Una vida dedicada a l’art

Daniel Giralt-Miracle ha dedicat tota la seva vida a l’art. Com a aprenent al taller del seu pare, el reconegut impressor i dissenyador Ricard Giralt Miracle, va poder conèixer artistes com Joan Brossa, Antoni Tàpies o Joan Miró. Ha exercit de crític d’art des del 1966. La seva àmplia implicació amb el FAD li va permetre entrar en contacte amb les principals figures del disseny i de l’arquitectura. Va ser el primer cap del Servei d’Arts Plàstiques del Departament de Cultura, (1982-1989). Estima quasi com un fill el MACBA, museu que va ajudar a crear i del qual va ser el primer director durant l’etapa preparatòria. Ha comissariat més d’un centenar d’exposicions. Com a comissari general de l’Any Internacional Gaudí (1999- 2002) es va introduir en cos i ànima a la vida i a l’obra del genial arquitecte «tant, que de vegades penso que hi he parlat», afirma sense embuts.

 

Crític d’art, comissari artístic, impressor, dissenyador… De tots aquests oficis que ha practicat al llarg de la seva vida professional, amb quin es queda?

El millor de tot és que la meva feina em va permetre entrar a l’ànima de companys i amics que a través de l’art expressaven els seus sentiments, els seus afectes i la seva voluntat de comunicar-se o de dir-alguna cosa. Diria també que hi havia un component més sociològic, molt atractiu, perquè et permetia passar de la perifèria a l’interior de la vida. La pintura, l’escultura, la música i les arts en general, han generat a la meva vida una capacitat d’expressió, de comunicació i sobretot d’interrelació humana. L’art és important, però el subjecte humà per a mi és molt més atractiu.

 

Què passa pel cap d’una criatura que dedica els caps de setmana a visitar galeries d’art en lloc d’anar a jugar com la majoria de nanos de la seva edat?

Per a mi va ser una escola del món de la Barcelona dels anys 50. Sentia molta satisfacció a poder acompanyar el meu pare en aquelles visites a galeries. M’enriquia. Cada galeria, cada pintor, cada artista, era diferent i m’aportava ingredients nous. Ell hi anava per feina i parlava amb els galeristes i amb els artistes. A més, com que tothom vivia reprimit, quan la gent es trobava en la intimitat es confessava, s’esplaiava. I jo sentia tot el que comentaven. Se situaven amb el meu pare en un racó silenciós mirant sempre cap a la porta per veure qui entrava. Segons qui era, canviaven la conversa.

 

Fer d’aprenent a la impremta li permet conèixer i tractar gent com Espriu, Soldevila, Miró, Foix, Bohigas, Brossa, Gasch…..

Fer d’aprenent era una cosa molt normal a la meva generació, i pel taller del pare passava tota aquesta gent perquè ell era el seu impressor i dissenyador. Jo vaig tenir el privilegi d’assistir com a oient a interessants converses i tertúlies. La impremta va esdevenir un fogar d’amics. Els vaig començar a conèixer mirant-los de lluny i escoltant-los. Aprenc el tracte humà. Escolto com conversen. Observo com es parla en el món intel·lectual. Com es critiquen, com s’elogien i com tenen una visió crítica.

Miró era molt detallista i li preocupava el tipus de paper que es faria servir en les impressions; el vaig conèixer el 63 quan va venir a Filograf amb Joan Prats per a l’edició del llibre-objecte Cop de poma. Amb els anys vam tenir molta relació i quasi em sento com un fill adoptiu seu. A Foix li havia portat encàrrecs a casa seva i aleshores tenia l’oportunitat de xerrar una estona amb ell. Brossa, que passava cada dia pel davant, entrava a saludar i ens oferia llibres prohibits. Va ser una autèntica universitat, perquè la universitat era molt acadèmica i allò era molt lliure.

 

Comença a ser crític d’art de Destino, gairebé per casualitat, després de guanyar un premi de la mateixa revista.

Aquest premi em canvia la vida. Jo havia començat els estudis de Filosofia i Lletres. A la facultat ens emmirallàvem en aquell professor fabulós que era José María Valverde, i que ens va iniciar a tots en la via més estètica de la filosofia. Però un dia, fullejant la revista Destino, de la qual el meu pare era subscriptor, m’assabento del concurs Manuel Brunet per a joves periodistes i em llenço a participar-hi amb tres articles. Es titulaven «Barcelona Megalòpolis» i estaven basats en l’urbanisme de la somniada ciutat del futur, a partir del Pla Macià i d’allò que s’havia escrit i publicat els anys 30 a la revista del GATCPAC i a la revista D’Ací i d’Allà. És després d’aquest premi que em donen la feina de crític d’art, substituint a Corredor Matheos. Néstor Luján era el director de Destino aleshores. En tinc un record enorme, inesborrable. Un gran amic, amb un gran olfacte. Per a mi va ser el millor mestre de periodisme literari.

