat de llegir i d’escriure provoca sinapsis, connexions neuronals, diferents. No hi entraré perquè no ho sé, però intuïtivament crec que tot el que ens ve per una pantalla, el clickbait famós dels mitjans, estimula la part reptiliana del nostre cervell. És estímul-resposta, una dopamina que et va dopant constantment. Vols més estímuls, més respostes, més estímuls, més respostes. Jo no puc evitar mirar la gent quan viatjo i veig què fa amb els seus mòbils i el que fa és molt compulsiu. El que estan fent és passar pàgines a tota velocitat. 

La persona que està llegint un llibre s’ha abstret del món que l’envolta en aquell moment i està dins de les seves pàgines. Ara tenim un repte que és una revolució sobtada: la intel·ligència artificial, el ChatGPT. Estic en contra d’anomenar-lo intel·ligència artificial perquè el llenguatge no és innocent. Ens va passar quan vam començar a parlar de pirateria en comptes de parlar de robatori o de delinqüència. Dir pirateria era una manera de blanquejar un robatori a la propietat intel·lectual. I ara ens passa el mateix. En diem intel·ligència artificial però d’intel·ligent no en té res. És una base de dades brutal, on ningú no ha introduït sentit moral, que no reconeix el que no sap. El ChatGPT quan no sap una cosa se la inventa. No reconeix mai que no la sap o que no té informació. La màquina està feta per respondre. 

Pot acabar fent un llibre tan bo com un de Gabriel García Márquez? 

En música ja ha aconseguit fer-ho. Li van demanar que fes una cançó a imitació de Drake i la va fer imitant el seu estil, la van penjar a les xarxes i la gent es va creure que era d’ell. El que passa és que la creació sempre es produeix sobre el que existeix, creem sobre el que ja s’ha produït. És veritat que el creador parteix del que ja s’ha fet, conscientment o inconscientment, però en la creació sempre acaba descobrint coses noves. Si no, no funciona. I a aquesta intel·ligència que anomenem artificial li manca una part fonamental de la intel·ligència, que és veure si és capaç efectivament de fer creació. En última instància, necessitem regulació immediata que ens digui, com a mínim, si el text o la imatge que estem veient l’ha creat una màquina o un ésser humà. 

Actualitzar textos de llibres clàssics perquè ara sonen a políticament incorrectes, què li sembla? 

La cultura woke, que respon a una manera de despertar la consciència per detectar actituds racistes, masclistes, ve dels Estats Units. A nosaltres ens ha arribat la degeneració de la cultura woke amb aquesta cultura de la cancel·lació. Jo estic a favor de contextualitzar les coses. Retirar l’estàtua d’un dictador em sembla bé. D’això no en tinc cap mena de dubte, però en comptes de retirar l’estàtua del marquès de Comillas el que hauria fet és contextualitzar-lo. El mateix faria en el cas dels llibres, que es poden editar amb notes, explicacions. 

En el sistema espanyol és, fins i tot, dubtosament legal que puguis modificar l’obra d’un creador, perquè estàs obligat legalment a respectar-la. A Espanya o a França diria que és de molt dubtosa legalitat per no dir que és totalment il·legal fer-ho. El sistema anglosaxó es fixa més en les patents que en els drets morals. Es fixa més en el copyright i es permeten més llicències i fer més coses. Aquí, fins ara, no se’ns ha acudit. Aquí la llibertat d’edició i impressió arriba a tothom. No s’ha prohibit mai el Mein Kampf, de Hitler, i hi havia gent que el continuava venent en edicions semiclandestines perquè, per sort, tampoc no ha estat molt vinculat a la societat espanyola. No hi ha hagut, que jo recordi, ni una edició comercial important, ni ha estat present a les llibreries ni n’hi ha hagut demanda. 

