David Sassoli, president del Parlament Europeu, va morir l’11 de gener d’enguany de manera inesperada per a molts, però potser no tant per a la seva família, col·laboradors i amics íntims que, des del setembre passat l’havien vist lluitar amb tenacitat contra una infecció per legionel·la, primer, i per les seves conseqüències sobre el seu sistema immunodeficient, més tard.

Una lluita al llarg de la qual va demostrar amb fets que la seva dedicació a la causa europea no era retòrica, ans passava per sobre de qualsevol altra cosa. Ja ho havia fet palès quan en els moments més durs de la pandèmia va passar prop de tres mesos a Brussel·les, gairebé aïllat, sense tornar a casa seva ni retrobar-se amb la seva família, per tal de poder continuar dirigint la institució parlamentària europea en el moment més difícil de la seva història. Per les mateixes raons, a mitjan novembre, tan aviat va reunir forces suficients per reprendre les seves obligacions de president, ho va fer, sense donar-se el temps necessari per a assolir un veritable restabliment.

David Maria Sassoli havia nascut a Florència l’any 1956, però la seva família aviat es va traslladar a Roma, on el seu pare, Domenico, periodista com ell, treballà a Il Popolo, el diari de la democràcia cristiana. Les seves arrels ideològiques són precisament les del catolicisme progressista de Giorgio La Pira, Sergio Mattarella, Aldo Moro o el mateix Romano Prodi, a qui va seguir després del trencament de la DC. Les seves primeres passes en l’activisme polític les va fer a la Rosa Bianca, una associació de formació i de debat de la qual formaven part grups de joves provinents, com ell, de l’associacionisme catòlic i del món de l’escoltisme.

 

Periodista seriós i popular

Sassoli va ser primer i principalment un periodista molt seriós en la seva feina i alhora molt popular. Molts italians recorden amb enyorança els seus anys de presentador de les notícies del vespre a la principal cadena pública de televisió, però abans ja havia treballat a diversos diaris i agències i després va ser sotsdirector del mateix informatiu, fins al moment en què va acceptar la proposta que li va fer Dario Franceschini, aleshores secretari del recent format Partito Democratico i company de militància juvenil, de presentar-se a les eleccions europees de juny de 2009.

Sassoli va ser escollit amb gairebé 400.000 vots de preferència, més que cap altre eurodiputat italià, i tot seguit va passar a dirigir la delegació italiana en el si del grup Socialista i Democràtic, rebatejat amb l’adjectiu «democràtic» precisament per donar cabuda a aquells diputats del PD italià que, com el mateix Sassoli, provenien dels sectors progressistes de la democràcia cristiana i no dels partits de l’esquerra italiana.

En arribar al Parlament Europeu David Sassoli va prometre dedicar la resta de la seva vida a la política, i així ha estat. Haver mort tan aviat ens ha deixat sense saber quina hauria estat l’etapa següent després de dos anys i mig al cap del Parlament Europeu. Probablement, a la política italiana i, qui sap, ocupant una de les funcions més altes, si no la que més. L’onada popular desfermada per la seva mort, molt més enllà del tribut benigne que s’acostuma a reservar als polítics morts, ens permet imaginar-ho.

Recordo perfectament la impressió que la seva elecció com a president va fer en el mateix Sassoli: ‘Non ci credo…’, ens deia.

Cinc anys després d’haver estat elegit diputat europeu, David Sassoli va ocupar una de les catorze vicepresidències i una legislatura més tard, de manera gairebé sobtada, la presidència. Qui coneix el Parlament Europeu sap que l’elecció del president no acostuma a produir gaires sorpreses. En aquest cas, però, l’elecció va tenir lloc pocs dies després del Consell Europeu en què els caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea havien escollit Ursula von der Leyen com a candidata a la Comissió Europea i, en el joc immediat d’equilibris polítics, van proposar als grups parlamentaris que el proper president de la cambra sortís dels rengles de la família socialista. Essent la delegació italiana la més nombrosa després de l’espanyola –que ja havia obtingut la presidència del propi grup– la lògica parlamentària va fer que fossin els diputats italians els qui decidissin qui seria el candidat a ocupar la presidència durant la primera meitat del mandat, amb el benentès que la segona part correspondria a un candidat del grup del Partit Popular Europeu.

