Tal com vam anunciar en l’editorial del mes de febrer comencem a publicar una sèrie de dossiers dedicats a alguns dels temes que considerem prioritaris de l’agenda catalana en la perspectiva de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2025. En aquest número presentem un recull d’articles que, des de posicions diverses, tracten alguns dels principals aspectes de la política educativa. No pretenem abastar tota la seva complexitat, sinó fer unes aportacions que ajudin a enriquir la deliberació col·lectiva.

Els resultats de les proves PISA 2022 de l’OCDE que avaluen les competències lectores i matemàtiques dels alumnes de 15 anys han provocat reaccions alarmistes sobre el nivell educatiu assolit a Catalunya en finalitzar l’ensenyament obligatori. Tothom s’ha vist amb cor de dir-hi la seva sobre la base, en massa ocasions, de les experiències personals, els prejudicis i els llocs comuns. Les respostes vacil·lants i improvisades de les autoritats educatives no contribueixen tampoc a enfocar adequadament l’abast del problema. Podríem dir que l’alarmisme i la improvisació formen part del problema. Una bona política educativa és una cursa de fons que requereix un acord bàsic sobre els objectius i les competències a assolir, d’una banda, i sobre com s’organitza, es finança i s’avalua el sistema educatiu, de l’altra.

Francesc Colomé analitza el desplegament de la Llei d’Educació de Catalunya durant els quinze anys transcorreguts des de la seva aprovació. S’ha de subratllar la singularitat d’aquesta norma en el context polític espanyol, caracteritzat pel ball normatiu en funció de l’alternança política, en ser l’única llei educativa aprovada amb un ampli acord polític entre la majoria governant i el principal partit de l’oposició. El propòsit de la llei era proporcionar eines de gestió als centres educatius i no tant determinar què i com s’havia d’ensenyar. Tot i admetre que la seva aplicació s’ha vist condicionada per les successives crisis de tota mena del període, el balanç no és positiu. Entre altres mancances, no s’ha avançat en el pacte de corresponsabilitat entre la xarxa pública i la concertada per a constituir un Servei d’Educació de Catalunya; no s’ha desplegat l’Agència d’Avaluació i Prospectiva; ni s’ha iniciat la reforma de la professió docent per millorar la formació, la selecció i la carrera professional.

Un dels objectius inherents al dret constitucional a l’educació és assolir l’equitat educativa que superi la desigualtat d’oportunitats per origen social. Xavier Martínez-Celorrio fa un repàs a com ha evolucionat l’esforç públic per a la igualació d’oportunitats i constata el gran salt en equitat educativa produït entre 1985 i 2008. Però a partir d’aquest moment i especialment amb les fortes retallades entre 2011 i 2014 es produeix a Catalunya una regressió redistributiva, amb una minva del 19 % de la despesa per alumne a la xarxa pública i un augment del 18,2 % de la despesa pública en concerts educatius. La supressió de la sisena hora a la pública, l’abandonament dels programes d’acollida dels alumnes immigrants i la introducció de la jornada matinal compactada en són els efectes més notoris.

Més enllà del marc normatiu i dels recursos disponibles, el debat sobre el nivell educatiu ha suscitat també una forta controvèrsia sobre l’opció pedagògica dominant basada en les competències i no tant en els coneixements. Andreu Navarra exposa una crítica contundent a la ideologia subjacent en aquest plantejament que considera propi del solucionisme tecnològic i que tendeix a la uniformització i estandardització del sistema educatiu, quan un bon sistema ha de ser variat com ho són els alumnes, els professors i els mètodes. No es pot ocultar que aquesta impugnació metodològica comporta un judici poc benèvol sobre la tradició catalana de renovació pedagògica. Un judici sovint massa sumari que no fa justícia amb el treball pioner dels moviments de renovació, que reinvindica Assumpta Baig en el seu article, tot defensant la necessària compatibilitat entre els objectius de l’educació com a dret humà i els de la instrucció en els coneixements que ha de dotar els infants i joves d’eines per viure i treballar en una societat competitiva i global.

Precisament, la distinció entre educació i instrucció és pertinent per recordar que l’educació és una responsabilitat compartida, bàsicament entre les famílies i les escoles, sense oblidar els entorns socials i mediàtics. Lola Abelló recorda que a l’escola s’hi va a aprendre, però que l’aprenentatge va més enllà de l’escola i que no es pot carregar en les famílies el reforç pedagògic. De manera que cal impulsar projectes educatius i culturals més enllà de l’àmbit escolar per compensar els dèficits culturals d’origen. En aquest sentit, hi ha experiències molt gratificants de voluntariat cívic per ajudar els alumnes amb dificultats d’aprenentatge. Una d’aquestes experiències és la que ens presenta Marta López, concretament el programa Lecxit (lectura per a l’èxit educatiu) pensat per millorar la comprensió lectora dels estudiants dels darrers cursos de primària amb menys oportunitats. Es tracta senzillament d’una trobada setmanal durant tot un curs entre una persona voluntària i un infant per llegir plegats durant una hora. Un exemple motivador de compromís cívic amb l’educació, que recorda l’esperit d’aquella fecunda intuïció de la ciutat educadora que va impulsar Marta Mata.