A començaments del proper mes de desembre es compliran tres anys de la caducitat del mandat del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Avançant-se a la data d’expiració, l’estiu de 2018 el seu president i qui és alhora president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, es va dirigir als presidents del Congrés i del Senat, les institucions de qui depenen les designacions, instant-los a renovar l’òrgan rector dels jutges en el termini previst per la llei per tal d’evitar que aquesta es produís fora de terme. Però malgrat la interpel·lació de Lesmes, tres anys després, el més calent és a l’aigüera i no s’espera que les designacions es puguin desbloquejar aviat. El retard, però, no es pot considerar una anomalia en el marc de la nostra democràcia, ja que s’ha produït en quatre de les sis renovacions prèvies. Però sí que és una disfunció del nostre sistema polític que afecta molts altres òrgans i els diversos nivells de govern i que es repeteix per l’absència de mecanismes institucionals que puguin evitar-ho i per la inexistència d’incentius o de càstigs als partits polítics perquè actuïn amb diligència.

Certament la caducitat del mandat del CGPJ va coincidir amb una de les èpoques més convulses de la política espanyola, encara sota els efectes de la tardor catalana de 2017 i amb el judici als líders del procés pendent, i amb un PP noquejat després de la sentència de la Gürtel i d’haver estat desallotjat del poder de resultes de la primera moció de censura acabada amb èxit de la democràcia que va dur Pedro Sánchez a la presidència del Govern.

Després van venir les eleccions avançades de juny del 2019 i la repetició del mes de novembre que va donar lloc a una de les Corts Generals més fragmentades i polaritzades des de la represa de la democràcia. Un cop, però, desvetllada la correlació de forces i constituït el nou Govern, qualsevol dilatació és una greu irresponsabilitat que no fa sinó incrementar les sospites que alguns partits, i molt particularment el PP, malden per instrumentalitzar el poder judicial a favor dels seus interessos.

Inicialment el principal obstacle per a la renovació del CGPJ va ser el desacord entre el PP i el PSOE respecte dels possibles candidats, i és ben sabut que sense el concurs d’aquests dos partits, que són els que tenen la concentració més gran d’escons, és gairebé impossible assolir les tres cinquenes parts d’escons necessaris a cada cambra per aprovar-los. L’entrada de Podemos al Govern va servir com a excusa al PP per activar la seva capacitat de veto tot exigint que aquest partit no tingués cap influència en les designacions.

 

Aval del GRECO

La reacció del nou Govern no va ser gaire afortunada en impulsar una reforma de la llei que limitava les atribucions del CGPJ en funcions, concretament fer nomenaments, cosa que ha estat recorreguda al TC per part del PP i de Vox, i amb un intent frustrat de rebaixar la majoria parlamentària necessària per a efectuar els nomenaments, que passava de les tres cinquenes parts actuals a la majoria absoluta, una proposta, sorprenentment, molt en la línia de les tan criticades reformes hongaresa i polonesa de reforçar la influència del govern en el poder judicial que va rebre l’amonestació de la Comissió Europea, qui per boca de la seva vicepresidenta en matèria de valors i transparència, Věra Jourová, va demanar-ne la retirada.

Recentment, però, la discrepància s’ha traslladat al mètode d’elecció atès que el PP ha modificat la seva tradicional posició de suport a la designació parlamentària dels vocals del CGPJ i ha passat a inclinar-se perquè siguin els jutges mateixos qui designin els membres del seu òrgan rector. Aquest plantejament, que va ser refusat per la majoria del Congrés, compta amb un poderós avalador, el Consell d’Europa, que defensa aquesta posició a instàncies del Grup d’Estats Contra la Corrupció (GRECO), un organisme que té com a missió afavorir la lluita contra la corrupció i que tradicionalment s’ha mostrat molt crític amb la intervenció dels partits en qualsevol decisió que afecti la designació de membres de poder judicial perquè assumeix que això genera corrupció i que, per a evitar-ho, cal que siguin els mateixos jutges els qui escullin els seus òrgans de direcció.

Aquesta és, però, una assumpció molt discutible. Indubtablement tota reforma institucional ha d’anar encaminada a millorar-ne el rendiment, a evitar la capacitat de veto que poden exercir els partits i a promoure els incentius que garanteixin la puntualitat dels processos de renovació. Però, des d’una perspectiva democràtica, tan inacceptable resulta que els partits dilatin els processos de renovació de qualsevol òrgan constitucional o estatutari que requereixi suport parlamentari com que les reformes parteixin de la més absoluta desconfiança cap als partits, si no d’una directa criminalització. I això justament és el que destil·la la proposta formulada pel PP, que els jutges triïn els jutges, per molt que compti amb l’aval del Consell d’Europa i de totes les associacions de jutges espanyoles.

