Des de les primeres emissions de ràdio i televisió de la llavors anomenada, precisament, Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, les coses han canviat molt. Aquests canvis s’han produït no només en l’àmbit de la tecnologia emprada per a produir i distribuir continguts, sinó també des del punt de vista de la naturalesa mateix del servei, el seu marc legislatiu i de regulació, així com el panorama comunicatiu en què l’activitat de la Corporació es desenvolupa. Aquest article intenta desgranar alguns elements rellevants en connexió amb aquests contextos.

Segurament sorprendrà aquesta dada. Quan la televisió pública comença les seves emissions sota l’empara d’una llei estatal anomenada «del tercer canal» (Llei 46/1983) ho fa sota un règim jurídic força peculiar. La televisió nacional —catalana— del pujolisme no era altra cosa que una modalitat de gestió del monopoli de la televisió, el qual des del 1980 —en virtut d’una altra llei, estatal, concretament la relativa a l’estatut de la ràdio i la televisió, la Llei 4/1980—, es trobava formalment en mans de l’Estat —espanyol. Com el nom de la llei esmentada en primer lloc posa de manifest, TV3 no comença les seves activitats com el «primer canal» català, sinó com un canal afegit als dos canals públics d’àmbit nacional —espanyol— per tal de prestar, per encàrrec de les autoritats de l’Estat, un servei públic legalment declarat com a monopoli.

Les coses han canviat molt, sens dubte. La Generalitat ha adquirit, en virtut tant del nou Estatut com de la legislació audiovisual adoptada per part del Parlament de Catalunya al llarg dels darrers vint anys, competències plenes per a definir i establir el seu propi servei públic de comunicació audiovisual. D’altra banda, tant el monopoli públic de la televisió com la poc útil, jurídicament parlant, «etiqueta» de servei públic aplicada a tot el conjunt del sector audiovisual, van ser llençades a la paperera de la petita i peculiar història de la regulació audiovisual a Catalunya. Aquest canvi es consolida especialment a partir de l’adopció, el 2010, de la llei bàsica de la comunicació audiovisual a Espanya (Llei 7/2010).

TV3 comença les seves activitats com un canal afegit als dos canals públics d’àmbit espanyol.

La liberalització del sector audiovisual esdevingué doncs una realitat ben entrada la primera dècada del segle XXI. Els serveis de ràdio i televisió privats passen a ser sotmesos a la regulació que resulta estrictament necessària i proporcionada per a protegir determinats drets i interessos públics (protecció dels menors, limitació de discursos comercials excessius o enganyosos, regulació de períodes electorals…). Per la seva banda, en aquest context, els prestadors públics (i entre aquests els integrats a la després anomenada Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) són finalment subjectes a una regulació més intensa, sota la forma de missions i concrets objectius de servei públic, els quals justificarien la percepció de fons públic i, precisament, l’esmentada denominació. Si algun cop han tingut curiositat per saber quines són aquestes missions i objectius, poden acudir a l’article 26 de la Llei 22/2005, de la comunicació audiovisual de Catalunya. Potser els sorprendrà.

 

L’arribada de la TDT

Un altre canvi, aquest cop tecnològic, havia d’afectar també de forma intensa l’evolució dels mitjans públics autonòmics (i locals) de Catalunya. L’any 2010 es va completar la transició a la televisió digital terrestre (TDT) a tot Espanya. Des d’un punt de vista estrictament tecnològic, vam ser un dels primers estats d’Europa a completar aquest important trànsit. L’arribada de la TDT no només va permetre a tots els prestadors existents (inclosos els serveis públics) augmentar la qualitat tècnica de les seves transmissions, sinó també incrementar el nombre de canals (en el sentit televisiu del terme) a disposició d’aquests. Això no vol dir, però, que s’obrís una reflexió especial o es dugués a terme una estratègia concreta d’adaptació i aprofitament del nou entorn per a millorar la qualitat i l’abast del servei públic.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Les previsions generals contingudes en la legislació vigent no van ser mai desenvolupades de forma coherent i substantiva en el marc dels instruments disponibles a aquest efecte: el mandat marc i el contracte programa. La conxorxa entre uns polítics només preocupats pel control i repartiment partidista de la Corporació i uns gestors obsessionats per l’obtenció de recursos i manejar una estructura professional completament desbocada, ha donat lloc a un marc de discussió i gestió polititzat i caïnita, on es perd el temps en conspiracions i rivalitats de curta volada, i no existeix ni la competència ni la capacitat d’impulsar estratègies de mitjà i llarg termini o simplement de comprendre els reptes que cal afrontar.

L’arribada de la TDT va portar altres desoris al panorama de la comunicació catalana (i del servei públic, en aquest cas d’àmbit local). De la mateixa forma que la TDT havia demostrat la seva capacitat d’alterar el panorama audiovisual nacional i autonòmic (tant pel que fa als mitjans públics com privats), es va voler aprofitar l’ocasió per a transformar completament el mercat de les televisions locals. Sota el miratge de l’«espai català de comunicació», una idea voluntarista a mig camí entre la descripció i la prescripció, i mai passada amb prou rigor pel sedàs de la ciència política, la demografia o la geografia econòmica, les autoritats competents albiraren en despatxos propis i acadèmics subvencionats un nou mapa tant irreal com prolífic del panorama televisiu català.

