Amb l’expansió de la pandèmia la democràcia ha quedat en suspens. Això ha estat així no solament perquè en molts llocs els governs han assumit poders d’excepció, sinó també perquè s’han ajornat innombrables convocatòries electorals i plebiscits previstos per a les setmanes vinents. Per exemple, a França, encara que Emmanuel Macron va mantenir la primera volta de les eleccions municipals franceses, el calendari de la segona volta s’ha hagut de modificar.
Ha passat el mateix amb els referèndums constitucionals de Xile o Rússia o les eleccions de Macedònia del Nord. A Espanya, tant les eleccions autonòmiques del País Basc com les de Galícia van ser suspeses. Un fet que, tot i justificat sanitàriament, ha implicat forçar la llei, ja que no hi ha cap previsió normativa per ajornar uns comicis una vegada convocats.
En alguns països amb institucionalitat més feble, la crisi de la covid-19 no és que hagi suspès la democràcia, és que ha acabat anul·lant-la. Viktor Orbán, el primer ministre d’Hongria, potser és el millor exemple d’aquest cas. El Parlament d’Hongria, en el qual tenia àmplia majoria, no solament ha votat a favor de l’estat d’alarma al país, sinó que l’ha estès sense data límit, de manera que el primer ministre pot decidir-ne arbitràriament l’extensió. Juntament amb aquesta mesura, també s’ha autoritzat Orbán a governar per decret sense a penes restriccions legals, fins i tot anul·lant normativa prèvia, la qual cosa implica buidar de facto les competències del Parlament mateix.
Per si no fos prou, la via d’Hongria ha augmentat la deriva repressora en fixar dos nous delictes permanents: fins a cinc anys de presó per a periodistes que estenguin «notícies que vagin contra la salut pública» i fins a vuit anys per a qualsevol resistència a les ordres donades pel govern per combatre el virus. Justament aquesta última via és una temptació perillosa en mans de qualsevol govern; un component que pot fer que els poders d’emergència esdevinguin permanents.
A Hongria, la crisi de la covid-19 no és que hagi suspès la democràcia, és que ha acabat anul·lant-la.
Si amb l’excusa de combatre les notícies falses es permet reprimir mitjans de comunicació desafectes, s’acaba soscavant l’essència mateixa dels nostres sistemes democràtics. Una cosa que, fins i tot a Espanya, s’ha suggerit i que és un pendent massa relliscós per voler-lo transitar. La devolució dels poders d’emergència serà la prova del cotó fluix per comprovar la robustesa de les nostres democràcies.
No obstant això, tard o d’hora s’hauran de fer les eleccions i saber en quina direcció empenyerà aquesta crisi no és mai fàcil d’anticipar. Una primera temptació és pensar que l’emergència sanitària podria facilitar un rally around the flag, expressió que es podria traduir com «unir-se al voltant de la bandera». La idea és que quan hi ha una situació percebuda com d’amenaça existencial per a la comunitat política tots els ciutadans donen suport «temporalment» als seus governants per superar-la.
PUBLICITAT
Retòrica militarista
En relacions internacionals aquesta idea s’ha tractat en múltiples ocasions, com quan un país busca un enemic exterior al qual enfrontar-se per guanyar cohesió interna, cosa que podria explicar la insistent retòrica militarista del govern espanyol. Tanmateix, aquí l’efecte no sembla tan intens com en altres països, on sí que sembla que es reforça la popularitat dels governants al marge de la seva gestió.
És indubtable que la percepció que tinguin els votants de la gestió de la crisi farà que tinguin un destí desigual. No obstant això, els estudis que hi ha sobre catàstrofes naturals (i assumim que aquesta pandèmia en algun aspecte ho sembla) indiquen que els ciutadans rares vegades avaluen els governs en funció de si estaven ben o mal preparats per encarar-la. En general els votants no tenen bona informació sobre les polítiques preventives. Per tant, si algú espera que hi hagi moviment electoral per la inversió prèvia de les administracions en sanitat, prevenció de pandèmies o retallades en recerca probablement ho farà endebades.
