Música i pintura tenen la virtut de crear atmosferes i sensacions, de desfermar emocions, de fer viure o reviure moments que fins i tot poden ser definitoris, però els dos arts, bo i compartint eines, fan assolir aquest clímax de manera ben diferent, cadascuna a la seva manera. Tanmateix, a vegades s’alimenten i llavors en poden sortir obres musicals de gran volada com Quadres d’una exposició, de Modest Mussorgski, o la recentment estrenada Constellations d’Hèctor Parra.

Als quaderns on anotava les seves observacions sobre tota mena de coses, Leonardo da Vinci ho deia ben clar: «La pintura roman i té l’aparença de ser una realitat viva», mentre que la música «s’esvaeix i mor». Si la primera és directa, permanent, havent-hi només la relació entre l’artista i l’espectador, la segona necessita un intermediari, algú que interpreti el que el músic ha creat i ha deixat registrat en una partitura. Un cop interpretada, aquella música deixa d’existir a l’espera d’una altra interpretació que potser serà tot una altra cosa. Aquesta és la gran diferència, però ambdues, música i pintura, tenen moltes coses comunes com són el color, el timbre o el ritme, entre d’altres.

Mussorgski és segurament el cas més conegut de compositor que ha volgut dibuixar amb música una obra pictòrica. Quadres d’una exposició, originalment una suite per a piano més coneguda en les seves versions orquestrals fetes per diversos músics (Maurice Ravel, entre d’altres), consta de deu números o moviments, cadascun dels quals acompanya un dibuix o una aquarel·la de l’artista, arquitecte i dissenyador Viktor Hartmann que va ser un gran amic del compositor, mort de sobte a trenta-nou anys. L’exposició del títol és la que es va fer per retre-li un homenatge pòstum a l’Acadèmia Imperial de les Arts de Sant Petersburg i els quadres triats per Mussorgski són una petita selecció de les més de quatre-centes obres exposades.

Per Magrané la recerca plàstica, festiva i poètica de Miró està arrelada en un paisatge concret i, alhora, tendeix cap al cosmos.

Anys més tard, el 1951, un altre rus, Igor Stravinsky feia una òpera, The Rake’s progress, basant-se en la sèrie de gravats del mateix títol que l’anglès William Hogarth havia fet dos segles abans explicant amb imatges molt riques i detallistes on porta una vida de disbauxa com la del protagonista, Tom Rakewell, un home que va de mal borràs. També als anys cinquanta del segle passat, el txec Bohuslav Martinu, va compondre l’obra simfònica Els frescos de Piero della Francesca volent reflectir amb la música la seqüència de pintures La llegenda de la Veracreu, que aquell pintor del Renaixement havia fet a Arezzo. I, més a prop, Enric Granados compondria Goyescas (1911), una suite per a piano basada en la sèrie d’aiguaforts Caprichos, de Francisco de Goya.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament o accedeix si ja ets usuari/subscriptor.