Als pocs dies d’iniciar-se la invasió russa d’Ucraïna vaig decidir veure, en tota la seva extensió, el documental The Putin interviews, que recull les entrevistes que Vladímir Putin va concedir entre el 2015 i el 2017 al director de cinema americà Oliver Stone. Una gravació polèmica, ja que Stone va ser acusat de ser excessivament empàtic amb el president rus, així com d’humanitzar un personatge vist ja per molts, en aquell moment, com un mandatari sinistre i autoritari.

Diversos moments del documental ens traslladen visualment a imatges de l’altre costat del teló d’acer durant la Guerra Freda, sobretot als nascuts abans de 1990. Veure a Putin moure’s dins l’ambient lluent i cerimonial del Kremlin ens recorda les reunions oficials a llocs com Corea del Nord, la Xina o Romania, destinades a captar l’atenció de les delegacions estrangeres i transmetre un estat de plenitud i progrés, amb una aparença de modernitat i democràcia. Aparences les quals, per cert, varen sens dubte seduir una part de la intel·lectualitat progressista de l’Europa Occidental.

Darrere d’unes preguntes en alguns casos aparentment trivials es poden deduir, a la vista del documental, moltes coses. Putin semblava molt ben preparat (més del que vol aparentar) per a aquests intercanvis amb el director americà, tot volent donar la impressió de president democràtic i il·lustrat. El que es desprèn de totes les seves respostes és que Rússia no és responsable de cap de les tensions i conflictes que han tingut lloc des de la caiguda de la Unió Soviètica, inclosos els ocorreguts dins la seva àrea d’influència. Tot el que ha passat al llarg d’aquest període només pot ser atribuït a la política exterior dels Estats Units i els seus aliats a Europa: guerres, espionatge, grups extremistes, violacions de tractats, atacs…

Rússia, per la seva banda, és sempre una potència pacient i permissiva, que suporta estoicament les humiliacions a les que es troba repetidament sotmesa. El mèrit d’aquesta actuació no es pot atribuir només a Putin. El president va ser entrenat durant anys pel temible KGB en l’art de dominar les aparences i donar la impressió, en els cenacles occidentals, d’un home civilitzat, normal, sense cap rastre d’agressivitat. Aquest truc funcionaria si ignoréssim la història, i sobretot les tàctiques de la propaganda soviètica que es mantenen gairebé intactes.

Val a dir que Stone formula, sens dubte, preguntes directes i incòmodes, però la cara de Putin no mou mai cap múscul, i respon sempre amb un to sec i uniforme, com un buròcrata presentant el seu informe davant del camarada Secretari General.

 

Dues estratègies de comunicació enfrontades

Entrant ja en el context de la brutal invasió russa, és evident que un dels camps de batalla és el de la informació i en bona mesura la desinformació. En els pocs dies transcorreguts des de l’inici del conflicte, el bàndol rus i ucraïnès han mostrat formes molt diferents d’encarar aquest terreny de batalla. Els aliats també han intervingut en aquesta matèria, de forma no sempre encertada.

Una altra evidència és també el fet que ambdós bàndols recorren a formes de comunicació molt diferents. Mentre el costat rus recicla tècniques i estratègies de l’era soviètica, els ucraïnesos han sorprès a molts utilitzant mètodes més moderns i amb una capacitat d’apel·lació emocional i empatia molt major.

Els pilars de la comunicació de Moscou es basen en una sèrie de missatges molt senzills dirigits essencialment al consum intern, i abastament assajats durant l’època soviètica: fòbia occidental a les tradicions i la cultura russes, revisionisme històric (amb la corresponent simplificació i mitificació de determinats períodes), menysteniment del món i dels valors d’occident (sobre la base també de les corresponents simplificacions), assenyalament dels principis bàsics del dret internacional i dels drets humans com a una «imposició d’occident» (posant un èmfasi especial en la protecció de la diversitat cultural i la llibertat d’orientació sexual com a factors de corrupció de les virtuts nacionals), disseminació constant de falses narratives, i instil·lació del dubte i la por a la censura i la repressió, entre d’altres.

Es tracta, d’altra banda, d’una estratègia vertical i basada en la integració directa, dins les estructures centrals de l’estat i de la pròpia acció militar, de les accions de comunicació, donant lloc al que s’ha vingut anomenant com la «guerra híbrida».

