David Madí (Barcelona, 1971), la persona de confiança a l’ombra d’Artur Mas i director de les seves campanyes electorals, és nét de Joan Baptista Cendrós, l’home que va inventar la loció per a l’afaitat Floïd, fundador d’Òmnium Cultural i cap d’una de les famílies rellevants de la burgesia catalana. Madí va estudiar al Liceu Francès i Administració i Direcció d’Empreses a la Universitat Autònoma de Barcelona, on va començar des de molt jove la seva activitat política en afiliar-se al sindicat nacionalista Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC).

Membre també de la Crida a la Solidaritat –on va conèixer Jordi Sànchez, condemnat en el judici pel procés sobiranista–, va participar en la campanya per la catalanització dels Jocs Olímpics del 1992. Després de treballar al Departament de Governació (més tard Interior), va començar a col·laborar amb Artur Mas el 1996, quan va ser nomenat cap de gabinet de la Conselleria d’Economia. Tenia només 25 anys. Entre 1999 i 2001 va dirigir l’Oficina del Portaveu i entre 2001 i 2003 va ser secretari de Comunicació i Estratègia de l’últim Govern de Jordi Pujol, amb Mas com a conseller en cap. Va fer les mateixes funcions a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) el 2004, i l’any següent va ser nomenat portaveu del partit.

La seva dedicació plena al partit es va produir després que el 15 d’abril del 2003 va haver de dimitir del Govern pel que es va conèixer com «l’escàndol de les enquestes». L’oposició va acusar Madí d’haver manipulat sondejos oficials del Govern i haver-se’n inventat algun. Ell sempre ho va negar, però finalment va renunciar a la Secretaria de Comunicació el mateix dia que s’obria al Parlament la comissió per investigar el cas. El PSC es va donar per satisfet i va acordar amb CDC dissoldre la comissió abans que comencés la seva feina.

Tres anys més tard va provocar un nou escàndol amb el DVD Confidencial.Cat, repartit amb els diaris durant la campanya de les eleccions catalanes del 2006. El vídeo, de 53 minuts, del qual se’n van editar un milió d’exemplars, era una càrrega contra «els episodis negres» del Govern tripartit d’esquerres i es va fer, segons va denunciar TV3, utilitzant imatges sense permís. En el seu llibre Democràcia a sang freda. Les interioritats de la política catalana (Mina, Grup 62, 2007), Madí explica com es va idear i rodar en secret «amb els dirigents [de CiU, que hi participaven] mig enganyats, que pensaven que [les entrevistes] eren per a un producte d’ús intern». La idea va sorgir un any i mig abans de la campanya. «La suma de despropòsits que arrossegaven era tan enorme que es va fer evident que quan arribés la següent campanya al Parlament s’hauria de trobar un sistema que refresqués la memòria dels electors i posés de manifest que havia estat una legislatura desastrosa», escriu Madí.

El general Patton

A la portada del llibre hi apareix un David Madí caricaturitzat com a general Patton, de qui és fervent admirador i al qual cita sovint. Una combinació de reflexió política i experiència personal com a director de campanyes electorals, el llibre és una declaració de principis i un atac furibund als principals adversaris de CDC. Madí es declara «nacionalista català», «liberal», «antifeixista i anticomunista»; «a favor de la globalització»; «gran defensor de la cultura judeocristiana» i de l’Estat d’Israel; «viciós de la política», que és «noble, dura i ingrata»; «enamorat de les campanyes electorals», que «són l’essència de la democràcia»; contrari al fatalisme; creient «en la generositat i en la bondat» i crític de «l’enveja i la manca d’ambició». Admet sense problemes haver fet córrer rumors i notícies falses i també haver-ne patit. «El gran descobriment va ser que el negoci dels mitjans no és la informació, sinó la influència», escriu.

El DVD ‘Confidencial.Cat’, amb un milió d’exemplars, carregava contra «els episodis negres» del Govern tripartit d’esquerres.

Madí assegura creure més en el seny que en la rauxa. «El nostre país té un punt conformista i mesell que creu equilibrar de tant en tant amb una bona dosi de rauxa absurda». Afirma que «catalanisme, nacionalisme català, independentisme i sobiranisme són accents del mateix», però, per a ell, el catalanisme ha de ser centrista i nacionalista. Defensa que «Catalunya, com a país, com a nació, com a societat, com a economia, seria molt probablement millor si assolís l’estatus d’Estat» perquè «o serem suburbi de Madrid o serem l’Holanda o la Irlanda de la Mediterrània». La idea que la independència és utòpica «és una expressió del pensament feble català», va declarar en una entrevista a l’Avui (21-9-2009). «No només no és una utopia, sinó que és la causa justa i real de molts catalans». I afegia que «la independència només la durà Convergència, només vindrà si és de la mà de Convergència».

PUBLICITAT

En el llibre, desqualifica ERC per pactar amb el PSC i ICV i formar el tripartit –«allà va començar a esmicolar-se el mínim comú denominador del catalanisme», escriu–, ataca Josep Lluís Carod-Rovira, a qui recrimina «el seu estil trampós habitual», critica Pasqual Maragall i arremet contra José Montilla, a qui «no se li coneix, en tota la seva trajectòria, una idea brillant ni mitjanament interessant o original», el considera «acomplexat pel seu origen» i un exemple de la política d’integració de Pujol perquè es pot «ser president sense parlar ni escriure correctament el català». «A mi que m’expliquin com aquest país es pot apropar un mil·límetre a la sobirania amb Montilla de president», es preguntava en una entrevista al Diari de Girona amb motiu de la sortida del llibre (28-11-2007). Només salvava Miquel Iceta: «Dins d’un grup molt mediocre i que no dóna la talla com és el del PSC, Miquel Iceta és qui té més nivell», deia.