Dubto que se li acudeix a ningú, a Espanya, agafar les novel·les de Roald Dahl i quan diu que un nen és grassonet, canviar-ho perquè pot ofendre els nens passats de pes. Em sembla aberrant. És veritat que sempre hi ha hagut versions edulcorades per a nens. Els viatges de Gulliver ha tingut moltes versions que l’han convertit en un llibre infantil que no és Els viatges de Gulliver. S’ha de llegir en serio i s’ha de respectar el que han fet els creadors. És intentar fer entrar en el nostre motllo moral i ideològic els vint-i-cinc segles de cultura anteriors. Hi ha qui diu que les passions humanes són les mateixes a totes les èpoques. Probablement sí, però no em dirà vostè que el matrimoni al segle XIII és el mateix que el matrimoni lliure del segle XXI. Res a veure. 

Que el Premi Planeta sigui d’un milió d’euros no és una exageració? 

El Premi Planeta és una operació comercial molt reeixida. No crec que hi perdin diners en cap cas. És una maquinària tan important que està present a Espanya i a l’Amèrica Llatina, que els funciona, però fins i tot si en perdessin això forma part de la vida de tot editor. L’editor sap que més o menys la regla que li funciona és la del 80-20, que s’aplica també en molts ordres de la vida. Amb el 80 % dels llibres que publiques perds diners i amb el 20 % restant has de fer els diners suficients per a mantenir la pèrdua dels altres i la mateixa rendibilitat del negoci. 

Abans deia que no m’agrada el terme «llibreters independents». Tampoc no m’agrada el terme «editors independents» perquè en realitat la independència de qualsevol negoci, també del negoci editorial, és que aconsegueixis prou beneficis per pagar les nòmines, els drets d’autor, la impremta, el paper… S’ha de viure. 

Hi ha gaires escriptors que es guanyin la vida escrivint? 

Els escriptors que es guanyen la vida escrivint són una minoria. Amb la pandèmia el Govern va posar en marxa ajuts socials per als músics, els regidors de teatre, la gent del circ… A ningú no se li va ocórrer ajudar els escriptors perquè la consciència social davant d’un escriptor és que aquest home o aquesta dona es guanyarà la vida d’alguna manera a part d’escriure llibres, tindrà una feina seriosa, vaja!, no voldrà viure d’escriure. I això encara passa. La producció editorial espanyola és molt gran i molt àmplia i el nombre dels que viuen de publicar els seus llibres és molt reduït. 

Malgrat això, en els darrers 20 o 25 anys s’ha consolidat un nucli important, molt més ampli del que existia a mitjan segle XX, de gent que viu directament de la literatura. A Pérez Reverte o Muñoz Molina se’ls ha afegit molta gent nova. El procés de concentració de les editorials també té un relatiu correlat en el procés de concentració de compra d’alguns títols determinats. Aquí també hauríem de parlar de desigualtat. Hi ha molts llibres que venen molt poc, hi ha uns pocs llibres que venen molt i la franja del mig és la que depèn d’aquests lectors fidels a una temàtica, uns interessos, un segell literari o una bandera. 

Els escriptors en català que es guanyen la vida amb els seus llibres encara deuen ser menys 

Sí, sens dubte, però hi ha gent que estic segur que viu d’escriure i de les traduccions dels seus llibres. Albert Sánchez Piñol n’és un exemple evident. 

També hi ha l’escriptora Júlia Bacardit que diu que no vol que li tradueixin els llibres al castellà 

Crec que és una bestiesa. Crec que no s’han de prohibir, rebutjar, llengües. Si algú tradueix un llibre al xinès, fantàstic, mentre no el mutilin, no? 

Li agraden els llibres de memòries? 

Sí, m’agraden els llibres de memòries. 

Farà les seves? A quina editorial les publicaria? 

Ui quina idea! Crec que no em publicaré a mi mateix. Seguiria el precepte de Groucho Marx de no formar part d’un club que m’accepti a mi com a membre. No m’ho he plantejat mai. Apunts d’algunes coses, sí, perquè tinc algunes vivències, algunes anècdotes crec que divertides, però no ho sé. Potser publico algun dia un anecdotari.