Dos anys després de la sortida britànica de la Unió Europea (UE), el Brexit semblava una crisi del passat. La covid, la guerra d’Ucraïna i les crisis polítiques incessants que van desembocar en l’«any dels tres primers ministres» semblava que havien condemnat la qüestió europea a l’ostracisme polític. I, tanmateix, en els últims mesos s’ha revifat el debat sobre el Brexit, sobre la relació de Londres amb la UE i sobre el paper del Regne Unit al món. Més que haver desaparegut, el Brexit és més viu que mai.

L’ascens de Rishi Sunak a Downing Street arriba en un moment estrany per a les relacions entre Londres i Brussel·les. És innegable que la seva elecció ha donat lloc a un acostament entre tots dos: enfront de l’estratègia de confrontació de Boris Johnson i la malaptesa política de Liz Truss, el premier actual ha optat per rebaixar el to amb la UE, la qual cosa ha reduït el clima de tensió política amb les capitals europees. Tant Londres com Brussel·les confien, per exemple, a desbloquejar el protocol d’Irlanda del Nord abans de l’abril, quan se celebrarà el vint-i-cinquè aniversari de l’Acord del Divendres Sant.

Des de fa uns mesos, al seu torn, les enquestes mostren un canvi en l’opinió pública britànica. A principis de desembre, el baròmetre de Redfield & Wilton apuntava que, si tingués lloc un nou referèndum, un 56 % de l’electorat optaria per tornar a la UE, enfront del 44 % que preferiria romandre’n fora. Fins i tot els mateixos brexiters comencen a mostrar un cert penediment. Segons YouGov, només un terç dels que van votar Leave creuen que el Brexit ha estat «un èxit», enfront del 41 % que lamenta que ha anat pitjor de com ho van imaginar el 2016, i el 34 % que reconeix que ha perjudicat l’economia britànica.

No obstant això, malgrat l’arribada de Sunak i malgrat aquest canvi demoscòpic, una reconstrucció de les relacions comercials amb la UE sembla poc probable: la realitat política del país és, al cap i a la fi, la mateixa que fa dos anys.

D’una banda, el govern continua depenent d’una majoria parlamentària segrestada per l’European Research Group (ERG), l’ala més brexiter del partit. Per entendre el poder que exerceix l’ERG sobre Downing Street basta remuntarse al mes de novembre, quan el diari The Times va publicar una notícia en la qual se suggeria que el govern s’estava plantejant una relació comercial suïssa amb la UE. El sol esment d’un acord hipotètic amb Brussel·les va desencadenar una reacció furibunda, amb acusacions de «traïció» per part de diputats i mitjans conservadors.

 

L’‘omertà’ britànica

Més que acceptar el fracàs evident del Brexit, de fet, l’ala més puritana del moviment euroescèptic continua demanant anar més enllà. En una tribuna recent a The Telegraph, Nigel Farage va reclamar un «Brexit 2.0» que culminés amb la sortida britànica del Conveni Europeu de Drets Humans, el garantisme jurídic del qual és vist com l’última amenaça per a la sobirania del país. Tanmateix, davant dels atacs des de la seva dreta, Rishi Sunak sembla haver optat per la mateixa estratègia de l’estruç que van seguir els seus antecessors. En comptes de comprometre’s a mitigar les conseqüències econòmiques del Brexit –la devaluació de la lliura, un alentiment del comerç amb Europa, la pèrdua del 4 % del PIB–, s’ha limitat a apaivagar els seus diputats assegurant que el Brexit «ja està donant fruits» i prometent, a canvi del seu suport, una política migratòria encara més dura. Sis anys després del referèndum, per tant, els tories continuen atrapats en el seu particular dia de la marmota.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Tampoc el Partit Laborista no sembla disposat a abandonar el que el periodista Alastair Campbell ha denominat l’«omertà del Brexit». Al llarg dels últims mesos, el partit liderat per Keir Starmer ha deixat clar que la seva estratègia no implicarà buscar un canvi radical en la seva relació amb la UE: un govern laborista es limitaria a retocar alguns aspectes concrets de l’acord comercial amb Brussel·les (reconeixement mutu de títols professionals, un acostament en matèria veterinària i fitosanitària, un acord de protecció de dades o un sistema que permeti emetre visats temporals a músics i artistes), però sense plantejar mesures més dràstiques com, per exemple, el reingrés del país en el mercat interior.

Si les relacions entre Londres i Brussel·les continuen estancades, el vincle amb Washington tampoc no travessa el seu millor moment.

El càlcul de Starmer és evident: l’objectiu del seu partit és imposarse en les eleccions generals del 2024 i recuperar part de l’electorat que el 2016 va optar pel Brexit, el 2019 per Boris Johnson, i per al qual el Brexit ha adquirit tints gairebé religiosos. Ara bé, en el seu afany per guanyarse el votant de l’anomenada muralla vermella, Starmer corre el risc de ser devorat pel seu personatge. És dubtós, per exemple, que qui fou portaveu del Brexit sota Jeremy Corbyn pensi que reingressar en el mercat únic no comportaria cap benefici per a l’economia britànica; tampoc no és creïble que, dels 783 articles de l’Acord comercial amb la UE, un govern encapçalat pel Partit Laborista –que fins fa pocs anys demanava un segon referèndum sobre el Brexit– no renegociï més que les quatre o cinc qüestions esmentades.