 

Demarcacions inventades

Sobre la base d’una nova i capriciosa divisió del territori, mancada de qualsevol anàlisi de viabilitat prèvia —econòmica, tècnica, sociològica…— s’oferiren espais (freqüències) per a desenes de televisions, tant comercials com de servei públic. Les expectatives creades foren immenses. La competència per a agafar lloc en aquesta terra promesa es convertí en desbocada. Els problemes per a posar d’acord ens locals diversos per a gestionar conjuntament les televisions públiques d’unes demarcacions inventades evidenciaren, un cop més, la pobresa democràtica del nostre país. El resultat fou un desastre per a tothom —o gairebé tothom—, del qual encara el sector s’està recuperant i del qual ningú dels que vam tenir alguna responsabilitat durant aquell període hem donat encara suficients explicacions.

En el marc d’aquest panorama audiovisual —mediàtic, polític, cultural— els mitjans de la Corporació han entrat en un període en què la comunicació s’ha transformat de forma intensa, i afecta especialment el paper i la importància dels mitjans de servei públic. A banda de l’augment de canals convencionals generat per la liberalització i l’arribada de la TDT (de la qual evidentment la Corporació s’ha beneficiat, almenys quant a la disponibilitat d’un major nombre de freqüències), el nou panorama audiovisual es troba directament afectat per les noves possibilitats que ofereix l’augment de l’amplada de banda i la seva disponibilitat en la majoria de domicilis.

Sobre la base d’una nova i capriciosa divisió del territori, s’oferiren freqüències a desenes de televisions.

Existeix avui en dia una important oferta d’entreteniment vinculada no només als distribuïdors multicanal tradicionals (cable, satèl·lit, IP), sinó també a noves plataformes de vídeo sota demanda que ofereixen continguts amb un alt grau de popularitat (Netflix, HBO, Amazon…).

D’altra banda, i més enllà de les ofertes de continguts elaborades sota la responsabilitat editorial de corporacions com les esmentades, plataformes com ara Facebook, Twitter o YouTube donen la possibilitat a qualsevol usuari de penjar els seus propis continguts audiovisuals i, evidentment, accedir a continguts publicats per altres persones. Finalment, gràcies al desenvolupament d’aplicacions diverses per a mòbils, tablets i altres pantalles intel·ligents, resulta especialment fàcil accedir a la graella de programes d’un gran nombre de ràdios i televisions d’arreu del món, disponibles fins fa poc dins d’una àrea geogràfica acotada. Aquestes noves ofertes han alterat de forma significativa els hàbits de consum de continguts audiovisuals.

 

Sense criteris mínims i comuns

La Corporació —ara Catalana de Mitjans Audiovisuals— ha utilitzat, fins a cert punt, les possibilitats que aquestes noves aplicacions ofereixen. Molts dels programes dels diversos prestadors disposen de comptes en xarxes socials i els utilitzen per interactuar amb l’audiència —sigui amb finalitats promocionals o per a fomentar un cert nivell de participació amb l’audiència. També és possible, a banda del catàleg disponible a les aplicacions de la Corporació, trobar els continguts d’alguns dels programes a plataformes de compartició de vídeos com les esmentades. Això no obstant, a la vista de les molt succintes referències a aquest tema contingudes, per exemple, al Llibre d’Estil de la Corporació, sembla palès que l’ús de les xarxes socials té només, ara com ara, una naturalesa merament instrumental en relació amb els continguts dels mitjans tradicionals. D’altra banda, la definició concreta de les modalitats d’aquest ús queda bastant en mans dels responsables de cadascun dels programes, sense que existeixin uns mínims criteris clars i comuns en aquest sentit.

Falta una estratègia definida en matèria de presència, ús i aprofitament de les xarxes socials per a eixamplar l’audiència.

El cert, doncs, és que no sembla existir una política o una estratègia definida en matèria de presència, ús i aprofitament de les xarxes socials —en el sentit més ampli—, i en particular per a eixamplar l’audiència o ampliar l’abast del servei públic amb nous serveis i aplicacions especialment pensats per a aquest nou entorn.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Li queda, doncs, molt camí per recórrer a la Corporació per a adaptar-se a les característiques d’un panorama de la comunicació que no podem veure en termes de futur sinó de present. Els reptes són ja molts i no sembla —almenys des de fora— que existeixi en aquests moments un afany decidit a afrontar-los de forma rigorosa i en el curt termini.

Entre aquests reptes cal mencionar la promoció de continguts en una llengua relativament minoritària —dins del conjunt del món— en el marc de plataformes amb presència de continguts atractius en altres llengües més «potents» com l’anglès, la creixent desconfiança en relació amb continguts elaborats i difosos a la xarxa per part d’entitats «vinculades» a estats o poders públics —cal mencionar la proposta feta aquest estiu per part de Twitter relativa a «identificar» les publicacions d’aquesta naturalesa específica—, i la necessitat de comprendre i abordar els nous sistemes de «recomanació» basats principalment en l’ús d’algoritmes, així com d’establir una relació directa amb les plataformes d’allotjament o motors de cerca per a negociar acords que garanteixin una certa prominència a determinats tipus de continguts.

En definitiva, la Corporació ha tingut ja un llarg recorregut des de principis dels anys 80. Un recorregut en què ha hagut d’adaptar-se a canvis tecnològics, legislatius i de polítiques públiques, els quals, cal acceptar-ho, no han estat sempre suficientment aplicats i aprofitats. Els reptes que ara afronta són de gran envergadura. El futur de la Corporació i els valors de servei públic que serveix —o hauria de servir— depenen de la capacitat de comprensió i acció dels seus gestors, així com d’aquells que tenen en aquests moments la responsabilitat de definir les polítiques públiques i jurídiques del sector.