Democràcia i recuperació de les institucions

Si a Espanya cal enfortir les institucions, a Catalunya ens les hem de creure. Tots haurem d’evitar que el conflicte polític muti en conflicte civil -cosa que ja està passant-.

I l’anàlisi empírica haurà de substituir l’improperi, per descomptat, i les expressions sense referències clares, commensurables, comparables. En aquest article, el concepte de democràcia hi és empíric i el seu millor o pitjor funcionament és comparable amb el d’altres democràcies semblants. En aquest paper, el dret que conforma les institucions és part de la realitat.

No faré servir ni m’interessen abstraccions com «sobirania», «poble», «república», ni tan sols «democràcia», sense més, perquè en la majoria dels debats són expressions que jo utilitzo en un sentit, vostè en un altre de diferent i ningú no entén res: intentaré que quan jo empri una paraula, sapigueu de què estic parlant, a què m’estic referint. Sé que no ho aconseguiré del tot. Però l’intent és clar: a Catalunya, a Espanya, haurem de parlar per entendre’ns, deixarem de llançar-nos paraules (sense sentits compartits) a la cara, de cridar-nos els uns als altres. No és temps d’expressar emocions, sentiments, desitjos. Ha arribat l’hora de recuperar la realitat.

Per començar: Espanya és una democràcia real, no és cap règim autoritari regit per postfeixistes. És una democràcia comparable amb d’altres d’europees i no està per sota de la mitjana.

Ni els que són més són sempre els millors, ni la majoria és criteri de veritat. La democràcia és un règim polític, un entre d’altres, i no es legitima a si mateixa per la seva sola existència, és a dir, no s’autolegitima

«Democràcia» aquí no és pas una paraula buida, però com que és polisèmica, convé aclarir com l’uso. Quatre trets seran suficients: 1) en democràcia, els governats poden excloure del poder els seus governants; 2) les democràcies són inclusives; 3) totes són essencialment institucionals; i 4) gairebé totes estan blindades contra les sectes, però tracten bé les minories -si més no, no les maltracten.

Barcelona, 21 de desembre de 2017. Votació a les eleccions autonòmiques al col·legi Jaume I, de Sants. © Toni Albir. EFE.

1) Democràcia i exclusió.

El 1988, el setmanari The Economist va encarregar a Karl Popper (1902-1994) un article sobre el concepte de democràcia. El gran filòsof austrobritànic va acceptar l’encàrrec i el seu text va ser publicat en l’edició del 23 d’abril. Partia del concepte clàssic de democràcia -govern del poble, the rule of the many, arrelat en Plató-, però tots dos filòsofs coneixien bé les seves febleses: ni els que són més són sempre els millors, ni la majoria és criteri de veritat. La democràcia és un règim polític, un entre d’altres, i no es legitima a si mateixa per la seva sola existència, és a dir, no s’autolegitima.

Popper va proposar llavors un concepte més planer de democràcia: la gent hi pot, amb els seus vots, desallotjar del poder els governs cada cert temps, quatre o cinc anys. Quan em pregunten sobre si aquest o aquell ordre polític (polity) és democràtic, sempre responc amb una altra pregunta: ¿la gent aquí té la possibilitat real i efectiva de fer fora del poder els seus governants? Espanya, en aquest sentit, és una democràcia, almenys des de fa dues generacions, no és molt de temps, però funciona. Força bé.

2) Democràcia i inclusió.

Un segon tret, dinàmic, que caracteritza (positivament) i legitima (normativament) les democràcies funcionals és la seva capacitat creixent d’inclusió. La democràcia és el règim polític que més dificulta l’exclusió dels pobres, atropellar els desposseïts, sotmetre el major nombre de persones. Per això les democràcies progressen de manera objectiva i contrastada si són cada vegada més inclusives: si no únicament voten els rics, sinó també els pobres; no solament els homes, sinó també les dones; si distribueixen riquesa a més a més de crear-la.

Hi ha, doncs, en tota democràcia, un joc d’exclusió (de governants) i d’inclusió (de governats) que la defineix: aquestes coses es poden mesurar, no solament comparar. I Espanya és, des de tots dos punts de vista, una democràcia real, commensurable amb altres democràcies.

¿La gent aquí té la possibilitat real i efectiva de fer fora del poder els seus governants? Espanya, en aquest sentit, és una democràcia, almenys des de fa dues generacions.

3) Democràcia i institucions.

Però, en tercer lloc, un Estat democràtic només pot funcionar per mediació de les seves institucions. I aquestes institucions tampoc no es legitimen a si mateixes: una institució, al cap i a la fi, és un conjunt estable, persistent, de regles internalitzades pels qui estan cridats a aplicar-les amb l’objectiu de «configurar, limitar i encarrilar el comportament humà» (Francis Fukuyama).

