En el programa de televisió Epílogo emès l’endemà de la mort de l’entrevistat, Jorge Semprún s’acomiadava de tots els seus amics, dels seus lectors, fins i tot dels que encara no el coneixien, amb el desig que almenys algunes de les seves obres fossin llegides i recordades en el futur. Al meu entendre, moltes compleixen àmpliament aquest desig últim. Avui, quan ens disposem a commemorar el centenari del naixement d’un dels grans intel·lectuals europeus del segle XX, espanyol d’origen i francès d’adopció, podem continuar recomanant-ne la lectura o la relectura alhora que repassem succintament la seva biografia.
Gran part de l’obra de Semprún s’insereix en el camp de l’anomenada «literatura concentracionària», la que ret compte d’una de les experiències més fosques de la història de la humanitat: la deportació i concentració d’éssers humans en camps, Lager, construïts expressament per a l’explotació i l’extermini. Semprún, deportat al camp de concentració de Buchenwald, a la regió de Turíngia, a uns vuit quilòmetres de la ciutat de Weimar, quan acabava de fer vint anys, no va aconseguir tornar literàriament a aquell territori on va conèixer i va viure tant de dolor i tanta mort fins vint anys després d’haver estat alliberat, mitjançant El llarg viatge, llibre publicat el 1963 (premi Formentor).
Anys després (1980), va tornar a relatar una de les seves obsessions, una tarda de diumenge al camp, Quel beau dimanche! (Aquel domingo), on relacionava la deportació als camps alemanys amb la deportació al Gulag rus, «camps bolxevics» els anomena, fenòmens exemplars, uns i altres, de l’horror del segle XX. Una dècada després, va culminar la seva reflexió amb La escritura o la vida, la disjuntiva real que com molts d’altres va haver d’afrontar en retornar del camp, bé relatar el temps de mort compartida amb els camarades, amb el risc de veure’s arrossegat de nou pel mateix corrent mortífer i suïcida, bé optar per la vida i el futur, representats en el cas de Semprún en l’acció política com a militant comunista. Finalment, els records van cristal·litzar a Le mort qu’il faut (Viviré con su nombre, morirà con el mío), relat d’un episodi en què va haver d’assumir com a pròpia la mort real d’un presoner francès.
Semprún va resoldre el dilema agònic de molts deportats amb la renúncia a l’escriptura i la dedicació al comunisme militant durant els vint anys següents. Va continuar vivint a l’exili a París, on havia arribat amb la seva família republicana al final de la Guerra Civil. Membre del Partit Comunista d’Espanya, PCE, des del 1942, va participar en la resistència armada contra els alemanys en el maquis dels boscos de Borgonya. Va ser capturat per la Gestapo, detingut, torturat i deportat a Buchenwald on, en comunitat amb els presos comunistes espanyols, «es va reespanyolitzar», és a dir, va recuperar les arrels espanyoles i va renovar la militància comunista espanyola i el compromís amb la lluita contra la dictadura franquista, bases del seu treball clandestí posterior a Espanya.
Es va moure clandestinament per Madrid ben protegit per una documentació impecable, falsificada pel camarada i amic Domingo Malagón.
Després d’uns anys com a militant de base a França col·laborant en publicacions i revistes impulsades pel partit, Semprún va veure complert el seu desig més íntim: ser enviat a Espanya com a agent clandestí per treballar entre els intel·lectuals –escriptors, estudiants, cineastes, periodistes o professionals diversos. Deu anys continuats d’activitat clandestina van donar fruit, la influència del partit comunista va augmentar i va fer realitat una agitació fins aleshores insospitada en diferents àmbits, amb la Universitat al capdavant.
PUBLICITAT
Federico Sánchez
Durant deu anys, Semprún va viatjar de París a Espanya, Madrid fonamentalment, i es va moure clandestinament per la ciutat, «com un peix a l’aigua», segons Juan Goytisolo, invisible per a la policia gràcies a la seva habilitat per camuflar-se sota identitats diferents i ben protegit per una documentació impecable, falsificada pel camarada i amic Domingo Malagón. De tots els seus àlies el que va assolir la fama va ser el de Federico Sánchez, nom oficial en els òrgans del partit amb el qual va publicar nombrosos articles i informes.
La feina clandestina ben feta (Bergamín el va anomenar «bon torero»), els resultats i les perspectives obertes van valer a Semprún–Sánchez el reconeixement fora i dins del partit. El 1954 va ser elegit membre del Comitè Central i el 1956 va ascendir al reduït grup dirigent, el Buró Polític, denominat posteriorment Comitè Executiu. El partit comunista va renovar la seva direcció com ho va fer el comunisme internacional arran de la mort de Stalin (1953) i va fer passos per modificar la línia política. El 1956 va aprovar la Declaració per la Reconciliació Nacional dels espanyols, la qual cosa implicava posar fi a la divisió entre els dos bàndols de la Guerra Civil. Prèviament, sota l’orientació de Semprún, estudiants i llicenciats de la Universitat de Madrid havien llançat un manifest a favor de la reconciliació en nom «dels fills dels vencedors i els vençuts».
Resultats polítics a part, per a Semprún aquells van ser temps d’alegria i aventura. Va poder recuperar, encara que fos en una il·legalitat perillosa, el seu país i la seva ciutat, la ciutat de la infantesa, arrabassada un dia de juliol de 1936. Van ser anys d’il·lusió, de la «il·lusió de l’avenir» en paraules de Malraux, de lluita per a un futur de pau i llibertat, desafiant la persecució policial gràcies a una «companyonia fraternal» infatigable i ferma que Semprún sempre va reconèixer i agrair.
