El gener de l’any passat, el president Macron es va dirigir a tots els representants de les universitats franceses agrupats a France Universités, organització equivalent a la CRUE, Conferència de Rectors d’Universitats Espanyoles. De la seva intervenció se’n poden extreure conclusions rellevants per al Sistema Universitari Espanyol (SUE). La primera, el mateix fet de la intervenció. A Espanya no hi ha precedents que el president del govern s’hagi dirigit a la totalitat de les universitats espanyoles. La segona, l’expressió del convenciment que el sistema universitari és determinant per a la competitivitat de l’economia i el benestar dels seus ciutadans i això no sols com una expressió retòrica, sinó quantificant l’esforç pressupostari que amb aquest objectiu ha dut a terme el Govern francès. El tercer, un reconeixement explícit d’algunes de les febleses d’aquest sistema universitari i, la quarta i última, expressar que la governança de les universitats franceses és un instrument per a resoldre els desafiaments als quals s’enfronta i, si no ho aconsegueix, cal replantejar-se aquesta governança.

El sistema d’universitats públiques espanyol és el perfecte contrapunt a la descripció anterior. En el nostre cas, el model de govern de les universitats públiques espanyoles no s’ha vist modificat en els seus elements més distintius des de la LRU de 1983 i les lleis universitàries posteriors. La LOSU és l’últim exemple en aquest sentit. Durant aquests quaranta anys els diferents governs no han pres la iniciativa de proposar canvis en la governança universitària en la línia del que és comú als països europeus de referència i, també cal dir-ho, les universitats públiques –si més no, algunes– tampoc no ho han fet.

Tot sistema universitari públic ha de conciliar la legitimitat externa, que és conseqüència del finançament majoritàriament públic dels seus pressupostos, amb la legitimitat interna, que suposa el compromís de tots els seus estaments, professorat, personal administratiu i estudiants, en el funcionament de la universitat. A Espanya, des de l’esmentada Llei de Reforma Universitària, l’absència de legitimitat externa no l’han aconseguit resoldre, com ells mateixos afirmen, aquells que l’haurien de garantir, en primer lloc, els consells socials. En conseqüència, la desconfiança cap a la universitat pública impregna les decisions dels governs competents.

PUBLICITAT

Més enllà de les declaracions altisonants, aquesta desconfiança s’expressa amb fets. Per exemple, els ingressos de les universitats públiques i, en particular, les transferències que reben de les administracions públiques no havien aconseguit el 2021 els nivells previs a la crisi de l’any 2008.

El calaix del ministeri

Un altre exemple en aquest mateix sentit s’expressa en què tots els intents de dur a terme una reforma del sistema universitari espanyol per a acostar-lo als estàndards predominants a Europa no han prosperat. Els informes elaborats per les comissions d’experts creades per governs de tots els signes polítics, d’altra banda, relativament coincidents en les seves conclusions, han tingut el mateix resultat: el calaix del ministeri corresponent.

Un últim exemple en aquest mateix sentit es pot veure analitzant el primer esborrany de la LOSU presentat pel Ministeri i el que, finalment, ha estat aprovat en el Congrés. La desaparició de fórmules com la creació d’un comitè de cerca del rector, un Claustre de caràcter més institucional i menys representatiu i una major capacitat del rector per participar en el nomenament dels degans, són només alguns dels exemples que han desaparegut d’un esborrany a un altre. El que alguns han anomenat «bany de realitat».

A més, la falta de legitimitat externa i la desconfiança implícita amb la qual actuen els governs competents en relació amb les universitats públiques, també es posa de manifest en l’excés de regulació que impregna la gestió de les universitats públiques espanyoles. L’Informe recent de l’European Universities Association, University Autonomy in Europe IV, situa les universitats públiques espanyoles molt per sota, segons el seu nivell d’autonomia, de la resta de les universitats europees i, més en particular, de les dels països que constitueixen sens dubte una referència per al sistema universitari espanyol. La importància de la regulació externa en la gestió de les universitats s’expressa en tots i cadascun dels quatre àmbits analitzats en l’estudi: el sistema organitzatiu, la política de personal, la gestió financera i l’acadèmica. Indubtablement, aquesta falta d’autonomia és expressió, també, de la desconfiança amb la qual actua l’Administració pública en relació amb la gestió universitària.