El missatge principal en aquest cas és que Rússia no ha atacat Ucraïna, sinó que està duent a terme una «operació especial» d’alliberament d’un país veí i germà que cal «desnazificar» (sic). Així els actuals dirigents d’Ucraïna (corruptes, viciosos i aliens a la cultura eslava) serien meres titelles imposades per occident contra la voluntat del poble, les quals no tenen cap escrúpol en bombardejar la seva pròpia població o utilitzar-la com a escuts humans (arribant a parlar fins i tot d’actes de genocidi).

A banda de tot l’anterior, Rússia ha mostrat una absoluta intransigència respecte de qualsevol demostració pública de desacord respecte de la invasió i ha augmentat també (encara més) les restriccions a la difusió de missatges per part dels ciutadans amb la previsió de penes de fins a 15 anys de presó per aquells qui gosin transmetre una imatge diferent dels dictats oficials del Kremlin.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

El potent òrgan regulador de les comunicacions Roskomnadzor, i en aquest cas la denominació correcta seria el censor, ha castigat i tancat ràdios i televisions dissidents i resulta impossible accedir a la pràctica totalitat de les xarxes socials occidentals a través dels sistemes estàndard i habituals. Un tancament informatiu doncs quasi total que deixa als ciutadans sota l’exclusiva influència dels aparells de propaganda estatal i les aplicacions en línia controlades des del propi territori rus.

Per primer cop en 100 anys, el ‘New York Times’ no tindrà un corresponsal a la Plaça Roja.

Aquest tancament incideix també en la forma com els mitjans occidentals poden informar sobre el que s’esdevé a Rússia sobre el terreny. Les amenaces i pressions rebudes per periodistes i mitjans occidentals han portat a la majoria a abandonar el país en una situació només comparable a règims completament aïllats com el de Corea del Nord. Per primer cop en 100 anys, el New York Times no tindrà un corresponsal a la Plaça Roja.

Pel que fa a Ucraïna, els seus eixos són completament diferents: transparència, proximitat (vegi’s la imatge del president Zelensky parlant de tu a tu amb periodistes assegut en una humil cadira, en una escena que és tot menys improvisada), apel·lació emocional, ús eficient i modern de les noves tecnologies i possibilitats de comunicació, focus en el lideratge de Zelensky com a heroi improbable, missatges no verticals, sinó col·laborats i orientats a inspirar el públic més enllà de les fronteres del país, i narratives immediates i sobre el terreny d’actes concrets de desafiament d’un assetjador abusiu, tot plegat en el marc de la sempre efectiva èpica de la resistència.

Seria ingenu afirmar que Ucraïna no té també la seva pròpia agenda propagandística. En un esforç per influir i encoratjar l’opinió pública, històries de qüestionable veracitat s’amplifiquen a través dels comptes oficials, com les suposades morts dels soldats desafiants a l’Illa de les Serps al Mar Negre, el robatori de tancs russos amb tractors o l’àvia ucraïnesa que aparentment va fer caure un drone rus llençant-li un pot de tomàquets en escabetx. El New York Times ha descrit recentment aquestes escenes, de forma encertada, com una barreja de fets i mitificació.

 

La resposta dels aliats

Més enllà de les discussions sobre el tipus de suport militar que els aliats, en el marc de l’OTAN, haurien de brindar a Ucraïna en aquests moments, el cert és que la resposta en matèria de comunicació ha estat un dels terrenys més debatuts i que ha generat majors dubtes dins del propi terreny occidental.

Des del punt de vista de les institucions públiques, el Consell de la Unió Europea va decidir «prohibir» la difusió de cadenes estatals russes i els seus continguts a través de qualsevol sistema de distribució o plataforma, incloses les xarxes socials. Es tracta d’una norma ad hoc extremadament problemàtica des del punt de vista dels estàndards aplicables en matèria de drets humans a Europa (he tractat aquest tema amb més detall a Agenda Pública el 10 de març de 2022: https://agendapublica.elpais.com/noticia/17800/ue-prohibicion-ad-hoc-canales-estatales-rusos). Estàndards els quals, per cert, marcaran encara amb major intensitat la cesura entre l’Europa liberal i l’autoritarisme rus com a conseqüència de la sortida de Rússia del Consell d’Europa, mecanisme fonamental de tutela dels drets humans al vell continent.

Aquest moviment s’ha vist acompanyat, d’altra banda, per l’aplicació, en molts casos a nivell global, i per part de les grans xarxes socials, d’importants restriccions a la difusió de desinformació en el marc concret del conflicte. Aquestes restriccions són en part fruit de la necessitat d