De fans a influencers

El Dúo Dinámico, la meitat humana i creativa del qual acaba de morir en la persona de Manuel de la Calva, és molt més que l’estampa d’un record entranyable per a una generació. Va ser la primera formació pop de la música espanyola contemporània i els creadors del fenomen de les fans al nostre país, i el moviment generacional que això va suscitar, fa més de 60 anys, el que avui anomenem influencers.

Les primeres fans eren jovenetes de quinze anys, van irrompre a finals dels anys 50 i inicis dels 60 i van néixer gràcies a la invenció del tocadiscos portàtil i la difusió de la ràdio. Eren el que ja llavors es deien fans i de seguida van cobrar visibilitat a l’esmorteït paisatge de l’Espanya franquista. Una de les primeres revistes musicals que van aparèixer en aquella època es deia precisament Fans, va ser publicada per Editorial Bruguera i dirigida per Armand Matías Guiu, tot i que el fenomen encara no s’havia revelat com a mobilitzador de masses: el règim temia aquesta nova forma de sensibilitat juvenil i va arribar a prohibir algunes matinals de grups pop al Palau d’Esports amb Los Sírex i Los Mústang, per a, el juny de 1965, carregar amb elements de la Policia Armada a cavall i amb porres contra els adolescents que van assistir al concert dels Beatles a la Monumental.

La força mobilitzadora d’aquelles aficionades musicals era més discreta i penetrant a causa de tres qualitats notables: persistència, quotidianitat i proximitat. Aquest adolescents de quinze anys eren noies a les quals els seus pares havien regalat un tocadiscos portàtil i començaven a fer col·lecció de discos microsolc de 15 cm (els extended play de quatre cançons) atresorats acuradament en un àlbum de fundes transparents i cobertes d’escai.

Aquest àlbum era tot un signe d’identificació, de singularitat i de potencial d’influència, la capacitat de donar a conèixer i compartir la música preferida amb altres amigues o companyes de col·legi prestant-se els discos mútuament i, sobretot, organitzant festes a casa els diumenges a la tarda a les quals convidaven altres adolescents, noies i nois, per ballar. Una noia de quinze anys armada d’un tocadiscos de maleta i una col·lecció ben nodrida de discos de moda era el que avui anomenem un creador d’opinió i una propulsora de tendències.

El factor humà

Un dels problemes de les ciències de la comunicació que no han aconseguit explicar certs coms i perquès de la cultura popular contemporània és no percebre la importància del que és relacional i subtil en la circulació dels «mems» culturals i etnològics. En centrar-se en models basats en l’electrònica i la cibernètica, oblidaven que el fet decisiu no era el canal de la comunicació o l’estructura del missatge, sinó el factor humà vinculat a la relació, l’emoció o les condicions socials i grupals en què es dona la difusió.

A això cal sumar-hi que els entorns acadèmics, centrats en el món literari, han impedit des de fa dècades donar prou consideració al paper del disc, i els seus públics, associat a l’enorme poder difusor dels mitjans. Però en aquest cas, i de nou McLuhan tenia raó, el mitjà era el missatge: el mitjà eren les noies de quinze anys i el missatge estava a les seves mans i les empoderava amb una influència generacional l’abast de la qual encara no arribem a valorar.

Destaca en aquest cas com a alternativa el paper de l’etnòleg nord-americà Alan Lomax, que va recórrer els Estats Units i altres països armat amb un magnetòfon amb què anava recollint mostres de cançons populars fins a donar forma a una ingent col·lecció d’enregistraments i cançoners a la Biblioteca del Congrés, impulsat per la figura de la música folk Pete Seeger i convertit en un dels principals protagonistes del moviment folk.

El Dúo Dinámico va ser fundat tres anys abans que els Beatles i quatre abans que els Rolling Stones, i es referia cada vegada millor als canvis que s’anaven
produint en les noves generacions.

El paper de les dones com a transmissores de cultura ve de lluny. El materialisme positivista vuitcentista, com a ideologia burgesa, va fer un repartiment de rols: per als homes, lectures tècniques, històriques, geogràfiques, polítiques, tot allò que alimentés la seva funció dirigent, mentre que a les dones se’ls deixava la literatura de ficció i l’art, considerat mera decoració. La lectura de novel·les era un fet femení, i l’èxit comercial d’Alexandre Dumas va ser obra de les dones, igual que el de Harry Potter ho va ser dels nens.

La cultura de masses del segle XX es va edificar sobre aquesta divisió per sexes, i el boom dels artistes de Hollywood als 30 i 40 va ser també produït per les dones, igual que els nous balls rítmics com el swing: les noies van portar els nois a les sales de ball per gaudir amb el lindy hop igual que dècades més tard ho farien amb el rock-and-roll. El moviment de les fans i el seu paper com a influencers tenia una base social en què sustentar-se des de feia segle i mig. Però les adolescents dels 50 i 60 comptaven amb un mitjà tecnològic nou, el disc, i un àmbit sociològic favorable a la difusió social, la cultura pop i les seves relacions interpersonals.

Un ‘target’ generacional

La gent gran escoltava música a casa, radiodifusió a part, en discos de 30 cm i a 78 rpm que encara no eren de vinil –les conegudes com a «plaques»– en tocadiscos que no es deien així sinó gramoles: un moble estàtic i voluminós situat al saló amb què s’escoltava música clàssica o altres gèneres preferits pels adults de la família, quan la televisió encara no s’havia convertit en el tòtem familiar. Però els tocadiscos portàtils no reproduïen la música del pare: eren armes d’identificació generacional, personal i grupal. El toca discos de maleta era un centre de poder que se situava a l’habitació dels adolescents i només sortia al saló quan se celebrava la festa de diumenge.

