La llibertat d’expressió i la llibertat d’informació són dos drets prevalents que molt sovint es confonen. Tanmateix, la llibertat d’expressió –el dret a expressar i a difondre lliurement el pensament, les idees, les opinions i les creences– l’hauria de poder exercir tota la ciutadania. Per contra, la llibertat d’informació –el dret constitucional a comunicar i a rebre informació– és també un dret dels ciutadans, però són els mitjans de comunicació els encarregats de fer-lo efectiu. Des d’aquesta òptica, cal recordar que els mitjans de comunicació no són els propietaris d’aquest dret, sinó els instruments per a poder-lo garantir.

Val a dir que aquest plantejament teòric s’està veient superat, en la pràctica, per l’emergència de les xarxes socials que han ocupat un terreny intermedi, del tot desregulat, entre ambdós drets. Entre el simbòlic Speaker’s Corner –el Racó de l’Orador– del Hyde Park londinenc, des d’on es podien llançar les proclames més arrauxades, i la plana editorial d’un diari de referència, hi havia una distància notable: el primer espai era el mirall de la llibertat d’expressió de la ciutadania i el segon, el màxim exponent de la llibertat d’informació. A hores d’ara, les xarxes socials han tingut un efecte contradictori: han servit per eixamplar el marc de la llibertat d’expressió, però sovint han restat també rigor als mitjans tradicionals.

En aquest context, cal recordar que els paràmetres que mesuren ambdues llibertats –la d’expressió i la d’informació– tenen exigències diferents. Es tracta de dos drets prevalents, segons la jurisprudència, però la llibertat d’informació està sotmesa al principi de veracitat: el dret «a comunicar o a rebre lliurement informació veraç» (article 20.1 de la Constitució). Per això, als mitjans de comunicació se’ls exigeix un plus en la recerca de la veritat, és a dir, allò que els francesos anomenen honnêteté de les informacions i els britànics accuracy, un exercici de precisió i d’exactitud per a poder fornir una informació acurada.

Cal recordar, com ho fèiem en el dossier sobre la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que els mitjans de comunicació públics han de vetllar per unes missions específiques de servei públic que reforcen el marc general de veracitat que regeix per al conjunt del sistema: han de ser el dic de contenció davant de l’espectacularització de la informació per a restaurar els valors de referència, frenar les amalgames i els estereotips, fomentar els pluralismes –polític, social, territorial, cultural, de gènere–, promoure la cohesió social i salvaguardar l’alteritat, és a dir, la identitat de l’altre. I cal reivindicar també, des de la defensa més ferma dels mitjans audiovisuals públics, l’exercici d’un periodisme que no alimenti l’onada mediàtica i que gosi nedar a contracorrent.

Des d’aquesta perspectiva, hi ha dos terrenys en els quals la pèrdua de qualitat dels mitjans públics es fa més evident: els espais d’opinió i d’humor. Pel que fa a l’opinió, s’han contagiat d’un mal que afecta el conjunt del sistema: pesen més les opinions que no pas les informacions, tot un símptoma de l’era de la «postveritat». Abans, una vella màxima del periodisme deia: «Les opinions són lliures; els fets són sagrats». Ara, molt sovint, n’hem invertit els termes: «Les opinions són sagrades; els fets són lliures». La reconciliació amb els fets, en el marc de la fugida endavant del procés durant l’última dècada, és un dels intangibles per a refer el consens social i el diàleg polític.

Pel que fa als espais d’humor, el paradigma dels quals és Polònia, val a recordar que tenen tot el seu encaix en una televisió pública, en sintonia amb la tradició de sàtira política d’altres televisions públiques europees. El problema es planteja quan l’humor, que hauria de ser la cirereta del pastís de l’oferta, es converteix en la massa del pastís i contamina transversalment tota la graella. I el problema s’agreuja quan el mal humor, amarat sovint d’hispanofòbia, ultrapassa de forma barroera la línia vermella, ja sigui tractant de «gossos» els mossos d’esquadra o el gag censurat de BricoHeroes en què s’evocava una fel·lació reial.

Sí, mal humor, en el doble sentit del terme: pel seu caràcter groller, que atempta contra la dignitat de les persones i de l’audiència, i pel seu to malhumorat, que només aixeca la rialleta fàcil dels partidaris més abrandats de l’anomenada «revolució dels somriures». Per això, en aquest context, no deixa de ser paradoxal que el Govern de la Generalitat no només no hagi criticat aquesta mala praxi de la televisió pública de la seva competència, sinó que hagi retirat l’acreditació al director del digital e-notícies, Xavier Rius, per fer una pregunta a la portaveu de l’Executiu, en la qual, més enllà de l’encert o desencert formal, preguntava sobre la qüestió de fons: què en pensava el Govern d’aquesta nova deriva del mal humor de TV3?

PUBLICITAT
Correos Market

El Govern s’amaga darrere la llibertat d’expressió –un dret dels ciutadans, però no de les institucions públiques, sotmeses al principi de legalitat– per a justificar la desobediència institucional, però no dubta a malmetre la llibertat d’informació d’un mitjà retirant l’acreditació del seu director. Es tracta d’un fet que interroga també tot l’ofici, començant pel Col·legi de Periodistes. En les democràcies de referència, com és el cas de la britànica de què parlàvem a l’inici, es respecta la llibertat d’informació –també la de la premsa groga– i els litigis no els ventila el govern de torn, amb un doble sedàs evident, sinó els tribunals.