Recorda Tolstoi, a l’inici d’Anna Karenina, que totes les famílies felices s’assemblen, però que les dissortades ho són cadascuna a la seva manera. En política, no és diferent. Les victòries, quan ho són realment, són celebrades i produeixen resultats en igual mesura. Però és l’adversitat política la que realment defineix el futur dels qui la pateixen, i ho fa d’una manera genuïna i particular. La legislatura XV serà la història de com els partits polítics espanyols hauran de gestionar les seues derives en un context en el qual tots, sense cap excepció, vorejaran el precipici, i alguns hi cauran inevitablement. Això sí, cadascun a la seva manera.

Les eleccions de juliol de 2023 van repartir adversitat i fortuna a parts desiguals, seguint un patró propi de la dècada que van culminar: victòries electorals modestes, fragmentació parlamentària notable, elevada polarització, governs amb poc suport electoral, i oposicions eclipsades per les seves incoherències internes. Això abocava necessàriament a innovar en la fórmula de majories parlamentària, com passa des de 2015.

Cal matisar, però, alguns aspectes importants de la dinàmica de la competició política derivada del 23-J. PP i PSOE han recuperat terreny, però no prou per contenir la influència de la resta de grups sobre la governació. Certament, la fragmentació s’ha reduït, tant en termes electorals com parlamentaris, respecte als darrers anys. Malgrat que els dos grans partits van incrementar la concentració de vots el juliol passat, no han crescut prou per beneficiar-se de l’efecte reductor del sistema electoral (en passar de vots a escons) tant com ho feien en el passat. Això els ha impedit beneficiar-se més del retrocés dels escons dels seus principals adversaris a dreta i esquerra, respectivament. Tot i haver-se produït més fragmentació electoral els anys 1977, 1979 o 1989 que el 2023, després aquesta fragmentació es traduïa en menys fragmentació parlamentària que avui. D’aquí la paradoxa: tot i que avui PP i PSOE tenen més suport que en els darrers deu anys, la seva dependència dels partits menors resulta més determinant.

El segon matís es refereix a la polarització política. Després d’una dècada de terratrèmols polítics, l’electorat espanyol no s’ha mogut cap a l’esquerra ni cap a la dreta. Però els votants d’esquerres cada vegada «pesen» més en el còmput del suport socialista, els votants més a la dreta pesen menys en el del PP (perquè consoliden la seva representació directa a través de Vox) i una part dels votants situats al centre simplement no pesen gens perquè han deixat d’anar a votar. El resultat és que la polarització ideològica es manté lleugerament a l’alça, malgrat l’encongiment de Vox i de l’espai de Sumar/ Podemos. Aquesta paradoxa s’explica per la substitució dels votants de Ciutadans pels del PP, i pel desplaçament de l’electorat del PSOE cap a l’esquerra. Aquest darrer aspecte és important, perquè tindrà efectes sobre la nova legislatura: la recuperació del PSOE no prové del centre, sinó del reemplaçament de votants moderats per votants situats clarament a l’esquerra. Al centre s’expandeix la desconnexió amb els partits tradicionals: PP, PSOE, PNB... i la desapareguda CiU.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament o accedeix si ja ets usuari/subscriptor.