Del quadre a la partitura

Música i pintura tenen la virtut de crear atmosferes i sensacions, de desfermar emocions, de fer viure o reviure moments que fins i tot poden ser definitoris, però els dos arts, bo i compartint eines, fan assolir aquest clímax de manera ben diferent, cadascuna a la seva manera. Tanmateix, a vegades s’alimenten i llavors en poden sortir obres musicals de gran volada com Quadres d’una exposició, de Modest Mussorgski, o la recentment estrenada Constellations d’Hèctor Parra.

Als quaderns on anotava les seves observacions sobre tota mena de coses, Leonardo da Vinci ho deia ben clar: «La pintura roman i té l’aparença de ser una realitat viva», mentre que la música «s’esvaeix i mor». Si la primera és directa, permanent, havent-hi només la relació entre l’artista i l’espectador, la segona necessita un intermediari, algú que interpreti el que el músic ha creat i ha deixat registrat en una partitura. Un cop interpretada, aquella música deixa d’existir a l’espera d’una altra interpretació que potser serà tot una altra cosa. Aquesta és la gran diferència, però ambdues, música i pintura, tenen moltes coses comunes com són el color, el timbre o el ritme, entre d’altres.

Mussorgski és segurament el cas més conegut de compositor que ha volgut dibuixar amb música una obra pictòrica. Quadres d’una exposició, originalment una suite per a piano més coneguda en les seves versions orquestrals fetes per diversos músics (Maurice Ravel, entre d’altres), consta de deu números o moviments, cadascun dels quals acompanya un dibuix o una aquarel·la de l’artista, arquitecte i dissenyador Viktor Hartmann que va ser un gran amic del compositor, mort de sobte a trenta-nou anys. L’exposició del títol és la que es va fer per retre-li un homenatge pòstum a l’Acadèmia Imperial de les Arts de Sant Petersburg i els quadres triats per Mussorgski són una petita selecció de les més de quatre-centes obres exposades.

Per Magrané la recerca plàstica, festiva i poètica de Miró està arrelada en un paisatge concret i, alhora, tendeix cap al cosmos.

Anys més tard, el 1951, un altre rus, Igor Stravinsky feia una òpera, The Rake’s progress, basant-se en la sèrie de gravats del mateix títol que l’anglès William Hogarth havia fet dos segles abans explicant amb imatges molt riques i detallistes on porta una vida de disbauxa com la del protagonista, Tom Rakewell, un home que va de mal borràs. També als anys cinquanta del segle passat, el txec Bohuslav Martinu, va compondre l’obra simfònica Els frescos de Piero della Francesca volent reflectir amb la música la seqüència de pintures La llegenda de la Veracreu, que aquell pintor del Renaixement havia fet a Arezzo. I, més a prop, Enric Granados compondria Goyescas (1911), una suite per a piano basada en la sèrie d’aiguaforts Caprichos, de Francisco de Goya.

El Camp de Tarragona

Sense anar a parar al fenomen de la sinestèsia que és un altre tema (seria el cas d’Aleksandr Skriabin), hi ha compositors que tenen una gran connexió amb tot el que és visual, amb els colors i la llum, amb els elements que configuren un paisatge que és físic i és humà. I aquí trobem a Joan Magrané (Reus, 1988), un músic del Camp de Tarragona, del mateix entorn del qual va sorgir l’univers de Joan Miró que va reflectir a La masia, l’oli de la casa familiar de Mont-roig amb la qual el pintor resumia tota la seva vida al camp. Com diu el músic, la recerca plàstica, festiva i poètica del pintor està fortament arrelada en un paisatge concret i, alhora, tendeix cap al més alt possible, cap al cosmos. Miró va fer Interior holandès reinterpretant El llaütista, del pintor flamenc del XVII Martensz Sorgh, i el 2020 Magrané va compondre la seva reinterpretació de l’obra mironiana amb el mateix títol, Interior holandès, per a clarinet, viola i arpa, que van estrenar membres de l’Ensemble Intercontemporain.

Aquell cosmos de què parla Magrané, el trobem a la sèrie Constel·lacions, obres de petit format (guaix i oli sobre paper), que Miró va fer en un moment molt difícil, quan el nazisme avançava per Europa i a Espanya s’instal·lava la dictadura franquista. La va començar a França el 1939 i la va acabar el 1941, entre Mallorca i Mont-roig del Camp. El pintor havia fugit físicament de França, però la seva va ser una fugida molt més profunda i ell mateix ho explicava: «Em vaig tancar deliberadament en mi mateix. La nit, la música i les estrelles van començar a tenir un paper decisiu en la meva pintura.» Així, a les vint-i-tres Constel·lacions, tantes com les que omplen la volta del cel, hi apareix la simbologia poètica feta d’astres, dones i ocells que marcaria definitivament la seva obra.

Miró al menjador

Si Miró veia aquella sèrie com un poema musicat per un pintor, un músic, Hèctor Parra (Barcelona, 1976) s’ha inspirat en aquella obra per recrear-la i fer-ne un cicle poeticomusical, Constellations, que va tenir la seva estrena mundial completa a L’Auditori de Barcelona, el 14 d’octubre, dins del Festival Mixtur dedicat a la nova creació sonora. Parra semblava predestinat a fer viure el món mironià de manera sonora. Durant la seva infantesa, un quadre de l’artista presidia el menjador de casa seva i ell mateix, de petit, pintava i dibuixava imitant Miró. Fins i tot guarda un record llunyà d’haver assistit al funeral del pintor.

Mussorgski és segurament el cas més conegut de compositor que ha volgut dibuixar amb música una obra pictòrica.

Constellations va néixer a París durant el confinament quan la covid els va deixar, a ell i a la pianista Imma Santacreu, sense encàrrecs. El resultat és una obra per a piano a quatre mans i la veu d’un recitador que interpreta la poesia d’Arnau Pons feta per a l’obra. La partitura és molt densa i d’una gran riquesa tímbrica. Cada constel·lació té una durada i un tractament sonor diferent. Hi ha solos, peces a quatre mans i no només es toca el piano des del teclat, també directament des de les cordes i amb objectes diferents com poden ser un raspall, pinzells, petxines o didals.

Els intèrprets de l’estrena van ser Santacreu i la també pianista Lluïsa Espigolé, i la veu en viu era la de l’actor Pere Arquillué, el qual en un parell de moments també tocava breument el piano. L’obra és llarga, dues hores amb una pausa. A l’estrena es produïa una baixada de la tensió en els silencis entre peça i peça i els canvis de posició dels intèrprets, però això és poca cosa i superable en futures interpretacions. El que ha fet Parra és una gran creació sonora sobre el món que va elaborar l’artista en un moment de gran pessimisme, un moment que ens convé no oblidar.