Si m’obliguessin a situar en un mapa Bahrain —o si m’obliguessin fins i tot a escriure el nom havent-lo escoltat—, l’esguerraria de tal manera que faria el més espantós dels ridículs, com a indocumentat geogràfic contrastat. Ara ja no, per fortuna, amb un immens agraïment a aquest llibre del periodista i editor Emilio Sánchez Mediavilla, nascut a Santander el 1979, amb el cabell estarrufat com una escarola i pinta d’excursionista compulsiu amb ulleres de filferro rodones i discretes. Ha guanyat, amb el llibre titulat Una dacha en el Golfo (el golf Pèrsic per a nosaltres i el golf d’Aràbia per als àrabs), la primera convocatòria del premi de Crónica Sergio González Rodríguez, de l’editorial Anagrama, amb un jurat íntegrament internacional (fora de la mateixa directora literària, Silvia Sesé), compost per escriptors amb evidents dots de cronistes com ara Martín Caparrós, Leila Guerriero i Juan Villoro.

Confesso que ha estat una troballa perfectament inesperada. Contra l’hàbit malaltís d’entaforar en un llibre de viatges tota la informació obtinguda sobre el país, la història, els costums i els conflictes, Sánchez Mediavilla ha optat per articular els flaixos immediats, directes, de la seva estada durant dos anys a aquell país perdut de la mà de déu. Bahrain és un arxipèlag d’illes —moltes de les quals artificials— situat al golf Pèrsic, amb un pont de 25 km que l’uneix a l’Aràbia Saudita.

A Bahrain, l’autor no hi podrà tornar mai més perquè el matarien, com han matat ja tants personatges que apareixen i desapareixen del llibre.

Fins a les revoltes brutalment reprimides de 2011, havia estat un dels països àrabs més avançats en termes socials i civils. Des de llavors, segueix sent una monarquia absoluta (amb el mateix primer ministre des de 1971) aliada amb la monarquia absoluta saudita i allà, a Bahrain, l’autor no hi podrà tornar mai més perquè el matarien, com han matat ja tants dels personatges que apareixen i desapareixen del llibre. Per això, sovint ha de deixar els noms dels informants, contactes, amics en unes discretes inicials emmascaradores que no són capricis d’escriptor sinó defensa d’identitats vulnerables.

 

Brutalitat política sense pal·liatius

El relat de la repressió de la revolta a la plaça de la Perla el 2011 em sembla un bon exemple de la qualitat de què parlo, com ho és el desmuntatge de la propaganda del regne (com ara la visita del rei Joan Carles per assistir al seu circuit de Fórmula 1) amb la informació seca, ràpida i fulminant que l’autor aporta d’una brutalitat política que continua sense pal·liatius ni retòriques que l’atenuïn. Al final, acabarà sent veritat que el poc que en sabem —per exemple la rivalitat sectària entre xiïtes i sunnites— és també només una falòrnia per despatxar falsíssimament un conflicte d’una altra naturalesa més complexa. El mateix dia que un corredor de l’equip de ciclisme Bahrain Mérida (impulsat pel fill petit del rei, de sobrenom el playboy) guanyava l’etapa reina del Giro d’Itàlia, el 23 de maig de 2017, la seva mateixa policia havia assaltat, a Bahrain, un poble amb el resultat de cinc morts, 286 detinguts i, efectivament, com diu l’autor, «una victòria d’etapa».

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Confesso també que l’interès del llibre no rau només a satisfer la curiositat sobre una matèria on la meva ignorància és oceànica, sinó també en l’escriptura, l’estil i fins i tot el retrat moral del cronista: expectant, tenaç, valent amb si mateix i amb els altres, i sovint amb fulgurants retrats d’espais urbans, de deserts que no semblen deserts, de barriades abandonades o expectatives frustrades d’aventurer d’anar per casa.

