Esdeveniments polítics pintorescos com la moció de censura de Vox de la mà d’un veterà antifranquista oculten qüestions determinants que afecten la gran majoria de la ciutadania. És el cas de la reforma del sistema de pensions que, pocs dies abans de l’esmentada moció, va ser acordada entre el Govern espanyol i els sindicats. Com apuntava Javier Pérez Royo: «El veritable debat polític d’altura serà el que probablement tindrà lloc la primera quinzena d’abril sobre la convalidació de la reforma aprovada pel Consell de Ministres» (elDiario.es 17-3-23).

Un acord que contrasta vivament amb el greu conflicte social i polític suscitat a França per la reforma presentada pel Govern de la República que, més enllà de la seva necessitat i oportunitat, evidencia un més que preocupant dèficit de legitimitat de les institucions de la V República i del paper central de la Presidència. En paraules del filòsof Michaël Foessel «aquesta crisi fa esclatar el “cercle de la raó” i signa l’agonia de la V República les institucions de la qual maltracten la democràcia» (L’Obs, 18-3-23). I, al mateix temps, és una mostra de la peculiar psicologia col·lectiva de la població d’un dels països més rics del món.

Però seria prudent evitar conclusions avantatgistes, en tant que no és senzill establir comparacions rigoroses entre els dos projectes de reforma ni entre les seves gestions polítiques. Són diferents els punts de partida i les evolucions dels respectius Estats de benestar, com també ho són els marcs institucionals i les cultures i tradicions polítiques.

El panorama europeu no és homogeni i presenta situacions ben diferents que sintetitza a grans trets Jan Kroon en un article a Le Grand Continent (7-2-23): sistemes públics de repartiment de primera generació finançats per cotitzacions socials (Alemanya, França, Espanya…); sistemes públics de segona generació complementats per pensions d’empresa o individuals finançades per capitalització (Suècia…); i sistemes mixtos que combinen el règim obligatori públic amb plans de jubilació privats (Regne Unit, la majoria de països de l’Est). Una diversitat que s’accentua si es tenen presents les variacions i els matisos que es donen en cada un d’aquests sistemes.

Tanmateix, hi ha un denominador comú del tot rellevant que afecta el conjunt dels països europeus: tenim uns sistemes de pensions que han d’entomar un continuat envelliment de la població (l’esperança de vida a la Unió Europea era de 81 anys el 2018), que pressiona a l’alça una despesa pública que, al mateix temps, està condicionada pel compromís europeu de restricció dels dèficits pressupostaris. De manera que la reforma de les pensions és necessàriament a l’agenda política de tots els països europeus. Tots, d’una manera o d’una altra, es veuen obligats a prendre iniciatives, amb el repte d’encertar en els canvis, per fer el sistema sostenible i a la vegada socialment just.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Reformes impopulars

No cal dir que es tracta de reformes amb un gran risc polític en afectar el cor del sistema de protecció civil que constitueix un dels pilars fonamentals de la legitimitat dels sistemes democràtics europeus. Òbviament, es tracta de reformes impopulars i, en conseqüència, els governs no tenen incentius electorals per afrontar-les i, per això, sovint es limiten a anar fent retocs parcials deixant viu el problema de fons.

Són reformes que difícilment es poden imposar per una decisió governamental unilateral i que requereixen tenaç esforç negociador de gran abast. És en aquest punt, precisament, on resulten decisius els marcs institucionals i el grau de maduresa de les organitzacions socials d’intermediació. Com tampoc no es poden menystenir els canvis radicals que s’estan operant en els mecanismes de formació de l’opinió pública, amb el resultat de fer molt més difícil la comprensió de problemes complexos com el relacionat amb el sistema de pensions.

Així, la metodologia de la reforma és gairebé tan important com el seu contingut. En alguns països es prioritza l’acord social entre els interlocutors patronals i sindicals, gràcies a una arrelada cultura de negociació i compromís, que posteriorment és assumit per les institucions polítiques. En d’altres és el govern qui pren la iniciativa, procurant el màxim consens parlamentari i estimulant la negociació entre les organitzacions socials. En alguns casos, fins i tot, l’acord polític no s’aplica fins que és referendat a les eleccions generals.

