L’última setmana de juliol del 1921 va arribar a Espanya la notícia de l’ensulsiada de l’ocupació militar espanyola de la regió oriental del Protectorat nucleada a l’entorn de Melilla. En els mesos següents van arribar centenars de fotografies terribles dels cadàvers de soldats espanyols entre Annual i Melilla (entre dotze i divuit mil, segons diferents investigadors).

Es tracta d’una història que va començar el 1906, quan va tenir lloc la Conferència d’Algesires, on tretze països (entre els quals el Marroc) van autoritzar el repartiment del Marroc entre França i Espanya, que es va justificar en considerar que la dinastia alauita i el Makhzen eren incapaços de modernitzar el Marroc. Se n’encarregarien francesos i espanyols tant en l’àmbit econòmic, com en el polític, social i cultural.

El sultà Mulay Yúsuf va haver d’acceptar, el març del 1912, l’establiment del Protectorat francès. Mesos després, els gals van cedir a Espanya una «zona d’influència» (l’anomenat Protectorat espanyol del Marroc). França es va quedar la part del lleó tant en territori com en població i en recursos aprofitables. Els espanyols es van haver d’acontentar amb una franja costanera de 20.000 quilòmetres quadrats al nord (el Rif i Yebala) i una altra al sud (cap Juby/Tarfaya), poc més de 30.000 quilòmetres quadrats, limítrofs amb el Sàhara «espanyol».

La cessió, o el sotsarrendament, dels territoris esmentats a Espanya no va ser un gest desinteressat: l’objectiu era evitar l’hostilitat espanyola contra el domini francès (que sempre va existir, atès el repartiment desigual del Marroc), i impedir que les costes espanyoles es poguessin convertir en un refugi i/o santuari per a marroquins i algerians enfrontats al colonialisme gal i en una plataforma per al proveïment d’armes als anticolonialistes.

La conquesta del territori per part de francesos i espanyols havia començat abans del 1912. A mitjan 1921 França havia fet efectiu el seu control sobre gairebé tot el territori que li «havia tocat». Només se li resistien alguns nuclis armats aïllats geogràficament.

Mentrestant, Espanya era lluny de controlar el seu «Protectorat».

 

Enormes dificultats

Les plataformes que haurien hagut de facilitar la penetració i l’ocupació del Marroc, Ceuta i Melilla, no van ser gaire útils, si més no fins a aquella data. En la zona occidental, Larraix es va convertir en la punta de llança de la penetració al Marroc, però només dominava el territori a l’entorn de les ciutats de Tetuan, Larraix, Alcazarquivir i Xauen, on, a més, havia de fer front a la política canviant mantinguda pel líder yebala, Muley Ahmed al-Raisuli.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Molt menor era el domini espanyol a la zona oriental, ateses les grans dificultats per avançar des de Melilla. Els penyals d’Alhucemas i de Vélez de la Gomera no van ser gaire útils, tot i que el primer, per la seva proximitat, facilitava els contactes amb els Beni Urriaguel, la tribu d’Abd al-Karim al-Khattabi. En resum, la major part de la zona d’influència espanyola escapava al seu control l’estiu del 1921.

En aquells dies, el desig del Govern i de l’Exèrcit era ocupar la badia d’Alhucemas, territori dels Beni Urriaguel, tribu que liderava els enfrontaments armats amb els espanyols. Tanmateix, hi havia grans diferències entre el Govern i l’Exèrcit, autèntic protagonista de la política al Marroc gràcies a l’ajuda directa que li dispensava el monarca Alfons XIII.

Les discussions sobre el ritme i la modalitat d’ocupació també es produïen en el si de la institució armada. Ho exemplifica la tibantor de les relacions del general Berenguer, alt comissari i cap militar del Marroc, i el general Fernández Silvestre, comandant general de la Comandància de Melilla. Aquesta tibantor va contribuir a dificultar l’ocupació del territori i, alhora, va facilitar el sorgiment de nous nuclis de resistència armada.

La situació política a Espanya no era la més favorable per al desplegament colonialista al Marroc. El r