L’última setmana de juliol del 1921 va arribar a Espanya la notícia de l’ensulsiada de l’ocupació militar espanyola de la regió oriental del Protectorat nucleada a l’entorn de Melilla. En els mesos següents van arribar centenars de fotografies terribles dels cadàvers de soldats espanyols entre Annual i Melilla (entre dotze i divuit mil, segons diferents investigadors).
Es tracta d’una història que va començar el 1906, quan va tenir lloc la Conferència d’Algesires, on tretze països (entre els quals el Marroc) van autoritzar el repartiment del Marroc entre França i Espanya, que es va justificar en considerar que la dinastia alauita i el Makhzen eren incapaços de modernitzar el Marroc. Se n’encarregarien francesos i espanyols tant en l’àmbit econòmic, com en el polític, social i cultural.
El sultà Mulay Yúsuf va haver d’acceptar, el març del 1912, l’establiment del Protectorat francès. Mesos després, els gals van cedir a Espanya una «zona d’influència» (l’anomenat Protectorat espanyol del Marroc). França es va quedar la part del lleó tant en territori com en població i en recursos aprofitables. Els espanyols es van haver d’acontentar amb una franja costanera de 20.000 quilòmetres quadrats al nord (el Rif i Yebala) i una altra al sud (cap Juby/Tarfaya), poc més de 30.000 quilòmetres quadrats, limítrofs amb el Sàhara «espanyol».
La cessió, o el sotsarrendament, dels territoris esmentats a Espanya no va ser un gest desinteressat: l’objectiu era evitar l’hostilitat espanyola contra el domini francès (que sempre va existir, atès el repartiment desigual del Marroc), i impedir que les costes espanyoles es poguessin convertir en un refugi i/o santuari per a marroquins i algerians enfrontats al colonialisme gal i en una plataforma per al proveïment d’armes als anticolonialistes.
La conquesta del territori per part de francesos i espanyols havia començat abans del 1912. A mitjan 1921 França havia fet efectiu el seu control sobre gairebé tot el territori que li «havia tocat». Només se li resistien alguns nuclis armats aïllats geogràficament.
Mentrestant, Espanya era lluny de controlar el seu «Protectorat».
Enormes dificultats
Les plataformes que haurien hagut de facilitar la penetració i l’ocupació del Marroc, Ceuta i Melilla, no van ser gaire útils, si més no fins a aquella data. En la zona occidental, Larraix es va convertir en la punta de llança de la penetració al Marroc, però només dominava el territori a l’entorn de les ciutats de Tetuan, Larraix, Alcazarquivir i Xauen, on, a més, havia de fer front a la política canviant mantinguda pel líder yebala, Muley Ahmed al-Raisuli.
PUBLICITAT
Molt menor era el domini espanyol a la zona oriental, ateses les grans dificultats per avançar des de Melilla. Els penyals d’Alhucemas i de Vélez de la Gomera no van ser gaire útils, tot i que el primer, per la seva proximitat, facilitava els contactes amb els Beni Urriaguel, la tribu d’Abd al-Karim al-Khattabi. En resum, la major part de la zona d’influència espanyola escapava al seu control l’estiu del 1921.
En aquells dies, el desig del Govern i de l’Exèrcit era ocupar la badia d’Alhucemas, territori dels Beni Urriaguel, tribu que liderava els enfrontaments armats amb els espanyols. Tanmateix, hi havia grans diferències entre el Govern i l’Exèrcit, autèntic protagonista de la política al Marroc gràcies a l’ajuda directa que li dispensava el monarca Alfons XIII.
Les discussions sobre el ritme i la modalitat d’ocupació també es produïen en el si de la institució armada. Ho exemplifica la tibantor de les relacions del general Berenguer, alt comissari i cap militar del Marroc, i el general Fernández Silvestre, comandant general de la Comandància de Melilla. Aquesta tibantor va contribuir a dificultar l’ocupació del territori i, alhora, va facilitar el sorgiment de nous nuclis de resistència armada.
La situació política a Espanya no era la més favorable per al desplegament colonialista al Marroc. El règim escassament democràtic i clientelista de la Restauració feia els últims espeternecs. Però, així i tot, hi havia sectors importants de la societat favorables a l’aventura colonial, si més no en la mesura en què no fos excessivament cruenta. Els suports més importants, a més de l’Exèrcit, es trobaven en els mitjans econòmics i en la classe política, i entre els milers d’emigrants espanyols que havien arribat sovint il·legalment al Marroc a la recerca d’un nou El Dorado.
Però l’oposició a l’aventura marroquina, incentivada pel record de la guerra de Melilla del 1893, de la Setmana Tràgica del 1909 i de la guerra del Kert del 1911-1912, no feia més que créixer. Segurament en aquells moments una majoria de la societat espanyola, especialment les classes populars, era contrària a l’aventura colonial. No faltaven els qui argumentaven que la colonització del territori espanyol, que patia les mateixes mancances que el marroquí en infraestructures, equipaments educatius i metges, a més dels problemes econòmics traduïts en un atur creixent a les ciutats, seria més profitosa que la colonització del Marroc.
Les organitzacions polítiques d’oposició al règim (republicans, socialistes, anarquistes i nacionalistes catalans, bascos i gallecs) van ser en realitat antimilitaristes, tot i que en grau variable. Els primers no van combatre tant el colonialisme com el fet que beneficiava només una part de la població: les elits polítiques i econòmiques i militars.
Civilitzar els marroquins
Per part seva, els nacionalistes denunciaven que el conflicte era un assumpte aliè, que només competia als espanyols. Per al catalanisme era òbvia la legitimitat de civilitzar els marroquins, però qüestionaven que ho poguessin fer els espanyols. En la mateixa línia, se situaven els nacionalistes bascos, que havien heretat un dels seus lemes del seu líder històric Sabino Arana: «els espanyols són els nostres moros». Hi va haver escassa empatia envers els marroquins, tret d’excepcions aïllades. Van ser molt pocs els qui, sense matisos, van actuar com a anticolonialistes convençuts.