Com és notori no ha estat el cas de França, on la proposta de reforma governamental no només ha sofert el rebuig sindical després d’anys de negociació infructuosa, sinó que ha hagut de ser aprovada pel procediment parlamentari excepcional de salvar dues mocions de censura. Com explica Élie Cohen (Telos, 22-3-23) es tracta d’una victòria pírrica perquè «el sentiment àmpliament compartit és el d’un pas forçat, signe d’una forma d’embrutiment de la vida política i de negació de la democràcia social. Una decisió política adoptada d’acord amb la nostra Constitució és vista per l’opinió pública com una manifestació il·legítima d’un règim autoritari.»

 

Caràcter redistributiu

En el cas espanyol, l’acord sobre la reforma, lògicament, ha estat reivindicat com un èxit per part del Govern i dels sindicats, i criticat per la patronal CEOE i pel Partit Popular. Per al Govern la clau de la reforma és que ha evitat les retallades gràcies al seu caràcter redistributiu, com ho afirma Nacho Álvarez (El País, 21-3- 23): «Reformar sense retallar: La reforma de pensions suposarà una redistribució d’ingressos important des de les rendes del capital cap a les rendes del treball». I ho rebla Joan Coscubiela des de l’òptica sindical: «Amb la reforma actual es trenca amb el determinisme que l’equilibri financer només es pot aconseguir amb la reducció de les pensions futures i s’ha decidit intervenir en profunditat sobre l’augment dels ingressos, fiscals i contributius» (elDiario.es, 16-03-23).

Les objeccions de la patronal se centren en l’efecte de la reforma en la creació de llocs de treball i en els salaris: «A més de desvirtuar l’essència del sistema de pensions, la reforma plantejada pel Govern suposa llastar novament la contractació sense resoldre els desequilibris del sistema» i «alguns experts veuen risc que el cost de la reforma esquitxi els salaris més baixos» (Agustín Monzón a El Confidencial, 11-3-23).

Víctor Lapuente a El País (28-3-23) blasma les crítiques de traç gruixut i mancades d’alternatives: «és legítim exigir als qui s’oposen a la reforma que explicitin els costos i beneficis de la seva alternativa. Només sabem que no inclouria els impostos “amagats”, “confiscatoris” i “revolucionaris” que suposadament conté aquesta, però, ens en poden donar algun detall més?» Però també adverteix sobre el maximalisme dels qui plantegen una reforma ideal i obvien tant el context social com el delicat equilibri polític de la Unió Europea: «Potser és una reforma de mínims, per superar el llindar de la Comissió i rebre els fons de recuperació. Potser una reforma com la del PP el 2013, amb el seu implacable índex de revaloració de les pensions, agradi més en cercles ortodoxos. Però la Comissió, com la policia, no és ximple i, si el primer acord que va tancar és amb Espanya, sabent que després desfilarien altres membres, és perquè era una referència òptima. Els homes i dones de negre entenen, com Voltaire, que el perfecte és enemic del bo. I, abans que una reforma ideal, n’és preferible una com la d’Escrivà, que té més aspecte de perdurar perquè posa a l’eix el manteniment del poder adquisitiu de les pensions. I, agradi o no, aquest és el mandat democràtic, ratificat el 2020 pels principals partits de l’arc parlamentari: PSOE, PP, Ciutadans, Unides Podem i PNB.»

Tanmateix, persisteix una qüestió de fons que formula Carlos Sánchez (El Confidencial, 17-3-23): «Quina és la mida de l’Estat de benestar que els espanyols estan disposats a finançar? Aquesta és la pregunta que haurà de respondre el proper Govern, sigui el que sigui, després del restabliment de les regles fiscals.» Així com les seves derivades: amb quins recursos es finançaran els altres programes socials i les iniciatives que fomentin el creixement a llarg termini i, amb aquest, el creixement dels salaris, la millor garantia per assegurar el futur de les pensions.