 

Només propaganda

És útil aprendre que a Occident ens empassem sense remugar gestos de liberalitat que són només propaganda, com ara la grandíssima i mundial notícia que les dones poden conduir a l’Aràbia Saudita. El llibre posa el llistó més alt, perquè deplora l’habitual llei del mal menor que fem servir a Occident: «Toda barbarie se puede justificar en Oriente Medio según esta ecuación del mal menor. Mejor Gadafi que, mejor Mubarak que, mejor Al Asad que, mejor Sadam que. Es la misma línea argumental que comparten la derecha liberal y la izquierda comunista y las monarquías del Golfo y los think tanks y los gobiernos europeos y americanos y los expatriados que nunca han salido del Country Club y de los bares de Adliya [barri residencial de Bahrain].» Jo sempre he estat partidari en política del mal menor, almenys en democràcia i aquí, però em sembla que l’autor sap massa bé de què parla quan parla d’allà.

No sé si afegir que les condicions específiques d’alguns països europeus, com el nostre, fan aquesta mena de llibres més indispensables que enlloc, i potser ajuden a avergonyir-nos una mica de la complaença o si més no de la indiferència amb què arrosseguem les notícies esparses que arriben d’allà.

El llibre posa el llistó molt alt perquè deplora l’habitual llei del mal menor que fem servir a Occident.

Vull dir que Portugal, Grècia i Espanya han fet a la força una gestió diferent del seu passat immediat traumàtic, bèl·lic i criminal. Espanya, en particular, només va poder començar a gestionar de manera democràtica —com a «memòria democràtica», precisament, com diu ara la llei en marxa— els assassinats, brutalitats, violacions de drets humans i tota mena de barbàrie d’Estat anys després del final de la dictadura i, per tant, amb un desfasament de quatre dècades respecte a la resta de països europeus. De vegades, sembla que alguns experts en aquest oxímoron que enuncia memòria històrica, en particular de l’Amèrica Llatina, se’ls ha de recordar que la guerra la vam perdre i la represa d’un sistema democràtic no va passar el 1945, sinó quaranta anys més tard.

 

Emilio Sánchez Mediavilla Una dacha en el Golfo Barcelona: Anagrama, 2020. 202 pàgs.
Emilio Sánchez Mediavilla. Una dacha en el Golfo, Barcelona: Anagrama, 2020. 202 pàgs.

 

Aroma d’honestedat

Per això em sembla que ens ha de colpir encara una mica més aquest retrat íntim i torbador de l’actual funcionament d’una dictadura impune, a més de salvatgement discriminatòria, com la d’aquell país. Per descomptat que les circumstàncies concretes i els conflictes són d’una altra naturalesa —aquí no tenim un 85 % de població xiïta sotmesa a la tirania política, econòmica, social i religiosa d’una elit sunnita— però la propaganda, la repressió, el control de mitjans i la impunitat del terror d’Estat sí que s’assemblen al franquisme, com s’assemblen bàsicament totes les dictadures d’una mena o d’una altra.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Dit d’una altra manera: m’he sentit sovint, llegint, com si m’estiguessin explicant la persecució i estigmatització de rojos, antifranquistes i activistes dels anys 50, 60 i 70 a Espanya, per molt que no quadri res i en aparença siguin planetes de galàxies diferents. No és veritat, o no m’ho ha semblat, llegint aquesta història verídica, colpidora i poderosa d’un periodista amb lucidesa analítica, valentia moral i bon estil.

Carles Geli acaba de recordar, en el volum commemoratiu dels quaranta anys de la llibreria Laie, que el gènere de la crònica periodística en aquest país ha estat un consum i un descobriment recent, encoratjat per alguns editors en particular, i un dels quals ha estat, i segueix sent, Anagrama. Potser Sánchez Mediavilla no és Ricardo Kapucinski, però la seva aroma d’honestedat, de tensió moral i veracitat interrogativa, persistent i incansable sí que és a la veu, les maneres i el ritme narratiu d’Una dacha en el Golfo. De fet, el títol fins i tot podria ser del mateix Kapucinski, si no és un sacrilegi ni tan sols insinuar-ho.