Els mitjans públics

Una de les obsessions de Madí és el control dels mitjans de comunicació públics. Durant la presentació del seu llibre, el desembre del 2007, va cridar els periodistes de TV3 a «rebel·lar-se» contra els «atacs a la llibertat d’expressió» per part del PSC. Un mes després, va haver de retirar la seva candidatura a formar part de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) perquè bloquejava l’acord, i a l’abril Mas el va treure de l’equip negociador de CiU pel mateix motiu amb la finalitat d’arribar a un pacte sobre els directius de la CCMA.

No és gens estrany, doncs, que les cintes gravades per la Guardia Civil a l’operació Voloh revelessin, l’octubre del 2020, que Pilar Rahola li havia demanat que intervingués perquè la tertuliana mantingués la mateixa presència a TV3 o que el directiu de Mediapro, Tatxo Benet, hagués de recórrer a ell perquè la cadena acceptés emetre un documental de vuit capítols sobre el procés amb un cost de 800.000 euros.

Admet sense problemes haver fet córrer rumors i notícies falses i també haver-ne patit.

En l’operació Voloh sobre el finançament del procés sobiranista va ser detingut, entre altres integrants de l’«estat major del procés», pels presumptes delictes de malversació de cabals públics, blanqueig de capitals, prevaricació, tràfic d’influències i desordres públics. Madí va ser acusat d’estar al darrere del Tsunami Democràtic –l’organització anònima que va dirigir les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem sobre el procés–, de tràfic d’influències per aconseguir contractes públics en el sector de l’aigua, de la sanitat o dels vehicles amb xofer (VTC), i d’intervenir en el Departament d’Interior. També està implicat en un altre cas de factures falses.

Segons la Guàrdia Civil, Madí va advertir al nou conseller, Miquel Sàmper, el mateix dia que va prendre possessió del càrrec, que no havia de moure un fil sense el seu consentiment. «A partir d’aquí ens hem d’entendre i tu has d’entendre algunes coses d’un món del qual no en tens ni punyetera idea. No facis res fins que parlem», li va dir, segons les converses gravades.

PUBLICITAT

Madí coneix l’entrellat d’Interior des de jovenet, quan amb 23 anys, el 1994, va incorporar-se a la Conselleria de Governació (després Interior) dirigida llavors per Xavier Pomés. Va ser cap del Gabinet d’Estudis i va participar en el desplegament dels Mossos pel territori català. Al llibre esmentat, Madí ja confessava que el desplegament dels Mossos «ha estat la feina tècnica més maca que he fet mai».

«Ens feia la sensació que cada mosso que posàvem al carrer o cada comissaria que obríem era un pas més de sobirania per al país», afegia.

Interior, TV3 i Catalunya Ràdio són institucions «d’essència nacionalista», deia també. Curiosament, tres camps d’actuació que seguien sent, 13 anys després, objectiu de les seves preocupacions, com es pot apreciar escoltant les cintes de l’operació Voloh.

Empresari influent

En el presumpte tràfic d’influències descobert a l’operació Voloh es mesclen els dos vessants de la trajectòria de Madí, el polític i l’empresarial. El 13 de desembre del 2010, un cop havia aconseguit que Mas guanyés les eleccions al tripartit i governés, Madí va anunciar la seva retirada de la política, encara que, de fet, no l’ha abandonat mai de debò. Es va convertir, això sí, en empresari d’èxit. Tan sols una setmana després de deixar la política, va fundar Nubul Consulting, una «consultoria de negoci» a la qual van acudir empreses importants amb interessos a Catalunya.

Entre febrer i juliol del 2011, va registrar cinc empreses més: Sloop Inversions, Batten Inversions, Comtria Inversions, Icat Desenvolupament i Iki CAT XXI. Totes es dediquen a les inversions, excepte l’última, que ofereix serveis d’estratègia de comunicació i de consultoria publicitària.

A més, va ser fitxat per grans empreses, com Deloitte (2011-2013), que va triplicar els ingressos obtinguts de la Generalitat durant el primer Govern de Mas coincidint amb la contractació de Madí; Endesa (2011-2017), com a president del Consell Assessor de Catalunya; Applus (2012-2017), i Telefónica (2013-2016). El 2018 es va convertir en president d’Aigües de Catalunya, filial d’Aguas de Valencia, per introduir-se en el sector del subministrament públic i la depuració de l’aigua als ajuntaments catalans. El novembre del 2018 l’empresa deia que tenia 400.000 contractes, amb Tortosa i Martorell (governats pel PDECat) com a municipis principals.

L’home que va concebre la casa comuna del catalanisme, a qui s’atribueix l’invent del «dret a decidir», que va pertànyer a l’òrgan de coordinació del referèndum de l’1-O i que ha format part de les principals institucions culturals (Teatre Nacional, Liceu, Palau de la Música, Museu Picasso) continua sent, malgrat haver perdut importants càrrecs, una de les figures més influents de Catalunya, un estrateg que ara és més aviat un aconseguidor.