Era aquest el «mitjà» i el «missatge», els discos petits col·leccionables? O bé el mitjà eren les persones de quinze anys, difusores, i el missatge els processos d’identificació dels adolescents? Ja que no es tractava només de discos: hi havia els còmics de la col·lecció Claro de Luna, que en cada edició proposava la dramatització d’una cançó, amb una orientació clarament femenina destinada a un target generacional, igual que la revista Sissi, les aventures de Mary Noticias o de Lilián, la azafata del aire, que contrastaven amb El Capitán Trueno, Hazañas Bélicas o El Príncipe Valiente. Les noies adolescents eren l’avantguarda i portaveu d’una nova sensibilitat que inundava tota la cultura pop i sorgia del si de les classes treballadores, igual que el Dúo Dinámico eren fills d’obrers, aprenents de pèrit industrial a l’ENMASA, fàbrica de motors d’aviació d’on va sorgir un important nucli de les noves Comissions Obreres Juvenils de llavors.

Les ‘influencers’ actuals fan a les xarxes el mateix que les seves antecessores de fa 60 anys van fer de manera individual, personalment i entre iguals, amb la música pop.

Als últims 50 i als anys 60 es desplega a la gairebé totalitat del món democràtic un canvi civilitzacional fruit del final de la Segona Guerra Mundial que serà el bressol dels nous moviments culturals i socials apareguts des de llavors, entre els quals la cançó i la música pop. Es tracta d’una revolució més gran que la comunista, un element que mostra el paper estratègic de la comunicació i el soft power a les societats contemporànies. Apareixen els joves com a grup social –Maria Aurèlia Capmany es pregunta a començaments dels 70 «La joventut és una nova classe?»– i apareix, sobretot, l’empoderament de les dones, cau l’estricta separació entre classes socials i sexes, i noves formes de relació intersexuals entre els joves s’estenen per tot arreu.

Les influencers de quinze anys dels 60 són no només portadores d’una moda musical, sinó també d’una nova proposta de la manera de relacionar-se entre nois i noies. «Quince años tiene mi amor» es titula una de les primeres cançons del Dúo Dinámico, en la línia d’«Amor de verano», «Lolita», «Mari Carmen», «Perdóname» o «Somos jóvenes». S’hi reflecteix l’amor generacional de l’època, sentimental i encara no sexual, contingut, que anava més enllà del que proposava una altra estrella juvenil del moment, Marisol, les cançons de la qual no celebraven l’amor de parella, sinó que expressaven la mera presència pública d’una nena ja crescudeta en un món d’artistes adults.

La disjuntiva de llavors entre adolescents era «tu ets de Marisol o del Duo Dinámico?» La resposta revelava un cert posicionament dels qui havien de respondre. Recordem que el Dúo Dinámico va ser fundat tres anys abans que els Beatles i quatre abans que els Rolling Stones, i es referien cada vegada millor als canvis que s’anaven produint en les noves generacions. I aquests canvis eren reflectits amb fidelitat per les influencers de quinze anys.

El corrent de tendències –no només musicals, sinó d’actitud– suscitades per les adolescents dels discos microsolc es va estendre més enllà del Dúo Dinámico, i va abastar Françoise Hardy, Adriano Celentano, Elvis Presley, Rita Pavone, Gianni Morandi, Sandie Shaw, Cliff Richard, The Shadows i tants altres ídols generacionals de l’època. En el cas de Catalunya, aquesta influència va estar als inicis mateixos de la Nova Cançó Catalana.

La troballa que va suposar l’aparició de Raimon va repercutir immediatament amb la presència del disc Al vent als àlbums personals de les noies de quinze anys, que representaven en aquest cas molt més que el públic dels recitals de cançó o el directament concernit per la cultura en català; el cantant de Xàtiva va començar a superar barreres no només quan va participar amb «Se’n va anar» al Festival del Mediterrani, sinó quan va ser acollit com a representant d’una sensibilitat pròpia als àlbums de discos petits de les adolescents, que el van donar a conèixer entre els seus iguals que eren fans del pop i el rock.

Un missatge vital

Quan va aparèixer Joan Manuel Serrat, primer amb «Una guitarra» i «Cançó de matinada» –el disc en català més venut el 1967 juntament amb «Cançó del noi dels cabells llargs», d’Els Tres Tambors, tots dos presents al hit parade d’El Corte Inglés–, es va poder veure que els discos portaven la Nova Cançó més enllà dels seus àmbits inicials, centrats en entorns culturals, a través dels discos que compraven les noies de quinze anys i la situava al centre de la consciència cultural de les adolescents de l’època.

El que ara veiem a Tik Tok o Telegram ja era allà, amb tots els seus elements, present al món de les adolescents dels 60 i els seus discos, les seves noves formes de relació i la notable capacitat de difusió i rèplica d’un missatge generacional, però, sobretot, vital. Les influencers actuals fan amb els mitjans digitals i a la xarxa el mateix que les seves antecessores de fa 60 anys van fer de manera individual, personalment i entre iguals, amb la música pop i una notable capacitat de relació i convenciment. Aquestes jovenetes van donar forma no només a una nova manera de difondre la nova música amb els seus recursos personals, sinó a una nova manera de relacions humanes sense la qual avui no seríem com som.