No obstant això, els votants sí que reaccionen davant les polítiques compensatòries que tracten les conseqüències indesitjables derivades de la catàstrofe, gratitud que es pot estendre més enllà del cicle electoral. Així ha succeït en casos de terratrèmols o inundacions. Podria passar una cosa semblant en aquesta ocasió?
A ningú no se li escapa que, fins i tot amb la durada incerta de la pandèmia, aquesta és només una primera part de la història. En paral·lel, arriba una crisi econòmica de conseqüències importants. El seu efecte, a més, serà sobtat i de gran duresa. La combinació d’un xoc d’oferta (per la caiguda de la producció mundial) amb un de demanda (per la caiguda d’ingressos i turisme) farà que, a diferència de la Gran Recessió, la situació es precipiti molt més ràpidament.
A més, ja hi comença a haver certes proves que els sectors que es veuran més afectats són els que tenen empleats amb nivells més baixos d’ingressos i més feminitzats. Això ja apunta en una direcció diferent de la d’altres pandèmies del passat com la pesta negra o la grip espanyola. Mentre que aquest tipus de xocs generen amb força freqüència efectes igualadors, en aquest cas és molt més probable que es dispari la desigualtat, la qual cosa posarà en tensió els nostres estats de benestar. No hi haurà govern la supervivència del qual no es mesuri a l’hora de tractar d’esmorteir el cop de la crisi.
Però, paral·lelament, aquest tipus de circumstàncies també poden moure molts debats i fer que la qüestió redistributiva passi a situar-se en el cor de l’agenda. Un fet relativament estudiat és que la creença sobre la importància de l’atzar per determinar la nostra posició social es relaciona amb la vocació igualitarista que tinguem. Si un individu pensa que la seva posició social depèn molt de la sort (en sentit ampli, des del lloc on neixes fins als contactes que se’n deriven), aleshores tendirà a preferir més impostos i redistribució.
Preocupació redistributiva
Així, quan s’incrementa la volatilitat en els ingressos com a resultat de xocs repetits i adversos, i tragèdies impossibles de predir, el normal és que la gent doni més suport a la redistribució. Per tant, com que la pandèmia només es pot lligar a la pura mala sort, no a decisions individuals, és molt probable que es moguin les percepcions en aquest sentit.
La combinació d’aquesta desigualtat amb l’evident preocupació redistributiva fa que no sapiguem si els agents podran canalitzar-la i, sobretot, transformar-la en polítiques públiques efectives. Ens trobem en un entorn de gran polarització política, fragmentació parlamentària i incertesa. A més, això es combina amb el fet que les institucions de governança supranacional, en concret la Unió Europea, tindran un paper fonamental per saber quin marge tenen els governs nacionals per a fer polítiques diferents. Si el conflicte entre els països del nord i del sud es reprodueix com en la Gran Recessió és inevitable que les conseqüències polítiques siguin similars: un repunt de la desconfiança i el cinisme polític, la disgregació de la política representativa i l’auge dels extremismes.
La crisi de la covid-19 no arriba en el millor moment per als nostres sistemes democràtics. Juntament amb la reculada autoritària cada vegada en més països, la seva governança ha esdevingut una tasca complexa. La interdependència en la qual ens trobem amb la globalització presenta reptes que desborden els estats nació clàssics, però, alhora, les retòriques nacionalistes tenen cada cop més força, cosa que fa complicat anticipar cap a on aniran els esdeveniments. No és tan escabellat pensar que ara mateix ens trobem davant d’un d’aquells moments que els historiadors socials anomenen critical junctures, moments en què es posen els raïls per transitar en el mitjà i llarg termini.
En aquest punt toca assentar les bases de la resposta a moltes preguntes. Saber si les pulsions autoritàries es faran fortes o no, si s’abordaran els debats sobre els que tenen més a perdre en aquesta crisi econòmica. Respondre, en suma, a la gran pregunta sobre com les nostres democràcies sortiran de la convalescència.