 

Vostè forma part d’una generació de crítics d’art, Corredor Matheos, Alexandre Cirici, Santos Torroella…, que ha marcat tota una època. La crítica d’art ha perdut importància?

Abans la cultura es movia més per sectors. Estava compartimentada. Era el grup de la pintura, el grup de la música… Amb el pas dels anys tot s’ha anat infiltrant. La gent de la poesia ha entrat a la música, els guions d’òpera els pot fer un narrador, un director de cine pot escriure una novel·la, una actriu pot fer de directora, un premi literari pot parlar d’art… Avui un professional de les arts ha de saber de totes les altres arts contemporànies per poder judicar. Per tant, es valora d’una altra manera.

 

Inventar projectes també l’ha fet molt feliç

En una època que era avorrida, apàtica i de poques iniciatives, inventar projectes podia resultar. I jo vaig tenir la sort que me’ls compressin, perquè eren inèdits i aportaven coses noves. L’any 69 vaig impulsar el que es va anomenar Pictorama I, amb la idea de traslladar l’art al carrer i apropar-lo a la gent mitjançant el suport de les tanques publicitàries. Amb l’empresa de publicitat Red i la complicitat de l’Ajuntament vam convidar una sèrie d’artistes a omplir tanques amb les seves obres. La meva idea era trencar amb l’acadèmia i obrir-nos a les tendències contemporànies que a fora ja feia temps que s’anaven imposant. L’abstracció aquí va costar de ser acceptada. Per això artistes com Tàpies, Guinovart o Subirachs anys enrere havien marxat amb beques a París, per contactar amb les avantguardes europees i participar d’aquesta renovació de l’art.

 

Com han de ser actualment els museus d’art contemporani? El debat encara és obert?

Els museus, o els temples de les muses com es deien en temps dels romans i dels grecs, neixen per anar guardant elements del passat per al futur. Però el temps ha anat més de pressa. La percepció, la comprensió, el diàleg que es genera… tot ha canviat. Abans les criatures no anaven gaire als museus, o hi anaven només a veure les escultures romanes o quatre coses històriques. Ara interessa molt que hi vagin. I als museus s’hi fan activitats de tota mena. El museu s’ha transformat en un eix cultural polivalent. Ja no és de pintura, de música, d’escultura, de ceràmica…

«Acompanyar el meu pare a visitar galeries i artistes va ser una escola del món de la Barcelona dels anys 50.»

Per exemple, el nostre Museu del Disseny ha quedat petit perquè la creació contemporània de moda o de joia s’ha desbordat. El debat potser s’hauria d’enfocar entorn de si hem de fer museus de tot o bé hem de ser selectius. O, potser ja no ha de ser el museu, sinó un gran espai firal i de tant en tant presentem les novetats? Hi ha tantes novetats que no podrem fer tants museus com tantes coses apareixen creativament en el nostre món. La velocitat creativa de les arts va molt de pressa. Està molt disparada. Només cal mirar la dansa, la música o els premis literaris. Vivim en un món explosiu. Jo en dic nou Big Bang de creació.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Per què el MACBA no ha destacat gaire entre els principals museus d’art contemporani del món?

Ai, el MACBA! Suposo que no em puc estalviar la resposta. L’he patit i l’he lluitat molt el MACBA.

 

Precisament per això…

És un museu bo, fa coses bones i s’hi han fet coses bones, però isolades. La poca entesa entre els propietaris ha portat problemes i ha anat fent caure directors. Com que la composició orgànica del museu és de diferents amos: Generalitat, Ajuntament, Fundació i el Ministeri de Cultura, que s’hi va afegir més tard, posar-los tots d’acord costa molt. Els directors no han tingut poder real i cada una de les parts ha tirat cap a la seva banda. Crec que ara hi ha una direcció més orientada, amb Elvira Dyangani. Veurem si dura. O si la deixen durar. I també és positiu que el museu hagi entrat a la xarxa de visitants estrangers de Barcelona.

«La ubicació del MACBA al Raval, impulsant un eix cultural en una zona que estava degradada, va ser un gran encert de l’alcalde Maragall.»

