Potser hi ha alguna cosa maníaca, però és veritat que l’oferta de literatura escrita per dones és tan abundosa i ovacionada que, sense adonar-me’n, m’he tornat a trobar llegint una pila de llibres de dones amb resultats, aquest cop, molt irregulars i, en bona part, decebedors. Si m’ho deixeu dir així, trobo que és bona notícia aquest relatiu desencant: seria ben estrambòtic que de cop les novel·les i els llibres de dones fossin tots genials, tots ben parits, tots formidables i tots absorbents.

Aquesta distopia menor no és òbviament real, però de vegades ho sembla, a la vista dels llibres més citats, més elogiats o més recomanats urbi et orbi. Elena Ferrante probablement ha obert un nou cicle amb la novel·la de la Giovanna, novel·la de personatge titulada La vida mentirosa de los adultos, però no hi trobo una escriptora ni una escriptura quallada; sí que trobo la trama subterrània per proposar una novel·la de formació i petits descobriments –la pròpia sexualitat, la paternitat decebedora, els secrets familiars, les mentides fossilitzades–, molt lluny de models implícits com Natalia Ginzburg. Vull dir que la morositat del detallisme descriptiu i l’anàlisi psicològica no sobresurten en cap sentit ni em sembla més que una novel·la complaent i potser autocomplaent, abocada a un destí comercial segurament feliç però literàriament insatisfactori o d’escàs impacte moral, intel·lectual o íntim, almenys en mi.

Tampoc no he tingut sort amb un llibre lloat i exaltat a les més altes llistes de cap d’any, Un amor, de Sara Mesa, que és narradora valuosa i feliç en la insinuació tèrbola o intimidatòria, on l’amenaça del trencament, o la desgràcia, o la ferocitat donen un dring de personalitat ben pròpia, però no trobo encara que hagi donat un llibre a l’alçada del seu prestigi actual.

PUBLICITAT

Seria ben estrambòtic que de cop les novel·les i els llibres de dones fossin tots genials, tots formidables i tots absorbents.

Un amor recrea la solitud i la pertorbació de la solitud d’una jove traductora en un poble petit i basteix una trama on les rutines i les amenaces latents es van travant per fornir una crisi final que no puc destapar. Em sap greu, però té gust de poc, d’un intimisme analític fred, correcte i en algun tram central de l’argument, injustificat, com ara la passió sexualitzada que viu la protagonista. Confesso que per a mi el talent de Sara Mesa és indiscutible, però no trobo que hagi forjat encara ni la prosa ni la trama moral on fer valer el poder de la insinuació de què està dotada, o el poder per fer esclatar l’ambigüitat amenaçant que sol envoltar els seus personatges.

Cap de les dues novel·les no hauria de dur a dins elements autobiogràfics evidents, més enllà de la filtració convencional de la pròpia biografia a la novel·la que comporta l’escriptura literària mateixa: ni la Giovanna és Elena Ferrante, imagino, ni la Nat no té per què tenir res a veure amb Sara Mesa. Passa el contrari amb els dos altres llibres: un ha estat inquietant i també irritant per raons complicades, el de Rachel Cusk, i l’altre ha estat una història impactant i colpidora sense contemplacions, la de Leslie Jamison, La huella de los días.

També els lectors, o lectores, han decidit fer dels Despojos de Cusk un llibre de referència, tot i que no li acabo de veure tampoc la plenitud: el dolor d’una separació immotivada i inexplicada és el protagonista del relat verídic sobre les seqüeles d’un canvi de vida radical i sobtat. Però l’anàlisi de les motivacions de la dona i les seves filles, funciona sobretot en la minuciosa topografia del dolor i no pas en el raonament de les causes que duen una parella a la separació.

