Dos anys després de la sortida britànica de la Unió Europea (UE), el Brexit semblava una crisi del passat. La covid, la guerra d’Ucraïna i les crisis polítiques incessants que van desembocar en l’«any dels tres primers ministres» semblava que havien condemnat la qüestió europea a l’ostracisme polític. I, tanmateix, en els últims mesos s’ha revifat el debat sobre el Brexit, sobre la relació de Londres amb la UE i sobre el paper del Regne Unit al món. Més que haver desaparegut, el Brexit és més viu que mai.
L’ascens de Rishi Sunak a Downing Street arriba en un moment estrany per a les relacions entre Londres i Brussel·les. És innegable que la seva elecció ha donat lloc a un acostament entre tots dos: enfront de l’estratègia de confrontació de Boris Johnson i la malaptesa política de Liz Truss, el premier actual ha optat per rebaixar el to amb la UE, la qual cosa ha reduït el clima de tensió política amb les capitals europees. Tant Londres com Brussel·les confien, per exemple, a desbloquejar el protocol d’Irlanda del Nord abans de l’abril, quan se celebrarà el vint-i-cinquè aniversari de l’Acord del Divendres Sant.
Des de fa uns mesos, al seu torn, les enquestes mostren un canvi en l’opinió pública britànica. A principis de desembre, el baròmetre de Redfield & Wilton apuntava que, si tingués lloc un nou referèndum, un 56 % de l’electorat optaria per tornar a la UE, enfront del 44 % que preferiria romandre’n fora. Fins i tot els mateixos brexiters comencen a mostrar un cert penediment. Segons YouGov, només un terç dels que van votar Leave creuen que el Brexit ha estat «un èxit», enfront del 41 % que lamenta que ha anat pitjor de com ho van imaginar el 2016, i el 34 % que reconeix que ha perjudicat l’economia britànica.
No obstant això, malgrat l’arribada de Sunak i malgrat aquest canvi demoscòpic, una reconstrucció de les relacions comercials amb la UE sembla poc probable: la realitat política del país és, al cap i a la fi, la mateixa que fa dos anys.
D’una banda, el govern continua depenent d’una majoria parlamentària segrestada per l’European Research Group (ERG), l’ala més brexiter del partit. Per entendre el poder que exerceix l’ERG sobre Downing Street basta remuntar-se al mes de novembre, quan el diari The Times va publicar una notícia en la qual se suggeria que el govern s’estava plantejant una relació comercial suïssa amb la UE. El sol esment d’un acord hipotètic amb Brussel·les va desencadenar una reacció furibunda, amb acusacions de «traïció» per part de diputats i mitjans conservadors.
