Quan el lector tot just ha començat la fascinant navegació per aquest llibre, troba citat un fals epitafi o epitafi fictici, tret dels diaris de la nena Susan, de 15 anys, on és inevitable la sospita que parpelleja o remuga una veritat profunda i esborronadora. L’epitafi, autocrític o fins i tot autoparòdic, de l’adolescent diu: «Aquí (re)posa / (en vida no va fer altra cosa que posar) / Susan Sontag / (1933-195?)». Quan el lector arriba al final del llibre no té cap dubte de la impactant intel·ligència, superdotada i memoriosa de l’escriptora i, alhora, el corprèn la profunda desgràcia vital que amaga aquell epitafi veraç, exacte i irrefutable.

La impostura d’una vida, però, paradoxalment, no condueix necessàriament a la impostura d’una escriptura. La qualitat literària de Susan Sontag és molt lluny de la sobredimensió global i icònica de la seva figura, però no és en absolut menyspreable. Diria, fins i tot, que ha viscut el destí dels clàssics del pensament i, sobretot, de l’assaig modern: haver convertit en doctrina comuna, en saber col·lectiu o imaginari compartit, algunes de les seves observacions.

És el que passa amb el recull d’assaigs titulat Sobre la fotografia, on la seva anàlisi s’avança a les inquietuds debatudes i analitzades en una societat hegemonitzada per la imatge, fixa o en moviment, i on la fotografia ha guanyat un predomini mediàtic que només començava quan ella va reflexionar-hi. O és el que passa també amb molts dels assaigs que va recollir a Contra la interpretació, començant pel que dóna títol al llibre i seguint per brillants, pioneres i militants lectures de literatura francesa de primer nivell, desconegudes pràcticament del tot als Estats Units dels anys 60, des d’Albert Camus, Simone de Beauvoir o Sartre fins a Antonin Artaud o Michel Leiris.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.