L’altre fet importantíssim és el regal inefable de la col·lecció de Rafael Tous. Tous regala l’art de la meva generació, dels 80, dels 90, dels conceptuals, dels que havien treballat a París i a Nova York, dels que treballen en instal·lacions o en vídeo… De cop i volta els tenim tots. El dia de l’acte de donació d’aquesta col·lecció no em vaig poder contenir i saltant-me els protocols, vaig fer una gran abraçada a l’alcaldessa Ada Colau, dient-li: «Per fi! Ara és el Museu!». Fins i tot es van crear uns segons de tensió perquè amb l’emoció quasi m’hi vaig llençar al damunt i els escortes no sabien ben bé què succeïa.

 

Sembla que al MACBA se l’estimi com un fill…

Sí. Primer, com a barceloní, perquè tenim un museu tants anys desitjat. I també perquè vaig ajudar a crear-lo. Quan soc nomenat cap del Servei d’Arts Plàstiques de la Generalitat a les ordres de Max Cahner, en el primer govern de Jordi Pujol, una de les meves prioritats és promoure un museu d’art contemporani. Incorporo a la idea les inquietuds dels instituts estrangers, fem venir gent, fem moltes conferències i establim múltiples contactes. I, mig a les palpentes, tirem endavant. Però és clar, era un projecte molt gran i la Generalitat sola no el podia fer, i l’Ajuntament sol tampoc. Malgrat que hi havia criteris diferents entre els uns i els altres, havíem d’anar junts.

L’alcalde Maragall era qui més ganes en tenia. Ell i el seu equip em van fer confiança. Va ser Maragall qui va proposar i contactar Richard Meyer per al projecte arquitectònic i Meyer ens va dissenyar aquella modèlica caixa blanca al mig del Raval. La mateixa ubicació al Raval, que d’entrada podia esglaiar, va ser un encert de Maragall, perquè formava part d’un pla intel·ligent per impulsar un eix cultural en una àrea degradada. Encara que Meyer no va preveure que l’entorn es convertiria en una pista de skating i, amb els anys ha pogut més el barri amb la plaça del MACBA que el museu amb el barri.

Per altra banda, l’aliança publicoprivada amb la creació de la Fundació i la participació d’empresaris destacats va ser una bona idea, però és clar, ja sabem que els rics de Barcelona són gasius. I allò que es comprava es convertia en propietat de la Fundació, no del Museu. Això és una paradoxa, antítesi del que hauria de ser un museu nacional. Ara aniré més lluny: hi haurà un moment en què potser el MACBA s’integrarà o interrelacionarà d’alguna forma amb el MNAC. De fet, ara ja es promouen activitats en comú. A la Sala Oval s’estan fent intervencions artístiques contemporànies que el MACBA, per espai, no pot assumir.

«El món de la imatge ha sofert una suplantació i davant de tantes pantalles petites i gegants es complica el futur de la pintura, encara que sempre tindrà conreadors.»

A part, al costat del MACBA hi tenim el CCCB, que, des dels temps de Josep Ramoneda està fent la cultura contemporània més puntera. Aquí hi ha un joc d’estudiar i d’intuir com podem distribuir-ho tot i on pot anar a parar tot. La cultura contemporània que ausculta i capta el CCCB amb tota la seva radicalitat, bé podria formar part d’un museu d’art contemporani. I on quedarien les arts? Si el projecte de Montjuïc i de tots aquells pavellons de l’Exposició del 29 passen a ser espais expositius, aquella àrea podria esdevenir, com a Berlín, una illa dels museus. Però això val molts diners. I no som un Estat. Per tant, o s’hi posa l’Estat o intentarem fer-ho, com sempre, traient l’aigua pel coll.

 

Va sortir decebut dels anys que va passar lligat a la política?

Després de treballar amb editorials, al món de les arts gràfiques amb el pare, al món de l’arquitectura i del disseny amb el FAD… coneixia molt bé la cultura civil, però ignorava la cultura administrativa. La Generalitat, des del primer moment, va tenir interventors, subdirectors, directors generals… tot allò que la llei de contractes manava. I ens va agafar desconcertats. Perquè quan jo havia d’avançar un projecte, primer havia de fer el pressupost, després havia d’anar a l’interventor, l’interventor em discutia les quantitats econòmiques i havia d’esperar que ho acceptés. Mentrestant, tot s’atura i dificulta l’agilitat en les actuacions. Així i tot, van ser uns temps molt enriquidors. Vaig aprendre a treballar d’una altra manera.

