L’arquitecte i historiador italià Alessandro Scarnato sovint diu que els barcelonins som uns «pedraferits». Que portem un urbanista dins nostre que ens empeny a celebrar i criticar públicament qualsevol proposta urbana que se’ns posi al davant. No sé si aquesta dèria per la ciutat construïda ve de molt lluny, però es pot afirmar que va ser durant els efervescents anys 80 que ens vam avesar a un ritme frenètic d’inauguracions de places –moltes, massa dures– que anaven configurant la forma i el fons d’una nova manera de viure la ciutat.
Recordo, els primers anys de carrera, viure amb entusiasme com cada projecte que s’obria al públic s’omplia dels veïns que feia lustres que reclamaven aquells espais. Cada nova plaça suscitava múltiples preguntes sobre quin era el destí de l’espai públic d’una societat que aprenia a ser lliure: què necessita la ciutat democràtica?, quins espais i monuments ens representen?, com els hem d’equipar i usar? També recordo com aquest aprenentatge mutu –tant de la ciutadania com dels polítics i tècnics que ho feien possible– detonava en descarnades crítiques en el carrer i en els mitjans de comunicació. Moltes de les innovacions es posaven en dubte: la forma, la materialitat, el mobiliari urbà, els monuments, l’arbrat, les jerarquies d’ús… però sovint, el que es criticava més era els polítics i tècnics responsables titllant-los de despòtics amb mal gust, indocumentats o, fins i tot, de borratxos.
Durant aquells primers anys de la democràcia hi havia moltes urgències per atendre i la majoria dels projectes que es van fer no eren fruit d’un model teòric que s’aplica sistèmicament, sinó que, més aviat, eren el resultat d’una urgència imperiosa d’actuar en els llocs on era més necessari i més eficaç fer–ho. No s’imposava una gran teoria, però s’actuava amb rapidesa i amb lideratge 100 % públic sobre la base d’un realisme i un possibilisme radicals.
Va ser amb el temps, i sobretot amb l’impuls de la candidatura olímpica, que aquestes primeres actuacions es van escalar per consolidar el que es va anomenar «Model Barcelona». Avui ja ningú no en parla, però aquell model suposadament virtuós, es va construir sobre punyents crítiques i sobre proves i errors que van anar reblant un coneixement profund sobre l’espai públic i un ric catàleg de bones pràctiques.
Han passat quaranta anys des de llavors. Després, per dir-ho ràpid, van arribar les obres olímpiques i l’èxit internacional de la ciutat. El model públic d’urbanisme social i radical va anar evolucionant cap a un altre de ben diferent, amb lideratge compartit amb els agents privats, convertint la ciutat de Barcelona en un dels llocs més desitjats per als grans fons d’inversió i empreses transnacionals dedicades al turisme i al negoci immobiliari. La ciutat global es va enlairar, però malauradament, la ciutat local es va quedar enrere, amb lluents espais públics però amb greus problemes derivats d’una llarga crisi econòmica i un galopant drama habitacional i ambiental.
PUBLICITAT
El creixent malestar ciutadà va quedar ben reflectit durant el 15–M del 2011 i en els subseqüents canvis polítics que van capgirar totes les esferes administratives. Barcelona no va ser cap excepció, i amb el temps, s’ha convertit en l’exemple més visible d’un canvi de rumb radical. Vagis on vagis arreu del món, el que està passant a la nostra ciutat suscita encesos debats de com localment es pot afrontar un moment de tanta urgència i incertesa global. Barcelona ha situat al centre de les polítiques públiques temes que semblaven oblidats, com la salut, l’habitatge, la justícia socioespacial, la proximitat, l’ecologia, la desigualtat… posant més recursos –com ja es va fer als anys 80– en els llocs on viuen els col·lectius més vulnerables.
No!