Expulsat del partit
No obstant això, l’absència de resultats esperats a l’altura de l’optimisme voluntarista de molts dirigents comunistes va començar a suscitar dubtes sobre l’estratègia i la tàctica del PCE, concretament sobre les jornades convocades de lluita i la vaga general política, clarament fallides. Els membres de la direcció Fernando Claudín i Federico Sánchez van considerar inviable aquesta política durant més temps i van proposar l’aliança amb altres grups socials amb la perspectiva d’una lenta evolució, no revolució, cap a una Espanya sense dictadura ni feixisme. La reunió tibant del Comitè Executiu reunit a Praga va acabar sense acord. Les tesis de Claudín i Semprún van ser derrotades per la majoria. Els dos dissidents van ser apartats de la direcció i, finalment, expulsats del partit l’abril de 1965. El temps demostraria l’encert de les seves posicions que després van ser apropiades per la direcció que tant les havia menyspreat.
La feina ben feta (Bergamín el va anomenar «bon torero»), els resultats i les perspectives obertes van valer a Semprún–Sánchez el reconeixement fora i dins del partit.
De l’estirp dels Maura, Jorge Semprún havia heretat dues passions que van quallar en dues professions al llarg de la seva vida, la de polític i la d’escriptor. Extingida per força la primera, la segona va emergir quan va aconseguir donar forma per primera vegada al record de la deportació. A partir d’aquell moment, després d’uns anys de desconcert polític, empunyaria les armes de l’escriptura i de la crítica per passar comptes amb la seva organització i el seu passat mitjançant obres com Autobiografía de Federico Sánchez, un revulsiu que va obrir el camí a una revisió gradual de les categories polítiques del comunisme i del marxisme. La seva anàlisi el portaria a conclusions inequívoques, com aquestes de 1994: «Així, doncs, la història d’aquest segle ha estat marcada a sang i foc per la il·lusió mortífera de l’aventura comunista, que haurà suscitat els sentiments més purs, els compromisos més desinteressats, els impulsos més fraternals, per acabar desembocant en el fracàs més sagnant, en la injustícia social més abjecta i opaca de la història».
Gradualment, Semprún es va anar allunyant de les «certeses» del passat sense perdre les seves «il·lusions». Va arribar a les files de la democràcia, el sistema polític basat en la «raó democràtica, crítica i dialogant». La democràcia parlamentària, sense més adjectius, caracteritzada en la seva interpretació per una voluntat reformista permanent i construïda des de la tradició socialdemòcrata europea que es reforma imperativament i es renova contínuament. La seva millor realització té lloc en una Europa unida, una realitat i una aspiració perfectibles, a les quals Semprún va consagrar els últims vint anys de vida.
Ministre de Cultura
D’acord amb això, no va dubtar a tornar a la política quan va acceptar ser ministre de Cultura en el govern de Felipe González (1989-1991). A més de la seva vàlua intel·lectual, ben contrastada a Europa, aquest retorn a la política activa serviria també per integrar per la via d’una alta responsabilitat d’Estat un representant genuí de l’exili, un roig republicà i, com va declarar expressament González, un dirigent de l’oposició clandestina a la dictadura al qual, des d’aquest moment, la guàrdia civil a les seves ordres saludaria en comptes de perseguir-lo com en el passat, quan es deia Federico Sánchez. Es tancava així un nou cercle de la història recent d’Espanya i de la vida de Jorge Semprún.
La seva activitat creadora va ser incessant. Nombroses obres, la majoria escrites en francès, ho testifiquen. Per recordar-ne algunes, a més de les ja citades, afegiríem La segunda muerte de Ramón Mercader; Montand, la vida continúa; La algarabía; Adiós, luz de veranos… i les escrites en espanyol Federico Sánchez se despide de ustedes i Veinte años y un día. A això s’afegeixen guions cinematogràfics, com La guerre est finie, Z, o La confesión… entre altres. Obres de teatre, nombrosos articles, conferències i discursos són el resultat d’un treball i una vocació indeclinable, reconeguts, més a Europa que a Espanya, amb premis i distincions, com el Friedenspreis des Deutschen Buchhandels, 1994 (premi de la pau dels llibreters alemanys), el premi de la ciutat de Weimar, el premi de la llibertat de Jerusalem, la medalla Goethe, o els diversos doctorats honoris causa d’universitats europees.
Així, fins als seus últims dies… quan es proposava elaborar una mena de «suite», variacions sobre les seves vivències, les alegres i les més punyents, com la tortura soferta a mans de la Gestapo. De tot això en va voler continuar parlant, perquè, com deia en conversa amb un altre testimoni, Elie Wiesel, «parlar és difícil… callar és impossible». Només va tenir temps de completar la primera part de la «suite», apareguda pòstumament sota el títol Ejercicios de supervivencia.
L’actualitat de Semprún avui, a la llum de tot l’exposat, resulta evident; la seva presència a Espanya i a Europa continua sent necessària. Seria desitjable que certa empremta personal quedés durant molts anys, com confessava, pocs mesos abans de morir, al seu amic Frank Apprederis: «…si he de pensar-hi, em dic que l’empremta que m’agradaria deixar és la del pas, de la “desestima d’un mateix”. Es pot haver viscut durant vint anys dedicat a una certa idea, com jo amb el comunisme, però la constatació del fracàs, el costat sanguinari, condueixen a abandonar-la. Llavors cal reconstruir-se. En definitiva, l’empremta que pot quedar és la del que en teologia s’anomena un apòstata. Un home que renega de la seva fe per construir-se sobre una altra… Això és el que m’agradaria deixar: l’empremta de la crítica i fins i tot de l’autocrítica, l’empremta en l’ànima més que en la gent».
