Els camins de la bona música, com els del Senyor, són inescrutables i tots porten a un mateix lloc sense etiquetes ni classificacions històriques. Quan un crític del món del rock que s’ha passejat 40 anys per escenaris i locals de tota mena, que ha viscut el naixement del punk i de les diverses seqüeles del postpunk descobreix que el que de debò té ganes d’escoltar és Brahms o Debussy, potser vol dir que s’ha fet gran, però aquesta epifania, com es diu ara, potser també indica que la música pop s’ha convertit en alguna cosa sense ànima, en un producte etiquetat, monòton, previsible i conservador mentre que perviu el caràcter revolucionari i innovador de la clàssica.

Això és el que li ha passat al periodista Paul Morley, una de les firmes importants de la bíblia del rock britànic New Musical Express durant una de les seves millors èpoques entre els anys 70 i 80, i col·laborador de la BBC entre molts altres mitjans. El crític, que acaba de publicar un llibre sobre la qüestió (A Sound Mind: How I Fell in Love with Classical Music. Bloomsbury), diu en un article a The Times que avui el pop és «música feta per màquines per ser escoltada en màquines». Si pot escoltar el pop de fa 40, 50 o 60 anys, els Velvet Underground, Bob Dylan o el free jazz, tota música del segle XX, per què —es pregunta el periodista— no escoltar música de segles anteriors, una música que, com el rock, també havia estat fruit «del radicalisme i la innovació, dels desitjos de progrés, composta per reflectir temps turbulents i encarar el futur amb valentia i optimisme».

L’anomenada clàssica s’ha convertit, ja ho havíem dit altres vegades, en un refugi per a l’esperit especialment en aquests temps en què vivim vorejant el desastre amb conseqüències que encara no acabem d’assimilar perquè el futur no és que ens espanti, és que ens paralitza. Per això no és estrany que Morley vegi el potencial revolucionari de la música de fa un, dos o tres segles i que la consideri la banda sonora del nostre temps per la seva capacitat de ser com un santuari, un espai mental ideal, un lloc privat per pensar enmig de la soledat i la desorientació.

El pop actual cau en la monotonia i el conservadorisme, mentre l’anomenada clàssica no ha perdut el caràcter innovador.

Aquest canvi d’interessos musicals té un facilitador de gran abast i són les plataformes mitjançant les quals es pot escoltar tot, a tota hora i des de qualsevol lloc, cosa que a més, i aquí està la gràcia que hi troba Morley, permet fer connexions entre els dos mons, el de la clàssica i el del pop, per acabar en un de sol, el de la música, ras i curt.

 

Un llamp que va fulminar el rock

Vist d’aquesta manera, el concepte de clàssica, la barrera entre aquesta i el pop, desapareix. I així trobem, per exemple, un dels més grans del rock, Jimi Hendrix, que va entrar al Walhalla dels herois musicals en morir, ara va fer 50 anys, quan només en tenia 27, efemèride que ha propiciat l’aparició de dos llibres sobre el músic, Vida y muerte de Jimi Hendrix, del periodista musical Mick Wall, (Alianza), i Stone free, de qui va ser director de la revista Guitar Player, Jas Obrecht (Libros Cúpula).

Hendrix va ser el millor guitarrista de la història del rock and roll per davant d’altres astres d’aquest instrument com Eric Clapton, Jimmy Page, Keith Richards, Jeff Beck o B.B. King. Va tenir una vida curta, però el seu llegat és immens malgrat consolidar-lo en molt poc temps durant la seva estada al Londres dels swinging sixties, on va arribar el setembre del 1966 per trobarhi l’èxit que als Estats Units se li resistia. Allà es considerava la seva música massa blanca per al rhythm & blues i massa negra per al rock. La seva presència a la capital britànica va ser com un llamp que va fulminar el rock del moment i va canviar-lo per sempre.

Amb la seva cabellera afro, el seu vestuari llampant però típic de la psicodèlia del moment, la seva presència escènica i els seus moviments provocadors i carregats d’energia donava una imatge molt salvatge en consonància amb la seva música i la manera de tocar la guitarra. Era esquerrà, però tocava una guitarra dretana. Podia tocar la seva Fender Stratocaster o la Gibson Flying V amb les dents o posar-se-la darrere l’esquena i seguir tocant com aquell qui res. Dominava la tècnica de l’instrument i controlava absolutament l’ús dels amplificadors i tota mena d’efectes. Era un espectacle, però un espectacle dels bons, perquè la seva música era profunda i treballada, capaç de treure sons inèdits de la guitarra, sons que després altres guitarristes incorporarien i que avui formen part de la tècnica de la guitarra. Hendrix podia fer versions de cançons populars ben conegudes, com ara Hey Joe, o compondre les seves, com Purple Haze, però sempre amb un sentit del ritme i un autèntic coneixement musical.

 

El Paganini de la guitarra

De jovenet li agradaven Elvis Presley i Little Richard, amb qui tocaria una temporada. Després va descobrir Bob Dylan, el blues elèctric de Muddy Waters i el soul de Curtis Mayfield. Tots ells van exercir una influència considerable en el guitarrista, però hi havia quelcom més. Eddie Kramer, que va ser un dels seus productors, explicava que una vegada va entrar a l’habitació que Hendrix ocupava en un hotel de Nova York i va veure que hi tenia un reproductor i un munt de cintes de música clàssica. Llavors Kramer va descobrir, perquè el guitarrista li ho havia dit, que molta de la seva inspiració la treia d’aquella música. De fet, en una recopilació de textos escrits pel mateix guitarrista, Starting at zero, cita Mozart, Handel, Bach i Mahler com compositors que el van influir. No volia que li adjudiquessin l’etiqueta de músic psicodèlic i no li desagradava que el qualifiquessin del Paganini de la guitarra.

Hendrix es veia com un aglutinador d’aquella i d’altres músiques juntament amb la seva. Va posar en marxa un projecte que va batejar amb el nom d’Electric Lady Studios en referència al seu tercer i darrer àlbum, fet amb el Jimi Hendrix Experience, Electric Ladyland. Era un estudi de gravació a Nova York en el qual volia enregistrar el que considerava un so pioner, «alguna cosa de més, per exemple, amb Handel i Bach i Muddy Waters i flamenco», va escriure. Amb la seva mort prematura va morir aquell somni de música de fusió que anys després ha trobat altres camins.

El guitarrista de rock més gran de la història bevia de Bob Dylan i de Muddy Waters, però també de Mozart, Bach i Mahler.

Casualitats de la vida, a Londres el seu nom està associat al de Handel. El 1968 el guitarrista va anar a viure a l’últim pis del número 23 de Brook Street, al barri de Mayfair, al costat de la Handel House, la casa on el creador de genialitats com El Messies, va viure durant 36 anys. Després de la seva mort el 1970, l’apartament es va convertir en les oficines de la fundació de la Handel House. Avui forma part del museu Handel & Hendrix in London. Una paret i dos-cents anys separaven aquests dos estrangers que havien arribat a Londres en moments de gran efervescència musical. Avui, paret i anys s’han fos.