Durant els primers anys de govern dels Comuns, es va tractar de reorientar múltiples inèrcies equívoques que havien de ser quantificades, diagnosticades i, sovint, frenades i regulades. Alguns han titllat aquest període com el del «no a tot»: no al turisme massificat, no als cotxes, no als fons voltors, no als allotjaments turístics il·legals, no als creuers, no a l’ampliació de l’aeroport, no a l’Hermitage, no a Airbnb, no al monopoli d’Agbar… en definitiva, no a les catifes vermelles per al gran capital, que utilitza la ciutat per fer un negoci desproporcionat, sense tenir en compte les greus conseqüències en una ciutadania cada cop més precaritzada.
Dir que no és molt antipàtic i malauradament està mot desprestigiat, encara que es digui cridant com ho feia en Raimon als seixanta. Però dir que sí a tot és irresponsable i inacceptable. Fa massa anys que estem instal·lats en un «sí» suposadament optimista, usant-lo com a coartada per créixer infinitament, en un exercici postmodern de contorsió argumental que tot ho valida, o de cinisme intel·lectual que tot ho observa des de la distància i ho aprofita amb superioritat flegmàtica. La idea del progrés del capitalisme voraç se sustenta només si creix l’economia, reflectida en índexs abstractes que marquen el pas de les polítiques públiques.
Per a una gran majoria, dir que «sí» és fer créixer el PIB i millorar, i dir «no», és decréixer i quedar-se enrere, en un món on, malauradament, el que més compta són els beneficis a curt termini.
El model s’ha fet fent-lo, en un procés ple de controvèrsies i d’aprenentatges, que avui ja es poden constatar i trepitjar.
Però no es construeix cap model només aturant-ne un altre d’obsolet. Cada «no» ha comportat un profund treball tècnic d’alternatives en planejament i en projectes pilots arriscats i innovadors que han servit per aprendre i fer visibles les noves prioritats. El model s’ha fet fent-lo, en un procés ple de controvèrsies i d’aprenentatges que avui ja es poden constatar –i trepitjar– en moltes de les intencions inicials.
Un repàs ràpid d’alguns plans que s’han aprovat demostra l’activitat frenètica d’aquest ajuntament en temes urbans: el PEUAT, que posa ordre al descontrol dels allotjaments turístics; la Modificació del Pla General Metropolità (MPGM del 30 %), que obliga a incorporar habitatge públic en les construccions i rehabilitacions en sòl urbà consolidat; l’ambiciós i diversificat Pla de l’Habitatge, que ha construït i adquirit més habitatge assequible que mai en la història recent de la ciutat; el Pla de Barris, amb projectes d’acció multidimensional als 16 barris més vulnerables; el Vila Veïna, engegant noves estratègies d’atenció sociosanitària per a una ciutadania –i una ciutat– cada cop més envellida; el Pla Litoral, que proposa la reconquesta del front de mar omplint-lo de maritimitat i de vida quotidiana; l’Agenda Besòs, que rescabala de deutes pendents amb el riu recuperat i amb els barris més vulnerables del país; o la declaració de l’Emergència Climàtica, amb plans i accions urgents de mitigació, amb canvis estructurals de model energètic, de mobilitat, econòmic i amb propostes d’adaptació i resiliència, com ho són, per exemple, refugis climàtics distribuïts pel territori o el procés de reverdir la ciutat amb el compromís d’augmentar 1 m2 de verd per habitant.
Però el pla que probablement més soroll ha provocat i que millor fa visible el canvi de model, és el de Superilla Barcelona. Un projecte que articula la complexitat urbana per a aconseguir barris més habitables i diversos, i que, sense enderrocar cap edifici, és capaç de reciclar i actualitzar trames existents, com ja es va fer al barri del Born i a Gràcia, i com ara es proposa, per fi, fer–ho a l’Eixample Cerdà.
La revolució de la proximitat
L’Eixample de Barcelona és el territori on es concentren dues injustícies socioespacials flagrants: l’alarmant manca de verd (2 m2 de verd per habitant) i l’excés de cotxes (6.000 cotxes per km2) que a més a més d’ocupar massa espai, contaminen letalment l’aire que respirem. A hores d’ara, ningú no discuteix que aquests són dos dels grans reptes a solucionar a Barcelona i també a la majoria de ciutats del món. Més verd i menys cotxes ha de permetre fer els barris saludables, afavorint la vida quotidiana.
