Amb cadascuna de les seves pel·lícules, Jonás Trueba es va acostant més i més a una mena de cinema que no és gaire habitual en el panorama espanyol. Allunyat dels cànons de la indústria, procliu a mètodes més o menys artesanals, partidari de treballar amb equips petits i pressupostos reduïts, Trueba és responsable d’una obra que fins al moment comprèn sis llargmetratges i un experiment curiós. Aquest últim, titulat genèricament Quién lo impide, es pot veure de maneres diferents: com una sèrie de quatre episodis independents, com una pel·lícula de tres hores i quaranta minuts de durada o com una espècie de material mutant, disposat a adoptar una forma o una altra segons el muntatge al qual se sotmeti.

Des de la seva òpera prima, Todas las canciones hablan de mí (2010), fins a La Virgen de agosto (2019), que el va consagrar a escala europea, el seu cinema ha experimentat una evolució que l’ha fet desplaçar-se des d’un realisme en l’òrbita del cinema francès de la Nouvelle Vague fins a un estil molt més personal, ambigu i evanescent, que culmina ara amb Tenéis que venir a verla (2022), el seu últim treball, potser una crònica generacional, tal vegada una història de la pandèmia, segurament un artefacte molt més complex i multiforme que tot això.

La Virgen de agosto s’acostava a un personatge, en principi humil i insignificant, per contemplar-lo des d’una mirada d’inspiració documental. Una noia es queda a Madrid durant un mes d’agost sufocant, quan gairebé tothom ha marxat de vacances, i allí, rondant per revetlles i festes populars, s’haurà d’enfrontar a una epifania que no hauria pensat mai que experimentaria.