Les institucions (la Monarquia, els tribunals, el Tribunal Constitucional, el Congrés, la Fiscalia, les agències reguladores, el Govern, les Forces Armades, els sindicats, els partits polítics i un llarg etcètera compost per organismes més prosaics, com ara l’Agència Tributària o la Inspecció de Treball, i també per associacions, fundacions, o companyies) han de ser creïbles de dins cap enfora i de fora cap endins. És a dir, els homes i dones que les encarnen han de servir-les, no servir-se’n; han de treballar en el seu marc, no fora: no ha de fer mai l’efecte que tot estava ja decidit des de fora, que la institució mateixa solament formalitza allò que ja s’havia resolt executar (obscurament) en una altra seu.

A la llarga, cap institució no sobreviu al buidatge sistemàtic per part dels seus servidors, a la pèrdua duradora de la confiança de la gent: no solament la Monarquia és un plebiscit quotidià, totes les institucions ho són. Tota democràcia és, en aquest sentit, institucional.

I la legitimitat de les institucions no és cap entelèquia normativa, sinó una qüestió d’eficiència i de psicologia social: tenen el prestigi que s’han guanyat i que han sabut conservar. Quan es parla de govern del dret (rule of law) en aquest país, no sempre es posa l’èmfasi en el fet que el Codi Penal, per exemple, descansa en les institucions (forces policials, fiscals, jutges i tribunals, institucions penitenciàries i els seus funcionaris de presons) que l’apliquen i en què el bon funcionament d’aquestes institucions és tan important com l’encert i l’estabilitat de la regulació material mateixa del Codi. El millor text legal no resisteix la impressió continuada de la població -o d’una part significativa de la població- segons la qual tot estava ja decidit abans de la sentència, abans de la vista judicial, abans de tancar la instrucció, abans d’iniciar-la fins i tot, que ja ho estava en el moment de la denúncia, de la detenció, de la divulgació de les sospites. No es pot criticar la postveritat en els mitjans, o a les xarxes socials, si les institucions no funcionen, si aquestes mateixes institucions són minades pels seus gestors.

A la llarga, cap institució no sobreviu al buidatge sistemàtic per part dels seus servidors, a la pèrdua duradora de la confiança de la gent. Tota democràcia és, en aquest sentit, institucional.

Aquesta noció de democràcia institucional té, a la pràctica, molt recorregut de millora a Espanya. És el flanc menys fort de la democràcia espanyola.

Qui ho posi en dubte, farà bé de fer-ho (l’escepticisme és bon company de l’empirisme), però també s’haurà d’enfrontar amb la realitat: quin tribunal constitucional té més prestigi al seu propi país, ¿l’espanyol o l’alemany?; quina monarquia, ¿l’espanyola o l’holandesa?; quin parlament és més respectat, ¿l’espanyol o el britànic?; ¿quines són, any rere any, les institucions espanyoles més fiables segons el parer de les persones a les quals serveixen?

4) Democràcia, sectes i minories.

La democràcia ha d’estar blindada constitucionalment contra l’assalt al poder per una secta, per una minoria tancada, excloent i els dirigents de la qual practiquen l’autoritarisme epistemològic: només ells coneixen el camí de la veritat. Els altres són heretges.

Val a dir, per això, que en democràcia preval la divisió de poders -legislatiu, executiu i judicial-, de manera que cap dels tres no té l’última paraula, la clau de la veritat: el poder legislatiu no governa, l’executiu no legisla, i el judicial ni governa ni legisla. La Constitució espanyola de 1978 fa gairebé impossible que un grup tancat i excloent aconsegueixi fer-se amb algun dels poders de l’Estat, molt menys amb els tres alhora, per bé que no impedeix que, a vegades, la cúpula d’un partit polític s’apoderi de moltes parcel·les de poder real. I per descomptat, la Constitució no impossibilita que un grup tancat se situï darrere d’un poder de l’Estat i el controli parcialment, però de manera efectiva i durable.

En democràcia, les minories són respectades: de fet, els catàlegs constitucionals de drets fonamentals estan principalment pensats per protegir les minories de les majories, transitòries o permanents. I a Espanya, perquè això deixés de ser veritat, caldria la presa del poder per part d’una majoria sectària, estable i contrària a la Constitució durant tres legislatures, temps suficient per poder canviar de dalt a baix el Tribunal Constitucional, mig Tribunal Suprem, les agències reguladores i els alts cossos de l’Administració central. Així i tot, no seria fàcil: probablement funcionaria el primer tret definidor de la democràcia espanyola i els depredadors del dret acabarien sent desallotjats del poder.

