Amb cadascuna de les seves pel·lícules, Jonás Trueba es va acostant més i més a una mena de cinema que no és gaire habitual en el panorama espanyol. Allunyat dels cànons de la indústria, procliu a mètodes més o menys artesanals, partidari de treballar amb equips petits i pressupostos reduïts, Trueba és responsable d’una obra que fins al moment comprèn sis llargmetratges i un experiment curiós. Aquest últim, titulat genèricament Quién lo impide, es pot veure de maneres diferents: com una sèrie de quatre episodis independents, com una pel·lícula de tres hores i quaranta minuts de durada o com una espècie de material mutant, disposat a adoptar una forma o una altra segons el muntatge al qual se sotmeti.

Des de la seva òpera prima, Todas las canciones hablan de mí (2010), fins a La Virgen de agosto (2019), que el va consagrar a escala europea, el seu cinema ha experimentat una evolució que l’ha fet desplaçar-se des d’un realisme en l’òrbita del cinema francès de la Nouvelle Vague fins a un estil molt més personal, ambigu i evanescent, que culmina ara amb Tenéis que venir a verla (2022), el seu últim treball, potser una crònica generacional, tal vegada una història de la pandèmia, segurament un artefacte molt més complex i multiforme que tot això.

La Virgen de agosto s’acostava a un personatge, en principi humil i insignificant, per contemplar-lo des d’una mirada d’inspiració documental. Una noia es queda a Madrid durant un mes d’agost sufocant, quan gairebé tothom ha marxat de vacances, i allí, rondant per revetlles i festes populars, s’haurà d’enfrontar a una epifania que no hauria pensat mai que experimentaria.

El film va cridar l’atenció per la manera com Trueba partia de la realitat més immediata, filmant aquestes celebracions in situ, i d’aquí es traslladava a zones més relliscoses, que no quedaven del tot explicades, com si la quotidianitat de la protagonista ocultés altres realitats paral·leles. Però no es tractava de cinema fantàstic, ni de bon tros. Per a Trueba, com passa en bona part del cinema que més li agrada, el món no és un lloc unidimensional, no respon a un espai i un temps únics, sinó que es desplega en múltiples capes, algunes de les quals no som capaços de veure simplement perquè no ens sabem mostrar perceptius a la seva complexitat.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Mosaic realista vistós

Per descomptat, el cinema és l’instrument ideal per deixar veure tota aquesta riquesa de matisos, i així ho van entendre cineastes com Jean Renoir o Roberto Rossellini. I per això un projecte com Quién lo impide resultava tan adequat per a Trueba: a través de l’observació minuciosa d’un grup d’adolescents en diferents facetes de la seva vida –l’aprenentatge escolar, l’amor i el sexe, l’acostament a la política…–, no solament s’acabava construint un mosaic realista vistós sobre una generació determinada, sinó que també ens era possible veure com creixia i madurava, de quina manera interactuava progressivament amb el seu entorn i, sobretot, quins recursos es veia obligada a activar perquè aquest procés d’iniciació fos el més ampli i fructífer possible.

En la primera escena es pronuncia la frase del títol: «Tenéis que venir a verla», referida a la casa que ha heretat una de les parelles al camp.

Després d’aquest experiment, era inevitable que Trueba tornés a un terreny conegut amb un film més pròxim a la seva experiència i que continués explorant els estils de vida de la gent de la seva edat, una cosa que, d’altra banda, feia des dels seus inicis. Potser Todas las canciones hablan de mí és, com dèiem, la seva pel·lícula més explícita sobre aquest tema, però resulta evident que la trilogia formada per Los ilusos (2013), Los exiliados románticos (2015) i La reconquista (2016) delinea una crònica melancòlica i elegíaca, però també alegre i esperançada, sobre una generació que va néixer quan ja no hi havia res en què creure i, no obstant això, ha sabut construir noves utopies.