Les tropes enviades al Marroc a matar i a morir van estar compostes fonamentalment per treballadors, especialment pagesos joves escassament ensinistrats per al combat, pèssimament proveïts i deficientment armats. No deixa de sorprendre que les terribles caricatures sobre els marroquins que mostraven la premsa i les postals tractaven gairebé amb el mateix menyspreu els pagesos marroquins i espanyols.
Les tropes enviades al Marroc a matar i morir van estar compostes per treballadors, especialment pagesos joves.
Tot i que el servei militar era obligatori (amb excepcions), bona part dels joves de les classes mitjanes i benestants l’eludien mitjançant el pagament d’una quota que els eximia totalment de la prestació o els garantia que no serien enviats al front de combat. Els nuclis i les unitats de militars professionals eren escassos (els Regulars, unitat creada el 1911 i composta per marroquins) o es trobaven en ple ensinistrament (la Legió, que es va posar en marxa el 1920).
PUBLICITAT
Però mentre l’avanç de les tropes espanyoles no es va traduir en derrotes importants, es va aconseguir apaivagar les crítiques envers la política marroquina en l’opinió pública i publicada. Va ser el que va passar a Catalunya el 1909, quan de la revolucionària i antimilitarista Setmana Tràgica es va passar a l’entusiasme per la presa del Gurugú. No és estrany, doncs, que la guerra del Kert (1911-1914) i l’avanç fins a Annual, passant pel Mont Arruit, es fes sense crítiques excessives.
Cadàvers dessecats pel sol
Les crítiques van créixer quan van arribar les notícies de la derrota al Rif, a finals de juliol del 1921. Sobretot quan es van veure les fotografies dels cadàvers dessecats pel sol i escampats entre Annual i Melilla, en una fugida agònica i impossible. Bona part dels soldats havien estat mutilats o assassinats amb les mans lligades a l’esquena.
L’impacte va ser enorme, ja que les va poder veure la majoria de la població gràcies a la premsa que va incloure en les seves pàgines centenars de fotografies d’aquest espectacle tan macabre (Mundo Nuevo, Blanco y Negro, La Hormiga de Oro i moltes altres revistes). També per les innumerables tirades de postals fotogràfiques (especialment les de Melilla de Boix Hermanos) i per les fotografies dels militars que recollien escenes similars. La visita al cementiri de Melilla ajuda a entendre la magnitud de la tragèdia.
Com a conseqüència, l’oposició a la guerra i les crítiques a la Monarquia, als seus Governs i a l’Exèrcit van augmentar i es van fer més contundents i persistents. La responsabilitat del monarca i de l’Exèrcit era tan evident que, per evitar retre comptes del que havia passat, es va produir el cop d’Estat de Primo de Rivera. Va ser un intent en va de salvar la Monarquia, que només va poder ajornar la seva caiguda, i la del règim de la Restauració, uns deu anys.
Però el desastre també va incentivar el desig de venjança cap als marroquins, i, en conseqüència, el suport a l’aventura colonial.
Solidaritat amb els soldats
Aquest suport es va manifestar mitjançant la solidaritat amb els soldats (enviaments de donatius, automòbils, avions, recollida de diners per a les víctimes del conflicte i les seves famílies desateses) i no tant amb l’Exèrcit com a institució o amb els caps i els oficials; tot i que bona part del que s’havia enviat va beneficiar més aquests últims que els soldats. Poquíssimes veus van sol·licitar l’abandó del Marroc. El 1927, vençudes les forces que liderava Abd al-Karim al-Khattabi, el terrible ressò d’Annual es va anar apagant a poc a poc.
Però va renéixer amb motiu de la participació dels Regulars en la repressió de la Revolució d’Astúries (1934) i per la seva intervenció en la Guerra Civil en el bàndol franquista. El règim de Franco va dificultar la circulació de les ofensives caricatures ja comentades, alhora que procurava impedir els matrimonis mixtos entre espanyoles i marroquins. Així que el manteniment de la imatge del Moro Feixista (títol d’una auca editada pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya) va ser més a compte dels que van perdre la Guerra Civil: socialistes, anarquistes, comunistes i nacionalistes catalans, bascos i gallecs.
Naturalment, els marroquins també van morir a la guerra, i en molts casos també van ser assassinats: aduars (conjunt de tendes que formen barris o petites poblacions) arrasats, bombardejos de mercats i utilització de gasos químics. No ens ha interessat gaire establir el nombre de víctimes. En totes les guerres, el bàndol colonialista va combinar el còmput detallat de les víctimes pròpies amb la despreocupació per conèixer el nombre de les alienes. Tant de bo que esdeveniments com els d’Annual no es tornin a repetir.
Jugar amb la desesperació
Per a Marx la història té lloc dues vegades: la primera com una gran tragèdia i la segona com una farsa miserable. Des d’aleshores es van produir alguns enfrontaments (directes o indirectes) entre Espanya i el Marroc: guerra d’Ifni-Sàhara (1957-1958) i descolonització del Sàhara (1975). Van ser tragèdies en la mesura que hi va haver víctimes mortals, si bé no van tenir la importància d’Annual.
Per contra, la reconquesta de l’illa de Perejil (2002) va ser una autèntica farsa. Podríem qualificar de la mateixa manera l’episodi recent d’encoratjar adolescents, dones i nens a llançar-se contra la frontera de Ceuta. Però s’ha jugat amb les seves il·lusions i la seva desesperació, a més de provocar víctimes mortals.