 

A Barcelona ens hem quedat enrere com a capital cultural? No hem sigut capaços de tenir una fira com Arco, per exemple

A Madrid hi continua havent molta caspa d’herència del règim anterior. I la història, des dels reis catòlics, ha estat d’animadversió cap a Catalunya. Hi ha una component històrica, social i cultural que ens situa diferent. I hi ha un menyspreu, que desgraciadament la Comunitat de Madrid ha portat al límit els darrers anys. En Corredor Matheos i jo, que som molt amics, anàvem sovint a Madrid, a fer-hi conferències. I la gent de Madrid venia aquí. Però aquella fluïdesa es va acabar.

I, per què no hem fet un Arco? Doncs es va intentar des de Fira de Barcelona, però va ser l’època que es va crear IFEMA i es van anar emportant la majoria de les fires cap allà. Jo sempre poso l’exemple de la Primavera Fotogràfica. Aquí l’inventem en el moment en què la fotografia a Europa agafa una dimensió de creació artística. Té un gran èxit. Després neix Foto Madrid, i s’ho va menjant tot. I és clar, com que sempre tenen més diners, ho poden plantejar amb més grandària i autobombo.

 

Els governs valoren prou la cultura?

Jo no en conec cap. La cultura ho té difícil. Com que la política està anant enrere, la cultura haurà de lluitar molt per poder parlar amb llibertat.

 

A Catalunya tendim a donar les culpes a la manca de finançament. No creu que això ens fa repenjar una mica?

Quan més he fruït ha estat amb els projectes que hem pogut tirar endavant amb els recursos que teníem. Torno a citar la Primavera Fotogràfica. Cap ministeri va donar diners al Departament de Cultura. Només hi va haver un suport de llançament de l’Ajuntament. El més destacat és que totes les galeries s’hi van adherir i van pagar recursos amb les seves feines. Tot el que neix amb la col·laboració i l’esforç de la iniciativa privada va endavant. Allò que depèn d’un ministeri estarà en funció de l’aventura, del ministre, de l’economia, i de l’estratègia política d’aquell moment. Sempre ens han faltat diners, però no som federals ni independents. Estem en una terra de ningú.

 

Cíclicament s’ha dit que la pintura penjada a les parets està moribunda, però sempre reneix, malgrat totes les noves propostes artístiques que van sorgint. Creu que es mantindrà?

La pintura té milers d’anys d’existència i encara té molts conreadors. I en tindrà, tot i que no és el que més s’ensenya a les escoles de Belles Arts, perquè les performances, les instal·lacions artístiques o el vídeo, passen davant. Aquí i arreu. El món de la imatge ha sofert una suplantació i davant de tantes pantalles, tant les més petites com les gegants que et trobes a les façanes, es fa difícil el futur de la pintura.

L’espai també va a la contra. La gent viu en pisos de 30, 50 o 60 metres. Avui els pisos són de departament d’IKEA. No hi caben quadres, no hi caben llibres, no hi caben elements de la cultura tradicional. No dic que la gent sigui ignorant, perquè anirà a la biblioteca i allà escoltarà música o llegirà en una hamaca; i farà cultura. Les biblioteques també estan canviant, com es demostra amb les noves instal·lacions que s’estan creant. Hi ha un nou concepte i nous programes d’ús. Ja no només és llibre, és àudio, és mediateca, és centre de lectura col·lectiva…

«Els corrents internacionals no respecten cultures, idiomes, ni res. Imposen. Anem cap a una globalitat tòxica.»

I una altra cosa, les galeries d’art. Quan jo era petit, Barcelona n’estava plena de galeries. Ara estan tancant. Aquella concentració de Consell de Cent s’ha acabat. En queden unes quantes escampades per la ciutat. I qui compra? Qui té diners o espai per comprar? Moltes pintures acaben als vestíbuls de les multinacionals. La part positiva és que també tot serà més col·lectiu. L’arquitectura ja s’encamina cap aquí, amb noves propostes d’habitatge construït amb fusta, pisos petits, però amb espais que normalment se situaven dins, per a ús individual, i que esdevenen comuns.

 

Vostè que ve del món del disseny i de la impressió de cartells publicitaris, li sap greu que aquesta tradició artística s’hagi perdut?

I tant que em sap greu, però els canvis són implacables. És una mica allò que deia abans de les pantalles. Les pantalles han matat el cartell. Temps enrere les vidrieres dels aparadors de les botigues estaven plenes de cartells de productes, les galeries en feien dels seus artistes i els productors de teatre o de concerts també. Hi va haver un temps que això donava feina a un ampli planter d’artistes. Qui no recorda aquells cartells tan populars de Ramon Casas per encàrrec de l’anís del Mono? Però el cartell publicitari, tot i haver estat un element iconogràfic tan característic, ha perdut la partida.

 

La cultura i l’art han de ser transgressors?

Han de ser innovadors.

 

Només innovadors?

