La investidura de Pedro Sánchez ha provocat un salt d’escala de la dreta política espanyola i del seu establishment associat –mediàtic, judicial i econòmic– que n’han qüestionat no només el preu sinó la legitimitat. Pel que fa al preu, val a dir que el fixa l’article 99 de la Constitució –majoria absoluta, en primera votació, o majoria simple, en segona– i quant a la legitimitat del programa d’investidura, cal recordar que en una democràcia parlamentària és el resultat del programa amb què el candidat va concórrer a les eleccions i dels programes dels seus adversaris, ara nous socis parlamentaris. Tots els elements del pacte, inclosa la polèmica llei d’amnistia, se sotmetran a l’escrutini del Parlament, als filtres de constitucionalitat que estableix la separació de poders i, en darrera instància, al criteri de la ciutadania a les urnes.

Des d’aquesta òptica, el diàleg, la negociació i el pacte són els fonaments d’una democràcia i el seu exercici no trenca Espanya, com ha afirmat José María Aznar, promotor intel·lectual de les protestes al carrer: «El que pueda hacer, que haga». Ho sap l’expresident per experiència pròpia: arran de les eleccions de 1996, no només va experimentar una mutació lingüística, en passar a parlar català en la intimitat, sinó que va firmar el pacte del Majestic amb CiU. Molts dels acords no figuraven en el programa electoral del PP i afectaven qüestions centrals: des de la supressió del servei militar obligatori, tot incomplint la previsió constitucional de la seva substitució per una «prestació social» (article 30), fins al traspàs de trànsit, un servei que l’Estatut reservava a l’Estat (article 13.4).

Serveixi aquesta digressió sobre l’abast dels pactes d’investidura per relativitzar l’origen del salt d’escala de la resposta de la dreta contra Pedro Sánchez i emmarcar-lo també en una reacció d’impotència política per no consumar la derrota anunciada del sanchisme i no assolir una presidència del Govern que Alberto Núñez Feijóo tenia coll avall. Els pactes d’investidura s’expliquen, de Catalunya endins, per l’aposta del president Sánchez per acabar de suturar les ferides –socials, polítiques i econòmiques– que va obrir la dècada prodigiosa del procés, però també és un fet, de Catalunya enfora, que han eixamplat una altra fractura, en clau espanyola, amb molta càrrega simbòlica i emocional. El soroll ambiental, amplificat per l’extrema dreta i la dreta tradicional, s’inscriu en una deriva il·liberal que arrenca de molt abans i podríem anomenar el contraprocés.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.