A començaments del proper mes de desembre es compliran tres anys de la caducitat del mandat del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Avançant-se a la data d’expiració, l’estiu de 2018 el seu president i qui és alhora president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, es va dirigir als presidents del Congrés i del Senat, les institucions de qui depenen les designacions, instant-los a renovar l’òrgan rector dels jutges en el termini previst per la llei per tal d’evitar que aquesta es produís fora de terme. Però malgrat la interpel·lació de Lesmes, tres anys després, el més calent és a l’aigüera i no s’espera que les designacions es puguin desbloquejar aviat. El retard, però, no es pot considerar una anomalia en el marc de la nostra democràcia, ja que s’ha produït en quatre de les sis renovacions prèvies. Però sí que és una disfunció del nostre sistema polític que afecta molts altres òrgans i els diversos nivells de govern i que es repeteix per l’absència de mecanismes institucionals que puguin evitar-ho i per la inexistència d’incentius o de càstigs als partits polítics perquè actuïn amb diligència.

Certament la caducitat del mandat del CGPJ va coincidir amb una de les èpoques més convulses de la política espanyola, encara sota els efectes de la tardor catalana de 2017 i amb el judici als líders del procés pendent, i amb un PP noquejat després de la sentència de la Gürtel i d’haver estat desallotjat del poder de resultes de la primera moció de censura acabada amb èxit de la democràcia que va dur Pedro Sánchez a la presidència del Govern.

Després van venir les eleccions avançades de juny del 2019 i la repetició del mes de novembre que va donar lloc a una de les Corts Generals més fragmentades i polaritzades des de la represa de la democràcia. Un cop, però, desvetllada la correlació de forces i constituït el nou Govern, qualsevol dilatació és una greu irresponsabilitat que no fa sinó incrementar les sospites que alguns partits, i molt particularment el PP, malden per instrumentalitzar el poder judicial a favor dels seus interessos.

Inicialment el principal obstacle per a la renovació del CGPJ va ser el desacord entre el PP i el PSOE respecte dels possibles candidats, i és ben sabut que sense el concurs d’aquests dos partits, que són els que tenen la concentració més gran d’escons, és gairebé impossible assolir les tres cinquenes parts d’escons necessaris a cada cambra per aprovar-los. L’entrada de Podemos al Govern va servir com a excusa al PP per activar la seva capacitat de veto tot exigint que aquest partit no tingués cap influència en les designacions.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Aval del GRECO

La reacció del nou Govern no va ser gaire afortunada en impulsar una reforma de la llei que limitava les atribucions del CGPJ en funcions, concretament fer nomenaments, cosa que ha estat recorreguda al TC per part del PP i de Vox, i amb un intent frustrat de rebaixar la majoria parlamentària necessària per a efectuar els nomenaments, que passava de les tres cinquenes parts actuals a la majoria absoluta, una proposta, sorprenentment, molt en la línia de les tan criticades reformes hongaresa i polonesa de reforçar la influència del govern en el poder judicial que va rebre l’amonestació de la Comissió Europea, qui per boca de la seva vicepresidenta en matèria de valors i transparència, Věra Jourová, va demanar-ne la retirada.

Recentment, però, la discrepància s’ha traslladat al mètode d’elecció atès que el PP ha modificat la seva tradicional posició de suport a la designació parlamentària dels vocals del CGPJ i ha passat a inclinar-se perquè siguin els jutges mateixos qui designin els membres del seu òrgan rector. Aquest plantejament, que va ser refusat per la majoria del Congrés, compta amb un poderós avalador, el Consell d’Europa, que defensa aquesta posició a instàncies del Grup d’Estats Contra la Corrupció (GRECO), un organisme que té com a missió afavorir la lluita contra la corrupció i que tradicionalment s’ha mostrat molt crític amb la intervenció dels partits en qualsevol decisió que afecti la designació de membres de poder judicial perquè assumeix que això genera corrupció i que, per a evitar-ho, cal que siguin els mateixos jutges els qui escullin els seus òrgans de direcció.

Aquesta és, però, una assumpció molt discutible. Indubtablement tota reforma institucional ha d’anar encaminada a millorar-ne el rendiment, a evitar la capacitat de veto que poden exercir els partits i a promoure els incentius que garanteixin la puntualitat dels processos de renovació. Però, des d’una perspectiva democràtica, tan inacceptable resulta que els partits dilatin els processos de renovació de qualsevol òrgan constitucional o estatutari que requereixi suport parlamentari com que les reformes parteixin de la més absoluta desconfiança cap als partits, si no d’una directa criminalització. I això justament és el que destil·la la proposta formulada pel PP, que els jutges triïn els jutges, per molt que compti amb l’aval del Consell d’Europa i de totes les associaci