 

Incidència política dels jutges

En el fons aquest plantejament perverteix l’essència del sistema de democràcia representativa en el qual els partits tenen un paper protagonista en tant que és a través seu que es trien els representants i els governants, tot aportant legitimitat democràtica a les institucions. I, sobretot, tenint en compte que el poder judicial tendeix a assumir cada vegada més incidència en la política, fenomen batejat com la judicialització de la política, que implica el recurs als jutges com a instruments per a participar en el procés polític. Aquesta tendència creixent ha deixat desfasada la idea del jutge com a mer executor de la llei i l’ha convertit en un intèrpret amb capacitat d’incidència política. És per aquest motiu que cal reflexionar, com apuntaven Carlo Guarnieri i Patrizia Pederzoli a Los jueces y la política (Taurus, 1999) sobre la responsabilitat democràtica de la magistratura, una qüestió que està directament vinculada al mètode d’elecció del CGPJ.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

A diferència del poder legislatiu i del poder executiu, integrats tots dos majoritàriament per membres de partits elegits mitjançant processos democràtics directes o indirectes, el poder judicial no té cap legitimitat democràtica d’origen i no està sotmès a cap mecanisme de rendició de comptes amb intervenció ciutadana. Els jutges accedeixen a la seva condició per mitjà d’una oposició, però no depenen del Govern ni implementen polítiques públiques que s’acabaran sotmetent a l’escrutini electoral sinó que encarnen un dels poders de l’Estat, el poder judicial, s’encarreguen d’impartir justícia aplicant la llei a ciutadans i poders públics i es fiscalitzen a si mateixos sense cap mena d’interferència exterior. En la configuració d’aquest poder no hi ha cap rastre democràtic ni de rendició de comptes externa, la qual cosa és un terreny adobat al sorgiment de nocives pràctiques corporativistes i opaques i absolutament irresponsables des d’un punt de vista democràtic.

El poder judicial no té legitimitat democràtica d’origen ni està sotmès a mecanismes de rendició de comptes.

Per aquests motius, l’única pàtina de legitimitat democràtica que pot tenir el poder judicial mentre els jutges no siguin elegits pels ciutadans, com ja succeeix en algunes democràcies, és que el poder que sí que se sotmet a l’escrutini de les urnes, a Espanya el poder legislatiu, i en darrera instància els partits que el componen, intervingui en la designació del seu òrgan rector encara que això no hagi de suposar, de cap manera, ni una ingerència en la seva funció jurisdiccional ni soscavar la seva independència.

 

Indici de politització

El que per a molts és un indici de la politització que denuncia el GRECO, assumint grollerament que per mitjà d’aquest procediment es vol i es pot incidir en les decisions judicials –cosa que, si és certa, hauria de posar en dubte no només la part que vol influir sinó també la part susceptible de ser influïda–, és en realitat un mecanisme per mantenir els pesos i contrapesos exigibles per garantir el control del poder polític.

Certament això, en gran manera, resulta aliè a la tradició continental que assumia que el poder polític es concentrava en mans del poder executiu i del poder legislatiu i restava al marge del poder judicial. Però aquesta assumpció ha deixat de ser certa atesa la creixent incidència de la justícia en la política i la constatació que els jutges són part del sistema polític encara que de manera diferent als altres poders. Si és així, no hi ha cap raó, des del punt de vista democràtic, que justifiqui que no hagin de formar part del sistema de pesos i contrapesos i donar compliment a la màxima del constitucionalisme modern que implica limitar el poder controlant cadascun dels poders. I és en aquest sentit que s’ha de defensar que el Parlament intervingui en la designació del CGPJ i denunciar l’oportunisme o el corporativisme de les propostes que volen evitar-ho.

Ja fa temps que el CIS posa en evidència fins a quin punt els partits tenen molt mala imatge entre els espanyols i que els assenyalen com un dels principals problemes d’Espanya. Una reputació que s’han guanyat a pols quasi tots de resultes d’anar acumulant escàndols de corrupció. Però que les reformes institucionals que són promogudes pels mateixos partits, com ha fet el PP, parteixin de l’assumpció que els partits són mereixedors de la més absoluta desconfiança fa un mal servei a la idea de democràcia representativa i a si mateixos en tant que agents encarregats de realitzar-la.

Valdria més que, en comptes d’acceptar vergonyantment unes acusacions no sempre certes i en molts casos injustes, vetllessin per defensar i garantir la seva honorabilitat tot garantint el seu bon funcionament i uns bons rendiments propis i del sistema polític.