PUBLICITAT
Són molts els exemples internacionals que aposten fortament per aquest canvi de paradigma, que, amb noms diversos, persegueixen el mateix objectiu. La «Ciutat de quinze minuts» de París, els «Barris de vint minuts» de Melbourne, els «Barris complets» de Portland, els «Barris vitals» de Bogotà, i els «Cercles de vida local» de diverses ciutats xineses… Tal com ho descriu el científic Carlos Moreno, es tracta d’una «revolució de la proximitat», on les ciutats afronten urgents reptes ecològics, econòmics i socials, replantejant la manera com ens desplacem. Apostant per la reconquesta de l’espai públic aconseguint més verd i més vida quotidiana, equilibrant el despropòsit d’un espai públic sovint segrestat pel vehicle privat i per ofertes comercials que desertifiquen la vida diària del veïnat.
Un model progressiu
Tothom està bastant d’acord en la necessitat que les ciutats siguin més habitables, i en aquests moments, poca gent discuteix les preocupants dades socioambientals que obliguen a actuar. A Barcelona, per sort, no tenim un problema de negacionisme radical, però no tothom coincideix ni en el grau d’urgència ni en com portar a terme aquests canvis.
El Pla Superilla Barcelona proposa actuar ràpidament, però al mateix temps, fer-ho d’una manera progressiva i participada. No s’ha imposat una solució definitiva, més aviat s’ha definit un procés amb multitud d’accions concretes que han anat modulant una sòlida base científica inicial. El projecte té el seu origen en l’estratègia sistèmica que Salvador Rueda i l’Agència d’Ecologia Urbana van deixar definida i testada al barri de Gràcia i al Born. Però pas a pas, i a base de molta participació, monitorització dels resultats i ajustaments de projecte, aquesta idea inicial, s’ha anat adaptant a cada realitat.
Les superilles del Poblenou i Sant Antoni, han estat les dues proves pilot més valentes, i les que han fet evolucionar més el model. Però no han estat les úniques accions tàctiques: el pla Protegim les escoles, la ciutat jugable, les new jerseys a les terrasses dels bars, els nous carrils bici, l’Obrim carrers els caps de setmana, i tot l’urbanisme tàctic que s’ha executat durant la pandèmia, han estat projectes d’acció lleugera, ràpida i econòmica, però que al mateix temps, s’han convertit en immillorables camps de prova per fer créixer el model. Tot projecte tàctic forma part d’una estratègia més àmplia, que permet accelerar el temps i gestionar el «mentrestant» com a part intrínseca d’un procés evolutiu.
Avui Barcelona torna a ser un magnífic laboratori urbà, però aquest cop, apostant per la regeneració urbana. «Canviant poc per canviar-ho tot», just al contrari del que evoca la màxima gatopardesca de l’immobilisme. El hardware de la ciutat és la pedra construïda, i aquest no s’ha ni d’enderrocar ni canviar gaire, però el que sí que cal fer urgentment és replantejar el software, és a dir, la manera com utilitzem la ciutat, establint noves jerarquies que han de permetre’ns revitalitzar-la profundament.
El llibre guia del model de la Barcelona dels 80 va ser Reconstrucció de Barcelona, on es proposava una transformació que s’articulava al voltant de la redefinició de l’urbs, és a dir, de la part física de la ciutat. Avui, en canvi, s’estableix un model complementari basat en la Regeneració, atorgant tot el protagonisme a la civitas, és a dir, a la gent, situant-la al centre de les polítiques públiques per repensar els continguts, les jerarquies d’ús i les justícies socials, espacials i ambientals.
Si l’urbanisme fos el teatre, diríem que en aquell temps es va (re)construir un bon escenari, innovant i arriscant en múltiples propostes formals, i avui, en canvi, toca representar la millor obra possible, reescrivint el guió –i a vegades també el decorat– i fent del magnífic escenari que tenim, el millor lloc on viure.