No es tracta de contraposar la legitimitat externa amb la interna, cap no ha d’estar per sobre de l’altra, però reconeguem que en el sistema universitari públic espanyol la legitimitat interna atropella i ho fa bàsicament mitjançant dos instruments: un claustre amb representants electes de tots els estaments de la universitat amb capacitat de demanar el cessament del rector, competència inèdita en els òrgans similars dels sistemes universitaris europeus, i un sistema d’elecció del rector mitjançant sufragi general ponderat entre, també, tots els estaments de la universitat. Aquest model universitari, notablement endogàmic i, també únic entre els sistemes universitaris dels països europeus de referència, està a la base de la desconfiança esmentada, i als fets assenyalats em remeto.

Però aquestes no són les úniques raons per a posar sobre la taula el tema de la governança universitària i no precisament en els termes que proposa la LOSU. Una d’aquestes raons és que el sistema universitari espanyol s’està veient sotmès a canvis radicals en la seva estructura entre els quals cal destacar el protagonisme creixent del sistema universitari privat. En aquestes dues dècades que portem de segle no s’ha creat cap universitat pública, l’última va ser la Politècnica de Cartagena el 1998, mentre que el nombre d’universitats privades ha crescut exponencialment. Des de les 16 que existien el 1997 a les 41 que hi ha actualment inscrites en el Registre d’Universitats, Centres i Titulacions (RUCT), a les quals caldria afegir les ja autoritzades i pendents d’inscripció. Aquestes universitats s’han creat per Llei de l’Assemblea Legislativa de la Comunitat Autònoma, de la qual es dedueix, també, que les comunitats autònomes sobre les quals recau el finançament de les universitats públiques no són alienes a aquest protagonisme creixent de les universitats privades.

PUBLICITAT

Presència de fons de capital

Aquest augment del nombre d’universitats privades ha comportat un augment d’estudiants en aquestes universitats que es contraposa amb una disminució equivalent dels estudiants de les universitats públiques i tot això tenint en compte, segons les dades disponibles, que el cost mitjà de seguir un curs en una universitat privada multiplica per 5 o 6 el d’una universitat pública. Tot això, a més, s’ha dut a terme amb una presència de fons de capital que en determinades adquisicions han arribat a multiplicar per 14 l’EBITDA (segons el seu acrònim anglès, guanys abans d’interessos, impostos, depreciació i amortització) generat per les universitats. Quines són les raons d’aquest tsunami? Sens dubte se’ns n’ocorrerien moltes, però, amb tota seguretat, una destaca entre totes les possibles, la flexibilitat més gran que ofereixen les privades per a adaptar-se als canvis en el nivell de competències que exigeix la societat i a una major capacitat, més enllà de l’entorn social dels seus estudiants, per a facilitar la inserció laboral dels seus titulats.

Com indica el Rànquing CYD en l’edició corresponent a l’any 2023, de les 10 universitats espanyoles que obtenen millors resultats en els 36 indicadors seleccionats dels àmbits d’Ensenyament i aprenentatge, Recerca, Transferència de coneixement, Orientació internacional i Contribució al desenvolupament regional, tres són privades, i destaquen en particular en el primer dels àmbits esmentats on de les sis universitats amb millors resultats, cinc són privades.

Sobrequalificació

Una altra raó no menor per a tenir en compte si la governança del sistema universitari espanyol és la més adequada és el que s’ha convingut a denominar sobrequalificació o, millor, desajustament entre la formació disponible pels titulats universitaris i la requerida en el lloc de treball. No és un problema exclusivament atribuïble a les universitats, sinó que és compartit amb el sistema productiu, però tenir el no precisament honrós títol de ser el país de la UE amb un major nivell de sobrequalificació, un 36,1 % dels titulats es troben en aquesta situació, requereix esforços addicionals de les universitats i de la societat en conjunt per a reduir-ne la importància.

No es tracta aquí d’assenyalar la totalitat dels desafiaments als quals s’enfronta la universitat espanyola ni es tracta de restar valor al seu paper en la modernització de la societat espanyola. Del que es tracta és de poder expressar els nostres dubtes sobre si el sistema de govern de les universitats públiques espanyoles i el reduït nivell d’autonomia en el qual es desenvolupa, és el més adequat per a fer front a aquests desafiaments o si, per contra, està en la base de la seva explicació.

La millor manera de defensar la universitat pública és dotar-la de la màxima autonomia possible, que cal no confondre amb autogestió, i de conjugar millor la legitimitat interna amb l’externa. El sistema universitari europeu ens ofereix sota aquests principis diferents models dels quals hauria d’aprendre la LOSU. No hi ha res que justifiqui, més enllà de la falta de coratge per fer front a un debat d’aquestes característiques, que mantinguem una «excepció espanyola» en la manera d’organitzar el nostre sistema universitari a Europa.