Recordo perfectament la impressió que la seva elecció com a president va fer en el mateix Sassoli. El seu gest d’atordiment quan va escoltar el resultat del segon torn de votacions, la sensació d’incredulitat, tapant-se la cara amb les mans, mentre esperava el moment d’ocupar la cadira presidencial a la tribuna de l’hemicicle. Non ci credo… ens deia als qui l’assistíem en aquells primers moments. Gestos i paraules d’una persona que havia arribat a la política europea amb veritable vocació de servei i que, de sobte, es trobava en una posició en la qual aquest servei hauria de ser molt exigent.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

 

Formació política proeuropea

I tant que ho va haver de ser… Una presidència marcada pels efectes de la pandèmia, tant en la seva agenda legislativa com en la manera mateix de funcionar de la institució, que es va haver de reinventar en molt pocs dies per tal de poder continuar funcionant i complint amb la seva feina en un moment en què aquesta, aprovar la legislació per ajudar els Estats membres a fer front a la crisi de la covid-19, era més important que mai. Com va dir durant la primera sessió plenària telemàtica de la història de la institució, gairebé sol davant un hemicicle amb no més d’una dotzena de diputats presents físicament, «un virus mai no pot derrotar la democràcia».

David Sassoli havia arribat al Parlament Europeu amb una formació política molt profunda i també molt proeuropea, com ho eren les fonts de les quals havia begut ideològicament. Els anys de diputat abans d’arribar a la presidència de la cambra no només li havien servit per entendre el funcionament de la política europea –i moltes vegades també per desesperar de la seva lentitud– sinó també per enfortir les seves conviccions europeistes en un context de pujada de l’euroescepticisme en molts països de la Unió, i molt especialment a la mateixa Itàlia, país fundador i històricament capdavanter en el procés d’integració europea.

 

L’esperit de Ventotene

El seu discurs d’acceptació del càrrec, escrit la nit abans, és un compendi perfecte de les idees i de les influències que conformen el Sassoli polític europeu, italià, progressista i catòlic militant. Les referències a la necessitat que la política es faci per millorar la vida diària dels ciutadans, especialment dels més desvalguts –i ultimi (els últims)– o a la solidaritat entre els Estats membres en àmbits com l’economia, la política social o l’acolliment dels immigrants, seran constants durant tot el mandat. «La defensa i la promoció dels nostres valors fundacionals de llibertat, dignitat i solidaritat ha de ser perseguida cada dia dins i fora de la Unió», amb la idea de «recuperar l’esperit de Ventotene i l’impuls pioner dels pares fundadors, que van saber deixar de banda l’hostilitat de la guerra, posar fi als fracassos del nacionalisme i donar-nos un projecte capaç de conjugar pau, democràcia, drets, desenvolupament i igualtat.»

Durant la seva presidència –i malgrat la pandèmia– Sassoli no va perdre mai el temps. Primer, ajudant la nova presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, a aprendre a treballar amb un Parlament que l’havia escollit amb ben pocs vots de diferència i amb escassa convicció, consolidant l’anomenada «majoria Úrsula» que després hauria de ser un referent en la mateixa política italiana. Més tard, ajudant a desbloquejar la difícil negociació al voltant de la creació de la Conferència sobre el futur d’Europa i, juntament amb el seu amic i primer ministre portuguès, António Costa, donant-li l’impuls necessari. Sassoli va influir també de manera positiva a l’hora d’empènyer la Comissió Europea i els Estats membres cap a l’aprovació del pla de vacunació europeu contra la covid-19 i del pla de recuperació de 750.000 milions d’euros destinat a enfortir l’economia europea postpandèmia.

PUBLICITAT
Correos Market

La seva mort va causar una commoció en la família parlamentària (diputats, funcionaris, assistents, personal auxiliar…) com no s’