PUBLICITAT

Intoxicació catòlica

De formació catòlica i pertanyent a una nombrosa família on no s’ha separat mai ningú en cent anys, la protagonista, la mateixa autora, descobreix que la concepció de la família cristiana és al darrere del seu conflicte i, suposo, de l’odi que diu haver despertat en qui havia estat el seu marit: l’home havia deixat la feina per dedicar-se a cuidar les criatures (a més de cuinar molt bé), però ella perd el prestigi de la criança de les criatures, com si en voler acomplir el seu destí de dona autònoma i treballadora perdés el regal de la maternitat (entesa de manera més aviat carrinclona).

La incomoditat del llibre, per a mi, està en la temptació crònica del victimisme en el relat i la renúncia a examinar de cara el que ella mateixa ha posat per arruïnar-se la vida, o per fracassar en el seu matrimoni. La reiteració freqüent d’aquest mateix diagnòstic delata la profunda intoxicació catòlica, no només cristiana, de l’autora en plantejar com a conte de fades la relació de parella i la procreació: èxit?, fracàs? Són valoracions de conte infantil (de conte infantil dolent) per narrar la vida adulta, i l’absència mateixa del marit com a objecte d’anàlisi deixa un aire de frau en el llibre o postula una lectura poc complexa de la situació, dominada pel patiment, els desequilibris i la impotència de la protagonista o la incapacitat per ser conseqüent amb les decisions pròpies (o expressen una fragilitat una mica indeterminada, ben al revés del que sol passar en els millors llibres d’Annie Ernaux, per exemple). Difícilment es pot compartir l’atmosfera d’autocompassió si, alhora, no se sap ni per què ni com ni en quines condicions es produeix la separació matrimonial, que és l’arrencada i el final del llibre.

Rachel Cusk. Despojos Barcelona: Asteroide, 2020. 176 pàgs.	Leslie Jamison La huella de los días. Las adicciones y sus repercusiones Barcelona: Anagrama, 2020 | 632 pàgs.
Elena Ferrante. La vida mentirosa de los adultos Barcelona: Lumen, 2020. 368 pàgs.	Sara Mesa. Un amor Barcelona: Anagrama, 2020. 185 pàgs.

Al voltant de l’alcoholisme

Potser em falta empatia, però el que estic segur que li falta al llibre és el que desplega de forma gairebé heroica, dramàtica i punyent l’autora de La huella de los días. El títol juga amb una novel·la clàssica de Charles Jackson, anterior a Bajo el volcán, de Malcom Lowry, al voltant de l’alcoholisme sense excuses ni marrades justificatives: l’addicció, aquesta o qualsevol altra, no està reservada als esperits exigents i inadaptats que busquen un accés metafísic i lluminós a l’existència. En bona part, és aquest el substrat que tensa el llibre, però que no l’adorm en absolut en una mena de sermó militant a favor de l’abstinència. En algun moment ho diu de forma molt exacta: «la mentira no era que la adicción pudiera producir algo verdadero, sino que tuviera el monopolio de la verdad».

El llibre de Leslie Jamison està vertebrat per la veu autobiogràfica, autocrítica sense flagel·lació, lúcida i valenta d’una exalcohòlica.

Tot el llibre arriba vertebrat per la veu autobiogràfica, autocrítica sense flagel·lació, lúcida i valenta d’una exalcohòlica (sense cap seguretat de seguir sent-ho), interessada com a objecte d’estudi acadèmic en els processos de desintoxicació i la representació literària de l’alcoholisme, des de la fundació d’Alcohòlics Anònims o el drama de Billie Holiday fins a la peripècia de Raymond Carver o el mateix Lowry. Però el més potent del llibre és, sens dubte, la meticulosa, obsessiva, maniàtica i freda desarticulació de les excuses exculpatòries i autocompassives que es va anar donant aquesta dona des dels seus 15 anys fins als 27 per beure sense límits, o fins al límit del K.O. tècnic. L’obsessió no era beure, la urgència era perdre el món de vista per caure rodona i inconscient saturada d’alcohol. La duresa autoexploradora deixa en un cotó fluix una mica banal les incursions intimistes dels altres llibres a petits drames, petits disgustos: créixer, separar-se, quedar-se sola.