En aquest sentit, Tenéis que venir a verla es pot contemplar de dues maneres, en principi oposades, finalment complementàries. D’una banda, es tracta d’observar els que ja comencen a deixar enrere la joventut des d’una certa distància, veure què se n’ha fet després del trauma de la pandèmia. De l’altra, Trueba ha anat molt més enllà i ha fet una pel·lícula molt conscient de si mateixa, que des del principi es pot interpretar també com un laberint narratiu, un enigma sense solució.

 

Sense destinació aparent

A partir d’uns pocs personatges i una anècdota mínima, el film desplega així, una aparença del tot realista que oculta múltiples plecs de significats, i que s’ofereix a l’espectador desdoblegant-se ostentosament, com si volgués mostrar alhora les dues cares d’una mateixa situació. Tenéis que venir a verla, així, es pot interpretar com la història de dues parelles de trenta i pocs anys que es retroben després del parèntesi del confinament per la covid-19 i acaben celebrant un dinar a la casa de camp on dos d’ells han anat a viure. Però això mateix també es podria veure d’una altra manera, amb aquests quatre personatges com a protagonistes d’una experiència que comença amb una peça musical, sentida una nit en un bar de Madrid, i acaba quan tots ells s’endinsen en un paisatge agrest, sense destinació aparent.

En efecte, la pel·lícula de Trueba ostenta un estil al·lusiu i subtil, de manera que no resulta mai gaire explícita o redundant. Ens assabentem de les relacions entre aquests joves a través de frases aïllades o mirades reveladores i, quan seguim una de les parelles de tornada a casa, mentre veiem com se’n van al llit i xerren o llegeixen, comencem a saber que potser l’Elena (Itsaso Arana) no està del tot satisfeta amb la seva vida al costat del Dani (Vito Sanz), que al seu torn tampoc sembla gaire feliç amb aquesta situació, però que tot això no és culpa de cap dels dos, i que no impedeix que encara comparteixin passions i riguin plegats.

La pel·lícula de Trueba ostenta un estil al·lusiu i subtil, de manera que no resulta mai gaire explícita o redundant.

De la mateixa manera, podem endevinar que els altres dos protagonistes, Guillermo (Francesco Carril) i Susana (Irene Escolar), tampoc no travessen el seu millor moment, per molt que ella estigui embarassada, i que la decisió d’abandonar la ciutat per viure al camp potser els ha distanciat encara més. Tanmateix, això no és més que una manera de veure el film, que seria així el retrat d’una generació que sembla haver abandonat totes les il·lusions per una vida estable en la qual es conformen a anar tirant, a assolir petits triomfs personals.

 

Clima inquietant

En aquesta primera escena al bar, no obstant això, es pronuncia la frase del títol: «Tenéis que venir a verla», referida presumptament a aquesta casa al camp que ha heretat una de les parelles. I a partir d’aquí tot sona estrany, com si cada paraula que es pronuncia tingués un significat ocult que nosaltres, els espectadors, no podem desxifrar. Les banalitats que intercanvien l’Elena i el Dani mentre es fiquen al llit, llavors, sembla que revelin fragments d’un passat compartit que pot ser més tèrbol del que sembla, com passa també amb la conversa que té lloc durant el dinar. I tant el trajecte en tren com l’excursió després de la sobretaula i el partit de ping-pong podrien ser viatges a aquest altre costat del mirall en el qual la realitat mostra el seu veritable rostre, allí on és possible trobar la felicitat, però també els abismes de la por i la inseguretat.

Trueba mostra aquest clima inquietant sense perdre de vista la realitat, sense efectismes, mitjançant una posada en escena en aparença transparent que de tant en tant es revela pertorbadora. Al final, tot té dues cares, res no és tan simple com sembla, ni tan sols fer cinema. I el film acaba sent com els secrets que guarden les esfinxs, perquè ni la vida ni el cinema han revelat encara tots els seus. Sense anar més lluny: què és el que hem d’anar a veure?