El gener de l’any passat, el president Macron es va dirigir a tots els representants de les universitats franceses agrupats a France Universités, organització equivalent a la CRUE, Conferència de Rectors d’Universitats Espanyoles. De la seva intervenció se’n poden extreure conclusions rellevants per al Sistema Universitari Espanyol (SUE). La primera, el mateix fet de la intervenció. A Espanya no hi ha precedents que el president del govern s’hagi dirigit a la totalitat de les universitats espanyoles. La segona, l’expressió del convenciment que el sistema universitari és determinant per a la competitivitat de l’economia i el benestar dels seus ciutadans i això no sols com una expressió retòrica, sinó quantificant l’esforç pressupostari que amb aquest objectiu ha dut a terme el Govern francès. El tercer, un reconeixement explícit d’algunes de les febleses d’aquest sistema universitari i, la quarta i última, expressar que la governança de les universitats franceses és un instrument per a resoldre els desafiaments als quals s’enfronta i, si no ho aconsegueix, cal replantejar-se aquesta governança.
El sistema d’universitats públiques espanyol és el perfecte contrapunt a la descripció anterior. En el nostre cas, el model de govern de les universitats públiques espanyoles no s’ha vist modificat en els seus elements més distintius des de la LRU de 1983 i les lleis universitàries posteriors. La LOSU és l’últim exemple en aquest sentit. Durant aquests quaranta anys els diferents governs no han pres la iniciativa de proposar canvis en la governança universitària en la línia del que és comú als països europeus de referència i, també cal dir-ho, les universitats públiques –si més no, algunes– tampoc no ho han fet.
Tot sistema universitari públic ha de conciliar la legitimitat externa, que és conseqüència del finançament majoritàriament públic dels seus pressupostos, amb la legitimitat interna, que suposa el compromís de tots els seus estaments, professorat, personal administratiu i estudiants, en el funcionament de la universitat. A Espanya, des de l’esmentada Llei de Reforma Universitària, l’absència de legitimitat externa no l’han aconseguit resoldre, com ells mateixos afirmen, aquells que l’haurien de garantir, en primer lloc, els consells socials. En conseqüència, la desconfiança cap a la universitat pública impregna les decisions dels governs competents.
Més enllà de les declaracions altisonants, aquesta desconfiança s’expressa amb fets. Per exemple, els ingressos de les universitats públiques i, en particular, les transferències que reben de les administracions públiques no havien aconseguit el 2021 els nivells previs a la crisi de l’any 2008.