En democràcia, les minories són respectades: els catàlegs constitucionals de drets fonamentals estan principalment pensats per protegir les minories de les majories.

***

El problema greu de la democràcia espanyola sorgeix, a Catalunya, quan xoca amb una minoria que és gairebé majoria emocional, cultural, ètnica, en un territori històric amb una innegable personalitat col·lectiva, amb una nació, la nació catalana -si entenem per nació una comunitat ètnica o cultural estable- amb propietats emergents, diferents de les dels individus, grups i organitzacions que la componen. I el conflicte polític deriva en conflicte civil si la majoria, la majoria espanyola, nega una vegada i una altra la realitat de les propietats específicament nacionals de la minoria catalana.

Però com que passar, ha passat, urgeix tornar al principi, al moment constituent, cal tornar a l’origen.

I ¿com ho hem de fer? Doncs desfent, uns i altres, el camí caminat, per prendre’n tots plegats un de diferent.

D’una banda, la democràcia espanyola no pot imposar-se per la força a mig Catalunya (aviat serà més de la meitat) i no ho pot fer per la mateixa raó que la policia no aconsegueix imposar-se o ho fa de manera molt continguda a La Línia de la Concepción (Cadis) o al barri de la Mina (Barcelona). Imagineu-vos, doncs, quan els afectats són tres milions de persones a mig Catalunya. Si no hi ha un consens mínim entre governants i governats, no hi haurà manera de sortir-se’n. Ho va veure mig món l’1 d’octubre de l’any passat. Ho veurà una altra vegada, quan, per ventura ja publicat aquest article, els tribunals de diversos països europeus es neguin a extradir per rebel·lió els polítics catalans refugiats als seus països respectius. No em digueu que no ho vaig anunciar.

Però dit tot això, val a dir també que els altercats organitzats en els últims dos anys per la classe política catalana partidària de la independència del país han estat molt seriosos i han causat danys molt difícils de reparar a les nostres institucions: aquesta classe política, instal·lada en la irrealitat i en la irresponsabilitat, ha alimentat un moviment que no pot, ara com ara, convertir-se en una insurrecció guanyadora.

Si no hi ha un consens mínim entre governants i governats, no hi haurà manera de sortir-se’n. Ho va veure mig món l’1 d’octubre de l’any passat.

A Catalunya i en 2017 va deixar d’haver-hi govern i se’ns va dirigir, opacament, des de fora, per un sottogoverno (el subgovern del qual va escriure Norberto Bobbio, un altre gran filòsof, el 1984), per la Geheimpolitik (Arcana Imperii, política secreta, ben historiada per Michael Stolleis): van manar, en secret, els poderosos, van ocultar els seus plans concrets a les institucions, als funcionaris que les servien i a la gent en el nom de la qual deien manar. I, paradoxalment, els primers a enganyar-nos van ser els primers a enganyar-se a si mateixos: es van encegar. I d’aquell incendi, aquestes brases: a Catalunya i en 2018, una associació dedicada a l’agitació política ha anunciat la seva intenció d’elaborar «llistes negres» d’empreses. Aquí, i des de la tardor de 2017, quatre mil empreses han traslladat les seves seus a altres territoris (les empreses no voten, però han de complir amb la Llei de Societats de Capital o amb la de l’Impost de Societats, o amb l’Estatut dels Treballadors: ¿hi són aquestes lleis a la República somiada?). Aquí i al Parlament de Catalunya, els seus lletrats s’han cansat literalment d’advertir una vegada i una altra que el menyspreu sistemàtic de les lleis no és admissible. Fins i tot jo mateix m’he passat més d’un any i mig predient a amics juristes i economistes que la seguretat jurídica no és gratuïta i que la seva pèrdua és molt costosa. O, dit més cruament, que la realitat és molt tossuda i la correlació de forces, molt clara, que el poder real de l’Estat era infinitament superior al de la Generalitat de Catalunya, que acabaríem fent i fent-nos mal. ¡I espereu, sobretot si vosaltres i jo mateix, si nosaltres els catalans, tots o gairebé tots, aquí a Catalunya no hi posem remei! Comencem: entre nosaltres.

Aquí, els que estimem aquest país, més enllà del conflicte, des d’un costat i l’altre, els que no volem que el conflicte civil s’apoderi de gairebé tots nosaltres, o que l’economia catalana segueixi perdent actius humans, empreses i inversions, o que la cultura degeneri en ètnia, haurem de refer els llaços de la veritat, de la bona voluntat, de la realitat a curt i a mitjà termini. Donem-nos les mans i parlem amb paraules que tots entenguem de la mateixa manera. Comencem recuperant el funcionament real de les institucions. És viable.