Si a Espanya cal enfortir les institucions, a Catalunya ens les hem de creure. Tots haurem d’evitar que el conflicte polític muti en conflicte civil -cosa que ja està passant-.

I l’anàlisi empírica haurà de substituir l’improperi, per descomptat, i les expressions sense referències clares, commensurables, comparables. En aquest article, el concepte de democràcia hi és empíric i el seu millor o pitjor funcionament és comparable amb el d’altres democràcies semblants. En aquest paper, el dret que conforma les institucions és part de la realitat.

No faré servir ni m’interessen abstraccions com «sobirania», «poble», «república», ni tan sols «democràcia», sense més, perquè en la majoria dels debats són expressions que jo utilitzo en un sentit, vostè en un altre de diferent i ningú no entén res: intentaré que quan jo empri una paraula, sapigueu de què estic parlant, a què m’estic referint. Sé que no ho aconseguiré del tot. Però l’intent és clar: a Catalunya, a Espanya, haurem de parlar per entendre’ns, deixarem de llançar-nos paraules (sense sentits compartits) a la cara, de cridar-nos els uns als altres. No és temps d’expressar emocions, sentiments, desitjos. Ha arribat l’hora de recuperar la realitat.

Per començar: Espanya és una democràcia real, no és cap règim autoritari regit per postfeixistes. És una democràcia comparable amb d’altres d’europees i no està per sota de la mitjana.

Ni els que són més són sempre els millors, ni la majoria és criteri de veritat. La democràcia és un règim polític, un entre d’altres, i no es legitima a si mateixa per la seva sola existència, és a dir, no s’autolegitima

«Democràcia» aquí no és pas una paraula buida, però com que és polisèmica, convé aclarir com l’uso. Quatre trets seran suficients: 1) en democràcia, els governats poden excloure del poder els seus governants; 2) les democràcies són inclusives; 3) totes són essencialment institucionals; i 4) gairebé totes estan blindades contra les sectes, però tracten bé les minories -si més no, no les maltracten.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Barcelona, 21 de desembre de 2017. Votació a les eleccions autonòmiques al col·legi Jaume I, de Sants. © Toni Albir. EFE.

1) Democràcia i exclusió.

El 1988, el setmanari The Economist va encarregar a Karl Popper (1902-1994) un article sobre el concepte de democràcia. El gran filòsof austrobritànic va acceptar l’encàrrec i el seu text va ser publicat en l’edició del 23 d’abril. Partia del concepte clàssic de democràcia -govern del poble, the rule of the many, arrelat en Plató-, però tots dos filòsofs coneixien bé les seves febleses: ni els que són més són sempre els millors, ni la majoria és criteri de veritat. La democràcia és un règim polític, un entre d’altres, i no es legitima a si mateixa per la seva sola existència, és a dir, no s’autolegitima.

Popper va proposar llavors un concepte més planer de democràcia: la gent hi pot, amb els seus vots, desallotjar del poder els governs cada cert temps, quatre o cinc anys. Quan em pregunten sobre si aquest o aquell ordre polític (polity) és democràtic, sempre responc amb una altra pregunta: ¿la gent aquí té la possibilitat real i efectiva de fer fora del poder els seus governants? Espanya, en aquest sentit, és una democràcia, almenys des de fa dues generacions, no és molt de temps, però funciona. Força bé.

2) Democràcia i inclusió.

Un segon tret, dinàmic, que caracteritza (positivament) i legitima (normativament) les democràcies funcionals és la seva capacitat creixent d’inclusió. La democràcia és el règim polític que més dificulta l’exclusió dels pobres, atropellar els desposseïts, sotmetre el major nombre de persones. Per això les democràcies progressen de manera objectiva i contrastada si són cada vegada més inclusives: si no únicament voten els rics, sinó també els pobres; no solament els homes, sinó també les dones; si distribueixen riquesa a més a més de crear-la.

Hi ha, doncs, en tota democràcia, un joc d’exclusió (de governants) i d’inclusió (de governats) que la defineix: aquestes coses es poden mesurar, no solament comparar. I Espanya és, des de tots dos punts de vista, una democràcia real, commensurable amb altres democràcies.

¿La gent aquí té la possibilitat real i efectiva de fer fora del poder els seus governants? Espanya, en aquest sentit, és una democràcia, almenys des de fa dues generacions.

3) Democràcia i institucions.

Però, en tercer lloc, un Estat democràtic només pot funcionar per mediació de les seves institucions. I aquestes institucions tampoc no es legitimen a si mateixes: una institució, al cap i a la fi, és un conjunt estable, persistent, de regles internalitzades pels qui estan cridats a aplicar-les amb l’objectiu de «configurar, limitar i encarrilar el comportament humà» (Francis Fukuyama).

Les institucions (la Monarquia, els tribunals, el Tribunal Constitucional, el Congrés, la Fiscalia, les agències reguladores, el Govern, les Forces Armades, els sindicats, els partits polítics i un llarg etcètera compost per organismes més prosaics, com ara l’Agència Tributària o la Inspecció de Treball, i també per associacions, fundacions, o companyies) han de ser creïbles de dins cap enfora i de fora cap endins. És a dir, els homes i dones que les encarnen han de servir-les, no servir-se’n; han de treballar en el seu marc, no fora: no ha de fer mai l’efecte que tot estava ja decidit des de fora, que la institució mateixa solament formalitza allò que ja s’havia resolt executar (obscurament) en una altra seu.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

A la llarga, cap institució no sobreviu al buidatge sistemàtic per part dels seus servidors, a la pèrdua duradora de la confiança de la gent: no solament la Monarquia és un plebiscit quotidià, totes les institucions ho són. Tota