L’arquitecte i historiador italià Alessandro Scarnato sovint diu que els barcelonins som uns «pedraferits». Que portem un urbanista dins nostre que ens empeny a celebrar i criticar públicament qualsevol proposta urbana que se’ns posi al davant. No sé si aquesta dèria per la ciutat construïda ve de molt lluny, però es pot afirmar que va ser durant els efervescents anys 80 que ens vam avesar a un ritme frenètic d’inauguracions de places –moltes, massa dures– que anaven configurant la forma i el fons d’una nova manera de viure la ciutat.
Recordo, els primers anys de carrera, viure amb entusiasme com cada projecte que s’obria al públic s’omplia dels veïns que feia lustres que reclamaven aquells espais. Cada nova plaça suscitava múltiples preguntes sobre quin era el destí de l’espai públic d’una societat que aprenia a ser lliure: què necessita la ciutat democràtica?, quins espais i monuments ens representen?, com els hem d’equipar i usar? També recordo com aquest aprenentatge mutu –tant de la ciutadania com dels polítics i tècnics que ho feien possible– detonava en descarnades crítiques en el carrer i en els mitjans de comunicació. Moltes de les innovacions es posaven en dubte: la forma, la materialitat, el mobiliari urbà, els monuments, l’arbrat, les jerarquies d’ús... però sovint, el que es criticava més era els polítics i tècnics responsables titllant-los de despòtics amb mal gust, indocumentats o, fins i tot, de borratxos.
Durant aquells primers anys de la democràcia hi havia moltes urgències per atendre i la majoria dels projectes que es van fer no eren fruit d’un model teòric que s’aplica sistèmicament, sinó que, més aviat, eren el resultat d’una urgència imperiosa d’actuar en els llocs on era més necessari i més eficaç fer-ho. No s’imposava una gran teoria, però s’actuava amb rapidesa i amb lideratge 100 % públic sobre la base d’un realisme i un possibilisme radicals.
Va ser amb el temps, i sobretot amb l’impuls de la candidatura olímpica, que aquestes primeres actuacions es van escalar per consolidar el que es va anomenar «Model Barcelona». Avui ja ningú no en parla, però aquell model suposadament virtuós, es va construir sobre punyents crítiques i sobre proves i errors que van anar reblant un coneixement profund sobre l’espai públic i un ric catàleg de bones pràctiques.