De moment, però, la relació entre Brussel·les i Londres està subjecta als càlculs interns dels principals partits britànics. Un acostament britànic a Europa dependrà, en gran manera, que es consolidin les tendències que apunten les enquestes: només un canvi en l’opinió pública, cada vegada més conscient que abandonar la UE va ser un error greu, podria posar fi a l’omertà que envolta el Brexit. També pesarà la valentia que mostri un Partit Laborista que, amb tota probabilitat, liderarà el pròxim executiu britànic.

 

Realitat i ficció de Global Britain

Si les relacions entre Londres i Brussel·les continuen estancades, el vincle amb Washington tampoc no travessa el seu millor moment. És cert que la guerra d’Ucraïna va implicar un acostament clar entre tots dos països: des del primer moment, Londres i Washington es van erigir en els grans aliats d’un Volodímir Zelenski que va rebre Johnson fins a tres vegades. Però amb el pas dels mesos, la relació entre tots dos països es va tornar a refredar. El motiu principal: el proteccionisme econòmic de l’Administració de Biden i la impossibilitat creixent d’un acord comercial entre ambdós països.

El mes d’agost passat, el Senat estatunidenc va donar llum verda a la Llei de reducció de la inflació (LRI), un ambiciós paquet fiscal, mediambiental i sanitari que preveu, entre altres coses, més de 400.000 milions de dòlars en ajudes per a l’energia neta en la dècada vinent. Aquestes ajudes, que inclouen un seguit d’exempcions fiscals, han irritat els principals socis comercials dels Estats Units: països com el Canadà, el Japó o Corea del Sud han advertit que el proteccionisme econòmic de la llei podria repercutir en les seves economies, i acusen l’Administració Biden d’atemptar contra les regles de l’Organització Mundial del Comerç.

Entre aquests socis hi ha el Regne Unit: en un discurs pronunciat el novembre, la secretària de Comerç Internacional, Kemi Badenoch, va advertir que aquesta llei no podia «confondre aliats i socis històrics, com el Regne Unit, amb altres països que podrien voler perjudicar els interessos estatunidencs». El sentiment expressat per Badenoch, que és compartit per Brussel·les, era clar: l’esforç de Biden per competir amb la Xina no es pot cobrar com a víctimes les economies dels seus principals socis comercials.

A la frustració britànica per la LRI se suma la dificultat creixent per aconseguir un acord comercial amb els Estats Units. Ja durant la campanya del 2016, el llavors president Barack Obama va advertir que el Brexit posaria el Regne Unit «a la cua» per aconseguir un acord comercial. Al llarg dels últims sis anys, les lluites internes dels tories, l’aïllacionisme de l’administració de Trump i la insistència de Biden per condicionar qualsevol acord a una resolució de la delicada situació a la frontera irlandesa han paralitzat aquest intent. Prova del pessimisme que envolta les possibles negociacions amb els Estats Units és que, des de fa mesos, Londres ha optat per negociar acords comercials amb estats individuals: després dels convenis amb Indiana, Carolina del Nord i Carolina del Sud, el govern ha anunciat futures negociacions amb Utah i Califòrnia.

Més enllà del cas americà, la política d’acords comercials postBrexit, en altres temps el gran projecte de l’anomenada Global Britain, està donant pocs fruits. Com ho indiquen les xifres del mateix Govern, els convenis amb Nova Zelanda i Austràlia aportaran, entre tots dos, un 0,03 % al PIB britànic; fins i tot un acord improbable amb els Estats Units, apunta un estudi de la Universitat de Sussex, representaria a penes un 0,16 % addicional. Tot això contrasta amb la caiguda del 4 % que ha significat la sortida de la UE. Tampoc els pròxims projectes no semblen fàcils. El pla de ratificar l’Acord Transpacífic de Cooperació Econòmica, un acord comercial signat per onze països de la conca del Pacífic, sembla que s’ha retardat. El mateix passa amb l’acord comercial amb l’Índia, que Downing Street espera concloure com més aviat millor, però que ha suscitat crítiques en el sector agrícola.

 

Decadència i caiguda

En la seva novel·la Decadencia y caída, Evelyn Waugh narra la història del desventurat Paul Pennyfeather, un jove estudiant de teologia d’Oxford que, sense saber reaccionar, veu com els seus errors del passat acaben amb una prometedora carrera acadèmica. Com la trajectòria de Pennyfeather, la situació paradoxal en què es troba el Regne Unit –desitjós, però incapaç d’acostarse als Estats Units; condemnat a entendre’s amb la UE, però poc inclinat a fer-ho– és el reflex dels dos elefants a l’habitació que, des del 2016, campen a pler per la política exterior britànica.

El primer és la irrealitat que ha envoltat el Brexit, les conseqüències de la qual no es podran començar a pal·liar mentre Londres no reconegui, d’una vegada per sempre, que abandonar la UE ha tingut efectes negatius. El segon és l’absència d’una estratègia geopolítica a mitjà i llarg termini. Quina relació es vol traçar amb la UE? Com es vol compensar la pèrdua de poder econòmic i polític que ha significat la sortida? A quin paper s’aspira en un món dominat per tres grans potències –els Estats Units, la Xina i la mateixa UE– a les quals el Regne Unit no pertany? Sis anys després del referèndum, cap dels quatre primers ministres britànics no ha estat capaç d’oferir una resposta convincent a aquestes preguntes.

En l’horitzó polític del país hi ha tres dates clau. La primera, les pròximes eleccions generals, que tindran lloc abans del 2025 i podrien desembocar en un govern laborista. La segona, les eleccions presidencials americanes el novembre del 2024. Finalment, la revisió quinquennal de l’Acord comercial amb la UE, que es produirà el 2025 i que podria donar el tret de sortida a una nova política europea britànica.