Amb el grau de transgressió que permet la innovació.

 

Ara no sorprendria un urinari exposat en un museu, com va fer Duchamp fa cent anys.

Exposar segons què ara quasi pot ser un divertimento. Ja no fa vergonya ni crea rebuig. La gent diu: «Ho ha fet diferent», o «Ho ha fet innovador». I així sorgeixen alguns patafis. El planteig és: què es pot fer que no s’hagi fet i que rebenti els patrons culturals?

 

Es fa difícil no deixar-se endur per un corrent dominant en l’art?

Sí. Són riuades. I com les riuades, empenyen, i s’emporten les fulles dels arbres i les coses. Cal ser una mica objectiu, reflexiu i resistent per mantenir la teva posició i no haver de canviar immediatament. En el cas de la música ho veiem clarament. La música que ve de Tik Tok, o dels canals no convencionals acaba sent dominant. I al final no sabem si serem capaços de mantenir la identitat. Com a país és molt greu, perquè els corrents internacionals no respecten cultures, idiomes, ni res. Imposen. Anem cap a una globalitat tòxica.

 

Quin problema ha tingut Barcelona amb Jaume Plensa? A part d’un dels seus caps davant del Palau i els bancs del Born, fins ara no s’ha aconseguit tenir-ne una gran obra singular, com la tenen altres ciutats del món.

Jaume Plensa la té dissenyada aquesta obra singular per a Barcelona. Jo la vaig anar a veure amb l’alcalde Trias. És una obra que s’infiltra al mar, hi penetra. Entre els elements principals hi ha una figura humana de grans dimensions. No és només un cap com els que coneixem. L’obra està pensada per a situar-la a la zona de davant del peix de Frank Gehry. Però és molt costosa i l’Ajuntament no es va voler llançar a gastar tants diners per una escultura.

Val a dir que el senyor Plensa, a part de ser un bon artista, és molt car. Els seus projectes requereixen la feina d’enginyers, grans estructures de suport, camions tràilers… Tot això encareix moltíssim. I també hi ha, em sembla, una mica de presumpció per la seva part: «jo soc un artista de primera divisió, doncs que em tractin de primera divisió». La generositat de Tàpies, de Picasso o de Miró amb la seva ciutat va ser desinteressada.

 

Antonio López ha arribat finalment. Per què no s’havia fet mai una mostra seva aquí?

L’Antoñito pertany a una galeria mundial que té molta força, i no li deixen fer tot el que ell podria o voldria. Per altra banda, no li interessa especialment divulgar-se o buscar la fama amb esdeveniments. És un gran artista i treballa a poc a poc. Una vegada el vaig anar a trobar per encàrrec de la companyia Olivetti. Volien que fes una obra per incorporar al seu reconegut calendari, pel qual cada any triaven un artista de renom. Va acceptar i va dir que el tema seria unes flors de Tomelloso molt especials, però va resultar que aquelles flors només brillaven durant uns pocs dies. Ell anava fent.

Van passar set o vuit anys i l’Olivetti va deixar de fer calendaris abans que ell acabés les pintures per a cada un dels dotze fulls. Succeeix una cosa semblant amb el quadre inacabat de Barcelona, que ha d’esperar a continuar-lo quan hi hagi la mateixa llum que el dia que el va començar. És un artista molt particular, amb una gran personalitat. No es deixa endur per la vanitat ni pels premis i entén que l’abstracció no representa una regressió de la figuració. Amb el seu tarannà se supera la batalla entre figuratius i abstractes. Té una sensibilitat i una delicadesa extraordinàries. I un savoir faire genial. M’ha emocionat moltíssim que hagi exposat a la Pedrera.

 

Amb quin artista sent més vibracions?

Tinc dues estimacions particulars, i que són els dos artistes amb els quals més he sintonitzat. Un és Andreu Alfaro. Amb ell he parlat de poesia, de cultura alemanya, l’he ajudat a instal·lar peces… I l’altre és Guinovart. Josep Guinovart és company de vida. L’he acompanyat a muntar exposicions aquí i a l’estranger, he anat per Nadal a casa seva… I, a part del seu escalafó artístic, que per a mi és de primera, la seva categoria humana era extraordinària; com ningú.

 

L’art és un sentiment?

L’art és una cosa molt profunda. Quan hi ha un missatge que penetra en el teu interior per les orelles, pels ulls, per tota la capacitat comunicativa i gestual del cos, t’enganxa. Sigui pintura, escultura, música, dansa o lletres. Quan t’arriba més enllà de l’espectacle superflu i t’agafa com a idea, com a sensació, i es queda al teu esperit i roman amb tu, això és art.